22/8/14

#2bg3 | Anàlisi dels equips (4 de 4)

Ja hi som. A puntet de començar. Dissabte començarà una nova temporada al grup 3 de Segona Divisió B, la tretzena consecutiva en què catalans i valencians compartiran grup. Enguany, l'Atlètic Balears, el Mallorca B i el Zaragoza B completen un #2bg3 en el qual acompanyaran nou equips catalans i vuit de valencians. Curiosament, per segon any consecutiu el millor classificat no ascendit de l'anterior temporada (vaja, l'Hospi), tornarà a obrir el foc de la competició al camp de l'Ilicitano (a la mateixa hora ho faran Huracán. Atlètic, Villarreal B i Reus). Com ja vam fer l'any passat, al Blog de l'Hospit mirarem de cobrir el que passi durant tota la temporada en aquest campionat, allunyat de la magnificència de la mal anomenada millor lliga del món. Un grup, el tercer, especial, amb un encant peculiar. Dins les nostres possibilitats, sobre el terreny, tractarem d'aportar-vos coses diferents sobre aquesta categoria, dades poc habituals, punts de vista diferents, opinió. I sempre, fent-vos partíceps. Com ja vam fer l'any passat, des d'avui i fins divendres farem una mica de prèvia general amb un breu anàlisi del que poden oferir els 20 equips que formaran part d'aquest grup 3 enguany. Des de la distància i amb reserves, avui tanquem el mongràfic amb els cinc últims equips: dos clubs amb nous inversors que volen fer un salt de qualitat (Reus Deportiu i Sant Andreu) i tres filials (Mestalla, Villarreal B i Zaragoza B). Si ho voleu, podeu repassar els articles de dimarts, dimecres i dijous.

Favorits d'etiqueta

Imatge: Gerard Reyes / CF Reus Deportiu
La irrupció de Joan Oliver a Reus ha suposat un canvi d'inflexió en una entitat que des de fa temps buscava la conversió a SAE. De fet, fa uns anys ja es va executar un camí que mesos després va ser revertir per tornar-hi a cavall de l'any passat i inicis de 2014. La intenció? Professionalitzar i augmentar la generació de recursos d'un equip instal·lat en una zona de potencial empresarial com per fer una passa endavant. Els canvis es van notar al poc temps d'aterrar Oliver: el mercat d'hivern va ser fructífer i les arribades d'Alex Guedes i Tobias, futbolistes portuguesos, ja van indicar per un anirien els tiros. Aposta per l'excel·lència, diners pel mig i ambició que va acabar passant per sobre d'un Emili Vicente a qui no es va acabar de valorar com probablement mereixia. Es va tancar la permanència de forma solvent però el nou Reus necessitava un salt de qualitat per ampliar les seves mires. Tot sigui dit, però, l'aposta pel retorn de Natxo González, tota una institució a Reus, és sensata.

El tècnic alabès viurà la seva segona etapa a la capital del Baix Camp i buscarà contagiar un equip expert amb la seva sobrada experiència al futbol de bronze (i l'any passat, a la Lliga Adelante). Ho farà amb un equip que ha tingut mancances en l'aspecte golejador al llarg d'aquesta pretemporada. El Reus busca una altra referència atacant a banda de Marc Sellarès, un dels noms de l'estiu. Peça per peça, el Reus ha fitxat bé, bo i no precisament barat. Ofertes complicades d'igualar han permès reunir en un mateix vestidor el porter malagueny Francis (Olímpic), l'exriberenc Isma Moyano, Xisco Hernández (Atlètic) i Migue Maríon (Ilicitano). Tots ells, jugadors que coneixen la Segona B i que complementaran el triumvirat estel·lar de jugadors provinents del futbol professional. Parlem del central Jesús Olmo, l'any passat al Sabadell; del migcampista Antxon Muneta (Mirandés) i també d'un Jaume Delgado que els últims dos anys els va passar a les ordres de Natxo González a l'Alavés. En total, 10 incorporacions (i alguna més pendent) i nou renovacions que deixen Sergi Masqué com l'únic jugador roig-i-negre amb més de dues temporades al club després de la marxa d'homes com Ángel Blasco, Enric Socias, Taranilla o Xavi Marquès.

A favor: després d'un final trist a l'Alavés, Natxo González torna a la seva altra casa, a Reus. Pocs tècnics coneixen la Segona B com el vitorià i aquest és un luxe que els roig-i-negres s'han de fer seu.

En contra: els diners que arriben de cop i volta són mals companys de viatge al món del futbol. De la nit al dia el Reus ha passat a ser un aspirant a tot. Pressió brutal complicada de gestionar quan l'evolució ha de ser pausada. En cas contrari, la patacada pot ser important.

"Dinorah e progresso"

Estiu mogut a Sant Andreu del Palomar. I res a veure amb festes majors, que potser també, sinó amb el terrabastall que ha tingut lloc al Narcís Sala amb l'espantada venda d'accions de Manuel Camino a Dinorah Santa Ana, una empresària del Brasil que fins fa poc era coneguda per ser la dona de Dani Alves i, després, per ser la seva representant, Ara, Santa Ana és la propietària d'una entitat que anava camí de convertir-se en el Titànic del segle XXI amb Camino de Leonardo di Caprio i la Seguretat Social com a iceberg. La víctima més evident ha estat un Martí Cifuentes que després d'haver de millorar Patxi, guanyar a domicili i salvar la categoria ha marxat per la porta de servei o, millor dit, li han clavat una puntada d'una manera més que dubtosa. Arts discutibles per iniciar una nova etapa institucional que, des del primer dia, promet mantenir l'essència d'un club de forta personalitat, vinculat al veïnat, al Sant Andreu de tota la vida i que no estarà disposat a renunciar a la seva identitat a qualsevol preu. De moment, els nous propietaris (sembla que el president quedarà a casa, també) han estat hàbils en el primer moviment i han recuperat Piti Belmonte per agafar el timó esportiu d'un equip que competirà.

I ho farà perquè ha dibuixat una plantilla que combina experiència al club, a la categoria i joventut, gent amb fam i ganes de reinvindicació. Barreja explosiva la que poden generar jugadors tan diferents com el porter José Miguel Morales, els germans Manel i Lucas Viale, el davanter Nuha o els brasilers Jefferson i Felipe (bé, també Arthur). La quota carioca és evidentment present en aquest nou Sant Andreu, per bé que la seva presència provoca cert recel en alguns aficionats que veuen la irrupció d'aquests jugadors com una maniobra interessada per col·locar jugadors de l'òrbita FlashForward, l'empresa de representació de Dinorah. Amb tot, els quadribarrats encara busquen algun reforç que complementi una plantilla a la qual, a primera vista, li pot falta fons d'armari i una segona referència ofensiva que no faci recaure tota la responsabilitat del gol en una promesa com Nuha que tot i fer passes de gegant en poc temps encara precisa madurar sense anar més ràpid del compte. Pel que fa als que es queden, interessants les continuïtats de Ton Alcover i Ibon Gutiérrez, dos jugadors amb bona visió de joc que poden conduir amb precisió la zona de màquines de l'equip de Piti Belmonte.

A favor: la fi de l'etapa de Manuel Camino com a propietari del club serveix per agafar aire en l'aspecte econòmic. Aire i temps per recuperar una entitat que veia trontollar anys d'història per culpa d'una gestió no massa brillant. Amb l'arribada de Dinorah Santa Ana els quadribarrats guanyen, de moment, confiança i tranquil·litat, també en l'aspecte esportiu.

En contra: com a Reus, els projectes d'inversió sobtada generen, sovint, il·lusió inicial i desconfiança a llarg termini. El rendiment esportiu del Primer Equip serà el pal de paller on pivoti aquest nou Sant Andreu que s'haurà de guanyar la confiança del soci de sempre, que inconsciement veu amb recança l'entrada dels nous propietaris a l'entitat. Si les coses van bé, calma. Si no, veurem...

El poder de la base

Imatge: València CF
Sempre és difícil imaginar un filial a dalt de tot de la classificació o, si més no, entre els quatre primers. Dit això, fa dos cursos el Levante B va fer playoff per pujar a la Lliga Adelante i la passada temporada l'Elche Ilicitano va jugar l'última jornada a Llagostera depenent del seu marcador per jugar la fase d'ascens. Amb tot, la imprevisibilitat dels filials genera dubtes a l'hora de valorar les seves opcions en un campionat tan heterogeni com és el del grup 3 de Segona Divisió B. Tot i això, per diverses qüestions, el València Mestalla 2013-2014 estava dissenyat per ser a la zona alta. La inversió en fitxatges de la talla de Chumbi o Hiroshi (també del porter Yeray Gómez, per exemple), juntament amb l'any més d'experiència i maduresa de futbolistes com Manu Molina, Portu o Cifo convertien el Mestalla, a priori, en el filial amb més potencial del grup. Res més lluny de la realitat, la irregularitat va convertir el València en un equip insegur que a punt va estar de pagar un preu massa alt. Curro Torres va agafar el relleu de Nico Estévez a finals de temporada i, almenys, va poder salvar l'equip en la promoció de descens contra l'Algeciras (4-2 al global).

Rufete ha entès que la salvació ha estat mèrit suficient per renovar la confiança en el tècnic català nascut a Alemanya. Curro Torres, l'any passat al Juvenil A del València, confia cegament en bona part del grup que ja coneixia de la seva etapa al Divisió d'Honor. Així les coses, noms com Sivera, Kaiser, Nacho Vidal, Rulo, Tendillo, Fernando Cano, Nacho Gil, Sito, Tropi o Borja Domingo seran comuns en les alineacions de Torres al llarg de la temporada. Alguns d'ells, fins i tot, encara compaginaran filial amb juvenil, ja que són nascuts l'any 96. Evidentment, crear un projecte només amb jugadors joves és inviable per tot un València. Segueixen Álex Sánchez, Leuko, Salva Ruiz, Zahibo i Robert, poca base de l'any passat, però novament els valencianistes s'han pogut per buscar fora el punt d'experiència i competivitat necessaris. Tot i això, el perfil d'incorporacions ha mutat de la figura contrastada al jugador que coneix la categoria o que té potencial per explotar en un llarg recorregut a l'entitat. Del primer perfil són jugadors com Alberto (cedit pel Tenerife) o el migcampista Jorge Muñoz; del segon, els davanters Álex López i l'exHospi Iban Salvador, el camerunès Ebwelle o, d'altra banda, un Carlos Akapo que comptarà els dies per reforçar el primer equip, ja que l'equatoguineà ja va tastar el futbol professional l'any passat amb el Numancia. Amb tot, el projecte precisarà calma, maduresa per aspirar a més a partir de l'any vinent tot i disposar de jugadors realment interessants.

A favor: un projecte de futur, per tenir confiança, paciència i creença. Curro Torres coneix, d'haver-los entrenat al Juvenil A, un gruix important dels jugadors que han pujat enguany al filial che. Aposta pel rejoveniment i per potenciar el futbol base del club que ha d'anar acompanyada d'una exigència relativa després de l'aposta fallida de l'any passada per la despesa en fitxatges externs de renom.

En contra: que possiblement, aquesta joventut i inexperiència puguin girar-se en contra del filial dins l'entorn d'una entitat peculiar i exigent com el València. Caldrà acceptar que els projectes i les apostes arriscades van més enllà d'un objectiu anual. Clau deixar treballar i gestionar bé els mals moments per evitar patiments com en d'altres temporades recents.

Canvi de capità, mateixa filosofia 
Imatge: Villarreal CF
No ens amagarem pas i cal reconèixer que tots tenim fílies i fòbies, a la vida i al futbol. I sovint, aquestes són prou evidents i ni es poden ni cal amagar-les. Clubs que et cauen millor o pitjor, per ves-a-saber quins motius. En el meu cas, he de reconèixer que no sóc cap detractor dels filials i de tot l'historial de greuges que se'ls adjudica quant a la perversió i desnaturalització del campionats, com si clubs deutors o en llei concursal fossin l'exemple a seguir. Futbolísticament, es fa difícil trobar equips filials que no apostin pel talent i que cerquin el resultat des de l'estètica, des del joc bonic però també bo. En aquesta línia, el Villarreal B duu temporades seleccionant amb criteri els elements que conformen el futbol base i ha teixit equips amb presència que combinen talent, joventut, jugadors descarats i un polsim d'experiència que conforma una interessant mescla que, de bones a primeres, serveix per a que el Primer Equip hi pugui confiar en cas de necessitat. Sense entrar en debats de què és planter i què no, sobre fitxar a cop de talonari, el cert és que els groguets han aconseguit treure un rendiment real del seu planter, a diferència d'altres entitats que busquen en la seva base una excusa romàntica que a l'hora de la veritat es manifesta en estones de joc residuals.

Encaixar les peces d'un puzzle a mig camí de la formació i el professional no és senzill i per això a Vila-real han buscat un relleu amb recorregut que ja era a casa. Paco López agafa el relleu de Plangumà per dirigir el dia a dia d'un filial que, un any més, veurà com les seves perles van prenent protagonisme al llarg de la temporada, cas d'un Nahuel que cada cop tindrà més presència al Primer Equip. Sense abandonar l'estil atractiu que ha convertit el filial groguet en un dels equips que millor futbol fa al grup 3, l'ordre defensiu tindrà un pes important per facilitar el creixement d'un equip jove però que comptarà amb reforços que ja coneixen la Segona B com són Marc Mateu, Tano o David Cubillas (l'any passat al 'C') o Israel Puerto, Fran Sol i José Naranjo, que arriben de Sevilla, Madrid i Recre i que seran alguns dels homes cridats a desnivellar la balança a favor d'un filial d¡on han marxat jugadors importants com Juanto, Jurado, Cámara, Edu Ramos o Fran García. Una desena de renovacions i guany de participació de joves com Adri Marín (juvenil, encara, de segon any) o Javi Ramírez.


A favor: la seriositat d'una entitat que porta moltes temporades treballant per dibuixar un Futbol Base potent que serveixi en darrer terme per assortir el Primer Equip. L'aposta per tècnics capacitats com Planagumà i ara Paco López, que va revertir la complicada situació del 'C' la temporada passada és una mostra de la intenció de convertir el Villarreal B en un equip competitiu.
En contra: les presses. L'any passat, el bon rendiment del Villarreal B fins a principis de la segona volta va provocar que a Vila-real fessin volar coloms abans d'hora... sense raó. Amb una plantilla llastada per les lesions, la manca de reforços feia inviable aspirar a

Retorn a la Mediterrània

Imatge: Georges García / RZFans
I tanquem el repàs general del grup 3 de Segona Divisió B, del nostre #2bg3, amb el retorn al grup d'un vell conegut com és el Zaragoza B. Els aragonesos van militar amb catalans i valencians la temporada 2011-2012 per últim cop. L'any després van ser al grup 2, el del nord, d'on van baixar cap a Tercera. Calia fer foc nou i poques persones més capacitades per dirigir un projecte ambiciós i necessari com Emilio Larraz, tècnic contrastat al futbol aragonès però que, casualment, encara no havia pogut debutar a Segona B per bé que fa dos anys va pujar a Segona B amb el Sariñena. La situació del filial del Zaragoza pot recordar força a la del Mallorca, amb tots dos clubs immersos en una profunda crisi a nivell institucional que acaba per afectar tots els àmbits de les entitats. Quant als filials, tampoc és que els aragonesos hagin tingut continuïtat en una categoria com la Segona B, mínim exigible per a un Real Zaragoza. De les seves últimes sis campanyes al futbol de bronze, el Zaragoza B n'ha acabat cinc per sota del tretzè lloc, acumula dos descensos i en els últims tres cursos a Segona B ha estat dos cops setzè i un altre, penúltim. Per això, per poc que les aigües baixin tranquil·les a l'Ebre, els blanquillos hauran de suar per assegurar una permanència que serà un èxit.

Amb tot, novament el Primer Equip tindrà una incidència directa en el destí del filial saragossà. Enguany, més encara ja que les limitacions imposades per la LFP poden limitar el número de contractacions al Primer Equip i que el quadre de Víctor Muñoz hagi de mirar al filial per trobar recanvi urgent. Jugadors com Álvaro Meseguer, Pablo Moreno, Tarsi, Diego Suárez o Esnáider tenen molts números per entrar de forma constant en la dinàmica de l'equip de la Lliga Adelante de manera que Emilio Larraz encara haurà tingut sort de poder retenir una bona part de la columna vertebral de l'equip que va ascendir l'any passat, amb prop d'una quinzena de renovacions a banda dels juvenils que l'any passat ja van debutar amb el filial, cas de Motero, Sergio Gil, Vallejo o Nieto. De fora, reforços a l'alçada del que es pot permetre un club econòmicament marcat: arriben el porter mallorquí Sergio Sanz, els jugadors de l'Almudévar Gabarre i Rami o el davanter Kilian (Espanyol B). De fet, amb 260 partits a la categoria el Zaragoza B és l'equip que acumula menys experiència de bronze a la seva plantilla.

A favor: la continuitat. Aproximadament una quinzena de jugadors continuen de l'ambiciós projecte que el Zaragoza va proposar la passada temporada per retornar el seu filial a Segona B. A més, amb un tècnic contrastant i de palmarès extens com Emilio Larraz, el treball i el compromís estan assegurats per, com a mínim, dissenyar un equip competitiu per mirar d'assolir una permanència que no serà gens fàcil.

En contra: d'una banda, la indefinició en què l'entitat porta viatjant des de fa temporades i que ha acabat per contagiar tots els membres del zaragocisme. També un filial que per culpa de la desastrosa planificació al Primer Equip s'ha hagut de convertir en salvador improvisat i renunciar als seus objectius. I tercer, la ubicació de la Ciudad Deportiva no ajuda a reforçar el vincle entre el soci i el Futbol Base.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada