El Groundhopper de la franja vermella | Elx

Serà una de les novetats aquesta temporada al Blog. "El Groundhopper de la franja vermella" és una secció no periòdica (és a dir, que l'escriuré quan pugui o em vingui de gust) i en què parlarem el mínim possible de futbol. Traduït i resumit, un groundhopper vindria a ser algú que dedica bona part del seu temps lliure a viatjar per veure tants partits i camps de futbol com sigui possible. Si bé hi ha bandes organitzades, el groundhopper de debò (que podríem traduir al català com a 'saltacamps') acostuma a viatjar pel seu compte... i en transport públic. Doble mèrit, probablement. A partir d'aquí, les variants i les fixacions de cadascú aniran en paral·lel a la seva capacitat de convertir allò secundari que envolta un partit de futbol en l'aspecte principal de la seva passió. En aquest cas l'excusa, el pretext principal, seran els viatges de la temporada tot seguint el Centre d'Esports l'Hospitalet. La idea que perseguim amb aquesta nova secció és la que es desprèn de 'The Catalan Groundhopper', un blog que vaig obrir farà vora dos anys i en què també buscàvem de donar-li la volta als partits cercant aquells detalls curiosos indirectament vinculats amb la competició.

El Groundhopper de la franja vermella | #1 Elx

Hi ha viatges còmodes i d'altres que no ho són tants. Evidentment, volar a Mallorca, a 45 minuts en avió, és ràpid i sovint econòmic si agafes els bitllets amb certa previsió. Si ajustes més i ho confies tot a darrera hora, l'alternativa per viatjar fins a Alacant és el tren, ja sigui Talgo o Euromed. Bé, no: molt millor Euromed. Per què? Doncs perquè hi acostuma a haver endolls. Una cosa és viatjar acompanyat i anar xerrant amb la teva companyia, però fer un trajecte de gairebé cinc hores en solitari, sense distraccions (sobretot perquè no funcionava el sistema de projecció i ens vam quedar sense pel·lícula -fins a València- ni documental -entre València i Alacant-). Partit a les 7 de la tarda a Elx i sortida de Barcelona a les 10 del matí; per davant, 4 hores i 41 minuts previstos de viatge i un #mazazo només començar: als seients de davant, una parella jove amb un nen petit. És a dir, l'infern. M'agradaria jugar contra els equips madrilenys només per tenir el gust d'utilitzar el vagó silenciós del TAV (sí, l'AVE).

Total, que ja no recordo si va donar més per sac l'Hugo o l'Álex, així es deien pare i fill perquè a mesura que s'apropaven a la seva destinació final (la mateixa dels diners de Peter Lim) l'edat passava a un segon pla i el comportament era similar davant la indignació de la mare i companya, respectivament. Sort en vaig tenir de l'endoll que hi havia sota el seient, que permetia focalitzar l'atenció al mòbil, no haver de gestionar bateria. Segurament, si el CIS fes una enquesta DE VERITAT, algun dia sortirà que el principal problema dels espanyols és trobar un lloc on carregar la bateria del mòbil quan viatgem. I sí, ja sé que hi ha bateries USB portàtils, però també sabeu que mai no n'hi ha prou, que veure baixar la bateria del 70% ja és començar a perillar, sobretot si mai saps quan se't pot apagar. Total, que entre infinites actualitzacions a Twitter, respondre whatsapps, Telegram (Saludos!) i veure alguna frikada per YouTube ens vam plantar a Alacant havent llegit la Vanguardia.

A l'arribada, un senyor baixet, d'aquells de les pel·lícules de sueques dels 70 a Benidorm, esperava amb un cartell un que tenia García de cognom però Paco de nom. Llàstima; sempre m'ha fet gràcia que algú em rebi amb un cartellet però res, aquest cop vaig continuar el meu periple sol, com (gairebé) sempre. Era tard i hi havia gana, en una ciutat com Alacant un s'ha de conformar amb no acabar estafat quan va a dinar així que calia jugar bé les cartes i, crec, vaig quedar prou a prop d'encertar-la. Immers en una voràgine de menjar japonès amb més freqüència de l'habitual, TripAdvisor em va conduir al Daikichi (Segura, 1) un restaurant japonès d'ambient japonès i amb menjar més japonès que la majoria de japonesos on puguis anar fora del Japó. Vaja, que no estava gens malament per bé que la relació quantitat-preu era millorable; ja sabeu que servidor no seria de jalar massa... #NO.

Total, que per una mica més de 20 euros vam fer una aigua freda (no japonesa), uns Yakisoba 'tradicionals' (dels millors que he tastat), uns maki de tonyina i unes peces de nigiri de Vieira que, de llarg, van ser el millor de l'àpat. Tot sigui dit, en això del menjar japonès hi ha molt de postureo sobretot quan no hi entens massa (prou que m'ha costat saber què és sushi, maki, nigiri i tota la pesca), però també és veritat que amb el pas del temps acabes aprenent a distingir i a valorar millor la qualitat del producte, per bé que un bufet giratori sempre és una solució interessant. Per postres equivocació: i això que l'aposta pel gelat de vainilla i mochi no era dolenta (sí escassa) però a la taula del costat la tria pels dorayaki acabats de fer pintava tremendament millor. Vaja, que fins i tot el cuiner pirata (duia un pedaç ocular) que tenia al davant (cuina oberta i tal) es mirava els dorayaki amb cara de vici. I sempre s'ha dit que els japonesos són molt viciosos.

Total, eren quarts de cinc de la tarda i hi havia el temps just per passar pel Corte Inglés a mirar si hi havia samarretes de l'Hércules i enfilar cap a l'estació Alacant-Terminal. Allà, a les 17:05, sortia el rodalia amb destinació Murcia-El Carmen, el tren que ens havia de deixar a Elx, relativament a la vora del Díez Iborra. Tren d'aquells antics, de gasolina; serie 592 amb seients que canvien de direcció. Per què? Doncs perquè el primer que fa després de sortir d'Alacant és anar cap a l'estació costanera de Sant Gabriel on cal fer una parada tècnica per tal que el conductor canviï de cabina i es dirigeixi a la nova capçalera del tren. Recorregut de 26 minuts que passava per Torrellano, on l'Hospi va visitat l'Ilicitano la temporada passada i arribada a Elx-Parc hora i mitja abans del partit. Sort que encara hi havia una mica d'ombra en el recorregut.

I al camp, això:

I això: