21/8/14

#2bg3 | Anàlisi dels equips (3 de 4)

Ja hi som. A puntet de començar. Dissabte començarà una nova temporada al grup 3 de Segona Divisió B, la tretzena consecutiva en què catalans i valencians compartiran grup. Enguany, l'Atlètic Balears, el Mallorca B i el Zaragoza B completen un #2bg3 en el qual acompanyaran nou equips catalans i vuit de valencians. Curiosament, per segon any consecutiu el millor classificat no ascendit de l'anterior temporada (vaja, l'Hospi), tornarà a obrir el foc de la competició al camp de l'Ilicitano (a la mateixa hora ho faran Huracán. Atlètic, Villarreal B i Reus). Com ja vam fer l'any passat, al Blog de l'Hospit mirarem de cobrir el que passi durant tota la temporada en aquest campionat, allunyat de la magnificència de la mal anomenada millor lliga del món. Un grup, el tercer, especial, amb un encant peculiar. Dins les nostres possibilitats, sobre el terreny, tractarem d'aportar-vos coses diferents sobre aquesta categoria, dades poc habituals, punts de vista diferents, opinió. I sempre, fent-vos partíceps. Com ja vam fer l'any passat, des d'avui i fins divendres farem una mica de prèvia general amb un breu anàlisi del que poden oferir els 20 equips que formaran part d'aquest grup 3 enguany. Des de la distància i amb reserves, avui dijous us oferim el tercer capítol amb dos equips que l'any passat es van topar amb el Leganés al playoff (l'Hospitalet i Lleida Esportiu), un filial que retorna (Mallorca B) i dos equips que buscaran, mínim, la tranquil·litat (Olímpic i Olot). I si ho voleu, podeu recuperar els altres dos articles (dimarts i dimecres).

Amb els peus a terra

Tantes i tantes coses que podríem dir sobre el Centre d'Esports l'Hospitalet que es farà complicar resumir-ho en poques línies. L'Hospi és un bon exemple de com deixar fer en l'apartat esportiu, sempre que les coses es facin amb criteri, sol ser una bona recepta. Després hi ha experiències, com la de Martín Posse, que poden no sortir massa bé però en general la quota d'encert recent a l'Hospi ha estat alta. Enguany tot muda... o no tant. Sense Cárcel, al Girona, Iván Hammouch és el nou secretari tècnic. Ha fitxat, conjuntament amb l'altre responsable tècnic, un Kiko Ramírez que l'any passat va demostrar el que no li van deixar fer a Tarragona. Allò que deiem de la paciència. Als despatxos, el relleu de Miguel García per Antonio Castellano comportarà un canvi de president 19 anys després que de ben segur obrirà un nou horitzó a l'entitat. Marxa de peces històriques en la direcció i renovació gairebé total en una plantilla manifestament rejovenida (és la més jove dels 14 equips no filials del grup) i que amb temps i treball pot donar més d'una alegria.

L'objectiu, literal, no passa problemes. L'inici serà important per definir un estat de tranquil·litat que ajudi un bloc que està en plena compenetració per tal de no patir inseguretats abans d'hora. Com que les dinàmiques solen ser fotudes de capgirar, queda demostrat que un bon començament de temporada pot estalviar patiments indesitjats al final. D'experiència, al final, sembla que no en faltarà. A la categoria, diem, ja que amb només sis renovacions l'Hospi és un dels equips del grup que més s'ha hagut de reforçar aquest estiu. Perquè arriben Aleix Coch, José Rodríguez i Agustín Fernández, tres homes capacitats, experts els últims dos noms, per reconstruir aquest Hospi des de la jerarquia defensiva. A partir d'aquí, joventut i ganes de menjar-se el món amb els Barrera, Alcaraz, Joel Méndez, Bueno o Èric Via. També amb el canari Nano, la darrera incorporació riberenca, que tot i el seus 19 anys ja ha debutat a la Lliga Adelante amb el Tenerife. David Haro, Morgado i Rubén Carreras aportaran a l'atac riberenc el coneixement d'una categoria en què el gol va novament car i on les ja clàssiques ràpides transicions defensa-atac de l'Hospi tornaran a ser l'arma principal dels de Kiko Ramírez.

A favor: la tranquil·litat de jugar i treballar a l'Hospitalet. Allunyats de la pressió a l'entorn d'altres clubs, la paciència ha demostrat ser la millor de les receptes a l'Estadi. No és casual, doncs, que per poc que l'encert i la sort l'acompanyin l'Hospi sempre acostuma a estar lluitant a la zona altra del Campionat.

En contra: l'exigència irreal. Encara no som conscients de què s'ha aconseguit (i què s'hagués pogut aconseguir) en dues temporades de rendiment general extraordinari d'acord amb els recursos de què disposa l'Hospi. Entendre que repetir o apropar-s'hi no és una obligació sinó una il·lusió és cabdal per motivar una plantilla jove a la qual, d'inici, no se la pot pressionar ni collar a la recerca de cap objectiu més enllà de la permanència.

Canvi d'estil

Imatge: Lleida Esportiu
Si fa dos anys Butarque es convertia en una excursió idílica, de record inoblidable, l'any passat el Leganés va convertir-se en un monstre per culpa de Martín Mantovani. Un gol de l'argentí a la pròrroga va impedir el ple de catalans a la final per l'ascens a la Lliga Adelante, el passi que hauria emparellat els de Seligrat amb l'Hospi. Però a Lleida ho tenen clar: volen ser equip LFP. Els blaus compten amb una massa social important (en comparació amb d'altres clubs del grup) però això, a l'hora de la veritat, no dóna punts. Si els dóna la sort, l'encert i el criteri; la fortuna en moments puntuals i una plantilla de garanties. L'aposta dels germans Esteve per una plantilla curta d'efectius va trontollar quan la primavera entrava a #2bg3: les lesions d'Imaz, Osado o Molo van deixar els de Seligrat en quadre i l'equip se'n va ressentir clarament amb un sotrac que va estar a punt de costar la classificació per al playoff d'ascens. Per això, enguany els blaus comptaran amb un planter més extens que permeti tirar de fons d'armari quan la situació ho pugui requerir. I per si no n'hi hagués prou, l'ascens als despatxos del seu filial a Primera Catalana, en paral·lel al retorn del Juvenil A a Divisió d'Honor, situa la Base dels lleidaans en una posició immillorable per ser últim per al Primer Equip.

Un Primer Equip que canvia de tècnic i d'estil. Seligrat i les seves coses formen, des de fa setmanes, part d'un passat brillant. Cal passar pàgina amb Joseba Idiákez, exentrenador d'un Toledo que va enfrontar-se als blaus al darrer playoff d'ascens. El guipuscoà coneix la categoria i va enfrontar-se al Lleida Esportiu fa dos anys a l'anomenat grup basc, però caldrà veure com interpreta una grup peculiar com és el tercer. La idea és apostar per un futbol diferent, probablement més estètic sense oblidar el primer objectiu: guanyar i competir. De moment, la pretemporada ha estat profitosa i els segrianencs han sumat cinc victòries per cedit un solitari empat, sense gols, davant el Barcelona B. El canvi més evident és al davant, amb la marxa d'Imaz i Mata als dos equips gironins de la Lliga Adelante i amb l'arribada de Salva Chamorro i Dieguito per aportar gol. Al darrere, Dani Fragoso i Pedro Baquero aportaran l'experiència dels 'ex' Biel Medina i Mario Fuentes; d'altra banda, la cessió del sevillista Eugeni Valderrama aportarà als blaus una batuta jove per dirigir el joc d'un equip que busca tornar a enganxar una ciutat que va respondre a la Copa i al playoff però que, com la majoria, pernocta durant el llarg i dur hivern de Lliga.

A favor: el mateix que pot ser favorable es pot girar en contra seva. Per començar, sembla evident que Idiákez imprimirà un altre caràcter en l'aspecte futbolística i, en paral·lel, s'allunyarà de l'aspror que desprenia Seligrat i tot el que l'envoltava. Punt a favor per un equip que voldrà ser a dalt un any més.

En contra: precisament aquest canvi de rumb fa preveure un Lleida Esportiu que sense oblidar la practicitat que requereix la Segona B voldrà apropar-se a l'estètica. S'espera, doncs, un estil més noble que pot minimitzar la indubtable capacitat competitiva dels blaus en l'època Seligrat, més enllà de temes extraesportius.

Talent busca calma

Imatge: Ana Serrano / Fútbol Balear
De les últimes vuit temporades que el Mallorca B ha jugat a Segona Divisió B, en set ha acabat a la segona meitat de la classificació, en sis per sota de la catorzena posició i en tres, ha acabat baixant a Tercera. Només la compra de plaça l'estiu de 2011 va permetre que el filial mallorquinista enllacés quatre temporades seguides al futbol de bronze, però ni Vicente Engonga ni el Nano Soler van aconseguir, en les seves respectives etapes, salvar la categoria del filial. Curiosament, tots dos formaven part del cos tècnic del Primer Equip enguany... abans del desembarcament de Karpin i el canvi d'estatus de Dudu Aouate. Tal és el desgavell que Javi Olaizola, 'salvador' del Primer Equip el passat mes de maig, dirigirà el filial aquesta temporada i que el qui fos la seva mà dreta, Pep Alomar, artífex de l'ascens del filial a Segona B, ja no sigui a l'entitat després d'abandonar el seu càrrec com a preparador físic. Si de cas, torneu-ho a llegir per acabar-ho d'entendre perquè no seria precisament fàcil. Massa embolics com per treure el màxim rendiment d'un grup de jugadors interessants que podria suposar una base encara molt més profitosa per al Primer Equip.

Com dèiem, serà el basc Javier Olaizola el que aquesta temporada entreni un filial que compta amb força jugadors que l'any passat van ser protagonistes de l'ascens contra l'Atlético Granadilla (4-1 de global). Alguns d'ells ja havien estat al filial en la seva etapa a Segona B, d'altres procedien del juvenil i un tercer grup van compaginar el Juvenil A dirigit per Pepe Gálvez amb el filial d'Alomar. En aquest darrer grup hi ha jugadors com One, el veneçolà Ayrton o l'italoargentí Agus; el primer, de fet, encara és juvenil de tercer any i ja va debutar a Segona B amb només 16 anys. Jugadors com Gabri Izquier, Tià Sastre (que ja ha anat convocat amb el 1r equip) o Sergio Cortés aportaran part de l'experiència que completaran els fitxatges extern, cas del porter riojà Enrique Royo, dels defenses Connor, Clausí i Raúl o del migcampista Nico Baleani, que després del seu pas per La Roda torna a un Mallorca B on ja hi va jugar durant tres temporades (2010-2013). Amb tot, el ball constant de jugadors fa preveure que Olaizola recorrerà al Juvenil de DH al llarg de la temporada.

A favor: la qualitat de la plantilla. Probablement acabin sent més al Primer Equip que al filial, però jugadors com Brandon, Cédric, Biel Company o Cristeto aportaran quirats a un conjunt amb futbol a les seves botes que tornarà, però, a dependre de l'estabilitat institucional per no tornar a ser el gran oblidat.

En contra: des de la distància, la poca importància que se li dóna al planter al Mallorca. Al final, queda demostrat que el Primer Equip acaba treient rèdit important dels jugadors del filial i del juvenil, però la sensació és que amb una mica més de cura i d'interès (els dos descensos recents a Tercera parlen per sí sols), el Mallorca podria tenir una estructura de base molt més forta que no pas l'actual.

Un horitzó de dubtes

Imatge: Pablo Orts / Golsmedia
Salvant les distàncies, l'Olímpic és com l'Hospi del futbol valencià. Parlem d'una entitat històrica tot i la seva escassa (nul·la en aquest cas) presència al futbol professional. Un equip que viu a l'ombra del València (només cal observar els intents del seu president al llarg dels anys per formar-ne part) i que amb un pressupost i recursos modestos, amb una massa social més aviat escassa però amb bon gust a l'hora d'escollir jugadors i tècnics, ha teixit temporades més que interessants que, d'una banda, han permès veure l'Olímpic lluitar pel playoff d'ascens fins gairebé la darrera jornada i que, de l'altra, han deixat un històric enfrontament a la Copa del Rei contra el Real Madrid, amb un empat sense gols a l'anada jugada a Camp Murta. Rus, Alemany, Mendoza, Rifaterra o Socarrats ja són termes clàssics del diccionari #2bg3, un diccionari on aquest any caldrà incloure-hi Sandroni. L'argentí serà l'encarregat aquesta temporada de dirigir els destins d'un Olímpic que, per enèsima vegada, s'ha redibuixat davant la impossibilitat de retenir els homes més destacats del passat curs.

Així, l'ex tècnic de Yeclano Deportivo o Murcia Imperial no comptarà amb dos baluards defensius com eren el porter Francis Solar (Reus) o el lateral José Peris, que enguany jugarà a Huracán. Tampoc hi haurà un Samu que l'any passat va ser titular indiscutible ni l'enorme Nando Ramón, que ha tornat al 'seu' Atlètic Balears. Així, Sandroni agafarà les regnes d'un equip que ha aconseguir renovat 12 peces (Jhon Edison, per la seva banda, ha marxat al futbol txec) i que s'ha reforçat amb vuit jugadors a dia d'avui. Nom per nom, la incorporació més cridanera és la del migcampista Diego Jiménez, que torna a València després del seu doble ascens amb l'Eibar, primer a Segona B contra l'Hospi (amb golàs inclòs a Ipurua) i el curs passat a Primera. 35 anys té l'alcoià, els mateixos que el nou propietari de la porteria xativina, un David Rangel que afegeix un nou equip al seu llarg currículum futbolístic. El tercer fitxatge de renom és el del gegant Fabiani, que fa pensar que els de la Costera continuaran apostant, almenys en part, per treure rèdit del joc aeri (encara hi haurà Mendoza per creuar el camp amb els seus serveis de banda). Completen l'aposta gent jove com Acosta, Borja, Víctor Ruiz o Valiente.

A favor: com sempre, el valor segur que suposa José Alemany, secretari tècnic de l'Olímpic. Amb Seligrat o amb Aparicio, Alemany sempre ha acabat per confeccionar plantilles d'allò més competitives, sempre amb un segell comú. Enguany, amb Sandroni a la banqueta, Alemany ha tornat a regirar el mercat per dibuixar un nou projecte on, novament, l'entramat defensiu té continuïtat malgrat les baixes de Francis o Peris.

En contra: el futur immediat. De manera gairebé teatral, Alfonso Rus va salvar l'Olímpic d'un final sobtat fa poc més d'un mes. Sense relleu a la vista, el president de l'Olímpic allarga un any la seva presència al club per facilitar la transició cap a una nova etapa. Fins ara, l'equip ha anat per lliure i no ha pagat els efectes d'aquesta incertesa. Veurem si aquest any es manté la tònica.

Un any per créixer

Imatge: UE Olot
"Aquí mai perdem l’alè / animant els jugadorsue si juguen com ells saben / els farem tots els honors. Tant si es guanya com si es perd / quan s’acabi el partit / que ningu acoti el cap / que a Olot tots inflem el pit". Així resen dues de les estrofes de l'himne de la UE Olot, creació del grup Teràpia de Shock. Molts cops les semblances entre les lletres dels himnes dels clubs i la realitat són pura coincidència però des de fa temps a Olot que miren de convertir aquests passatges en un reflex de la realitat. Una aposta clara per la massa social que no és gratuïta, sinó que busca vincular directament afició, ciutat i equip és un dels valors més importants del segon projecte a Segona B de l'Olot. Aquesta unió persegueix, precisament, sumar forces en favor d'un equip que ha canviat bastant respecte el de l'any passat però, per noms i sensacions, cap a bé. Per començar, pel notori canvi de director d'orquestra, passant d'Edu Vílchez a un Arnau Sala que va dibuixar cara i ulls a un Olot que trontollava en moments inesperats, especialment en línia defensiva.

Finalment, són vuit els jugadors que continuen de la temporada passada. Poc o res s'ha pogut fer per retenir dos laterals prometedors com Valentín i Hostench. Canelada, Argi, Germán i l'exriberenc Mousa seran els encarregats de fer oblidar els dos futbolistes gironins en un equip que seguirà comptant amb el capità Abel com a gestor de grup. Veurem si manté el paper d'actor principal amb l'arribada de futbolistes com Sergio Maestre, Héctor Simón o Òscar Sielva; l'olotí tindrà una nova oportunitat per reivindicar-se, ara a casa seva. A dalt, les garanties que ofereixen David López, Carlos, Corominas i Uri Santos es veuen complementades enguany pel retorn de Xavi Ferrón després de la cessió al Figueres, i del fitxatge d'Enric Gallego, que després d'un any complicat per les lesions a Badalona voldrà retobar-se amb el seu amic el gol. Bona pinta per un equip a qui, probablement, li falti alguna peça amb més experiència per poder colar-se entre el grup capdavanter.

A favor: la temporada passada. Per l'Olot, les 38 jornades del passat curs van ser un aprenentatge continu que, en conjunt, van servir per deixar palès que això de la Segona B és massa dur i massa llarg com per plantejar objectius ambiciosos i a llarg termini com si fos Tercera o Territorial. Amb aquesta premisa, i amb el realisme del seu tècnic, l'Olot pot créixer des del bon futbol per convertir-se en una de les sorpreses del campionat.

En contra: o millor dit, incògnita. Una mica com podria passar amb el Lleida Esportiu, caldrà veure com l'Olot transforma en resultats la seva aposta per un futbol combinatiu. En una categoria complicada per dur-ho a terme però amb homes capacitats com Héctor Simón o Sielva, l'Olot pot pagar aquest excés de gust per l'estètica en situacions on el partit requereixi més practicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada