10/1/14

La Tercera a Catalunya, per Roger Sánchez

Sovint quan fem balanç temporal d'un Campionat ens centrem en el que succeeix en la categoria que esbudellem; sobretot mirant a la zona alta, cap a aquells equips que poden progressar cap a divisions superiors. Fem càbales, pronòstics; juguem a ser Rappel per veure què ens pot esperar el curs següent, però sovint oblidem que una bona part del futur es juga en aquelles categories on cap dels 20 clubs que formen el #2bg3 hi vol ser: la Tercera Divisió. En el cas del grup 3, equips catalans, balears i valencians es miren la Tercera amb una barreja de respecte (per no caure-hi) i de curiositat (per saber qui pot acompanyar-los la temporada vinent). Nouvinguts alguns, vells coneguts en d'altres casos, la Tercera Divisió ens ofereix mil i una històries i molts quirats de futbol que no tothom sap apreciar. Per això al Blog també volem que la Tercera llueixi. I poca gent millor que els que dia a dia treballen la categoria per apropar-nos el seu punt de vista sobre un Campionat apassionant, una competició que ens deixarà més d'un futur #2bg3 de cara a l'exercici 2014-15. I per començar, no viatjarem massa: ens quedem a Catalunya per saber més del grup 5. I sí, tampoc calia pensar massa per trobar la veu més autoritzada pel que respecta a la Tercera de Catalunya; vaja, la #3div5. Evidentment, ningú millor que en Roger Sánchez, periodista de La Xarxa, autor de tercera.cat i un bon amic d'aquesta casa, per resumir en un article d'allò més complet el que han donat de sí els 190 partits de la primera volta i el que pot oferir-nos una segona volta plena d'al·licients.

Un líder sòlid i diversos aspirants un pas enrere
Un article de Roger Sánchez, periodista de La Xarxa, autor de tercera.cat

Admetem-ho des de la primera línia: no som bons fent pronòstics. Sí, dic “som”. Qui “som”? En general, tots plegats, quan el mes d’agost intentem apostar quins quatre equips promocionaran o, encara més ingrat, quins perdran la categoria, difícilment som capaços de preveure tots els moviments que, més enllà del talent, l’esforç o la tàctica, col·locaran els diferents equips, defectes i virtuts inclosos, allà on els toqui quan acabi la jornada 38.

Això és el que hem viscut, en part, a la primera volta de campionat al grup V de Tercera. Una mescla de confirmacions, sorpreses —reivindicacions i decepcions— i intuïcions generades a l’estiu que ara se’ns revelen com a realitats.

La millor primera volta de l'Europa va lligada a un liderat indiscutible
La taula ens diu que l’Europa és el campió d’hivern. Un títol tan simbòlic com definidor del projecte gracienc i de com ha anat la lliga els últims quatre mesos. Els escapulats han enfortit un projecte ja sòlid el curs passat —van formar part del triumvirat que va sotmetre el grup, i van caure a la primera ronda del play-off. Han arribat peces clau, molt ben repartides, gairebé a un retoc per línia, amb Javi Sánchez (10 gols) com a punta de llança. Però més enllà de les arribades, la clau es troba en les continuïtats. Els pesos pesants del curs passat, amb l’excepció del capità Delmàs, s’han mantingut al vestidor. Rafa Leva, Alex Cano, Carlos Guzmán, Javi Lara o Roberto Camacho defineixen l’esperit d’un grup molt cohesionat, amb molt bones perspectives, al qual el retorn de Cebri ha donat un plus a les variants atacants. L’arribada al mercat d’hivern d’Albert Vivó ofereix bones perspectives, dins i fora del camp, per a un Europa que apunta a repetir fase d’ascens, i espera no pagar de nou la novatada.

La solidesa defensiva, clau d'una primera volta brillant de l'Ascó
Al costat dels homes de Pedro Dólera completen la zona noble tres equips als quals pocs esperaven tan amunt. Segur? El projecte de l’Ascó anava més enllà del de simple equip-ascendit-que-aspira-a-la-permanència-al-més-aviat-possible. Sí, aquest és el discurs oficial, però a la pràctica els de Miguel Rubio han destacat, ja des de la pretemporada, per ser un equip difícil de batre. Molt fort al darrere, exprimint bé els gols aconseguits i amb una arrencada més que fiable a casa (només va encaixar una diana als primers set duels al Municipal), els de la Ribera d’Ebre són, per ara, el principal oponent a l’Europa, situat tres punts per sobre.

La pinya, clau de la gran temporada de la Monta.
Tercer i quart generen més sorpreses. No per no ser immerescut, sinó perquè els precedents potser feien esperar-los més propers a la zona mitjana. La Muntanyesa ha estat la gran reivindicació positiva d’aquest primer tram. Tres cursos després de la Monta dels miracles, i mesos més tard d’aconseguir la permanència l’última jornada a Nou Barris, Manolo González dirigeix un equip unit com pocs, molt equilibrat i que basa bona part del seu èxit en una defensa que genera confiança i en un atac amb homes que compleixen a la perfecció el seu rol. Nils, Roland Garrós i Sascha, tres perfils ben diferenciats de davanter, han donat 19 gols a l’equip, gairebé dos terços dels anotats fins ara.

També sedueix per solidesa i per aprofitament òptim dels recursos el Rubí de Martí Cifuentes, el més ben classificat dels equips que compten amb tècnic debutant a la categoria. Un projecte renovat i renovador, sense complexos, que ha aconseguit situar-se entre els més destacats amb victòries de prestigi com les obtingudes als camps d’Ascó i Muntanyesa, que es diu ràpid. Seriós i sobri al darrere, amb líders amb pes a la categoria (Segovia, Fontanils o Raúl Capó en són bons exemples), i ràpid i letal al davant, els rubinencs han comptat amb una altra sorpresa positiva, l’eficàcia de cara a gol d’Ernest Forgas, autor d’11 dianes.

Ells són els quatre protagonistes positius de la primera volta. Un aspirant clar, un candidat unànime de discurs modest, i dos equips als quals no s’esperava a la festa, però que han arribat per quedar-se. Resumir la primera volta al grup català de Tercera implica, però, observar altres conjunts disposats a dir la seva durant el segon tram de curs, començant per dos projectes que busquen clarament jugar el play-off.

El Cornellà busca el balanç per tornar a la zona noble
Cornellà i Terrassa semblaven sortir des de la primera fila de la graella, amb el citat Europa. Uns per passat recent (el Cornellà ve de perdre l’últim campionat pel goal average particular), i els altres, per solidesa del projecte (el segon any de Miki Carrillo al conjunt vallesà eliminava d’entrada la irregularitat mostrada les primeres setmanes del curs passat). A la pràctica tots dos equips han tancat una primera volta que no pot qualificar-se de dolenta (se situen just per sota dels quatre primers), però que n’ha mostrat les mancances i, sobretot, ha donat un marge interessant, no definitiu, als competidors per al gran objectiu. El Cornellà ha pagat en excés les concessions defensives, sobretot els dos primers terços de la volta, però no ha acusat la marxa dels tres principals golejadors del curs passat. La bona línia traçada les últimes setmanes, el manteniment de bona part de les virtuts de l’èxit del curs passat, el bon moment d’Óscar Muñoz (11 gols fins ara) i el fet de disposar del principal playmaker de la categoria, Baruc Nsué, són els principals arguments del Cornellà per buscar, d’aquí a 19 setmanes, el retorn a la zona dels escollits i la repetició d’un play-off amb el qual els verds tenen un compte pendent. El cas dels vallesans és diferent. La mala arrencada del curs passat (set jornades sense vèncer) va penalitzar en excés un projecte ambiciós des del minut zero. Aquest curs, amb una aposta renovada de manera cuidada, l’equip ha tornat a presentar candidatura, però mostra com a deures pendents els duels directes. Les derrotes als camps de l’Europa i el Cornellà, o a casa contra la Monta, han penalitzat un conjunt egarenc temible a la zona atacant, amb tantes opcions de joc com les que poden oferir homes com Gallar, Montoro, Pedro, Juancho o Romo, i les arribades de segona línia de Batanero o Jaime Fuentes.

Dos equips més podrien incloure’s en una llista àmplia d’aspirants. El Palamós ha vençut dues irregularitats, una esportiva i l’altra institucional, i s’ha mostrat com un equip altament madur davant les dificultats. La marxa del tècnic Jordi Guerrero al Girona només ha implicat un canvi de nom a la banqueta (Alfons Garcia duu ara les regnes). Els resultats s’han mantingut en clara trajectòria ascendent, i han tancat la primera volta amb quatre victòries seguides, la primera al camp del líder. Amb Javi Revert (10 gols) d’aposta segura al davant i molts jugadors amb arribada, començant pel defensa golejador, Narcís Pèlach Chicho, els palamosins confirmen les aspiracions apuntades a l’estiu, i pretenen oblidar les dificultats que van fer trontollar el projecte.

Manel Sala, motor d'un Manlleu en dinàmica creixent. Imatge: Àngel Garreta
Ha embarcat a última hora, però té les credencials per obtenir seient a primera classe, el Manlleu. Especialista a fer del més difícil encara tota una filosofia de vida, el conjunt osonenc buscarà el tercer play-off seguit tenint clar que el principal rival a batre és el mateix Manlleu. La primera volta ha deixat una cara A excel·lent, la de l’equip a domicili. No ha cedit cap derrota en 10 sortides. Un registre que li permet ser vuitè... i no passar angoixes. La cara B l’ha mostrat a casa. Després d’haver consolidat el Municipal manlleuenc com una de les places complicades de la categoria, enguany els de Jordi Dot han vist com se n’escapaven més punts dels esperats. Sis derrotes en nou partits han estat la llosa que impedeix al Manlleu tractar els primers de tu a tu, a la taula si més no. Una millora apuntada abans de la visita del Palamós (1-2) i l’excel·lentíssim moment de forma de Manel Sala podrien ser la llum al final del túnel. El davanter ha marcat 16 gols, amb un pòquer a la jornada 19, i s’ha erigit en l’anotador més letal de la categoria. L’acompanyen homes que han fet un nou pas endavant, com Sergio Ginés o els puntals clàssics de l’equip, Gely i Archi a la rereguarda i Putxi al mig. La seguretat de Dani Barragán sota pals o l’encert en el reforç de Fran Erencia, sobri en la majoria d’actuacions, són altres apunts per a l’esperança.

L’any passat va ser el millor dels que no van disputar play-off però aquest curs el Figueres sembla immers en una irregularitat de resultats que l’encadena a la zona mitjana. El bon paper a la Copa Catalunya (jugarà els quarts de final) i una plantilla de garanties han contrastat amb un estancament dels resultats a la lliga, sobretot als partits a Vilatenim, que ha perdut, per ara, l’aura de fortí. Havia lluitat per a l’objectiu els cursos precedents la Pobla Mafumet, que ha fet una primera volta de menys a més i que aspira, en principi, a obtenir una permanència tranquil·la.

La resta de la zona mitjana ofereix diferents perspectives: hi ha els nouvinguts que han aterrat amb força, amb projectes amb una identitat clarament definida, com el Santfeliuenc o el Cerdanyola; o els equips treballadors fins a l’extenuació que segueixen oposant lluita a les dificultats que ofereix la distància geogràfica, com el Vilafranca o la Rapitenca.

Un Santboià farcit d'ex-Hospi, una de les sorpreses negatives del curs
Sí que s’entreveu, a la part baixa, una ferotge batalla per eludir, especialment, l’antepenúltima plaça. Gavà, Castelldefels, Masnou i Santboià se situen a la primera nòmina de candidats a evitar caure-hi. Una lluita sorprenent per als de Sant Boi. El projecte renovador, que comptava amb el nou lideratge a la banqueta d’Alberto Fernández, avalat pel bon paper al Rubí els últims cursos, no ha trobat l’embranzida necessària per allunyar-se de la zona mitjana-baixa. I això que l’equip ha millorat respecte d’un inici dificilíssim, en què va ser cuer i va trigar a sumar el primer triomf. Amb diversos retocs a la plantilla (han arribat Manga, Jerson, Miki Massana o l’ex-Hospi, Pedro Bilbao) la pretensió de l’equip és la de mirar amunt i oblidar patiments per als quals el grup no estava inicialment preparat.

La Grama, un clàssic en hores baixes
El Vilassar de Mar, penúltim, a sis punts de la permanència, i un equip amb passat recent (i esplendorós) a Segona B, la Gramenet, ofereixen la cara trista d’aquesta primera volta. El conjunt colomenc, de matrícula d’honor el curs passat amb una novena plaça que contrastava amb el mal moment institucional, no aixeca cap. Després d’una volta molt accidentada, amb canvis constants al planter per problemes econòmics, l’equip té la salvació ja nou punts per sobre. Res que impedeixi que el discurs honest i clar del seu tècnic, Toni Díaz Losquiño, segueixi sent el de mirar sempre amunt i buscar treure la situació endavant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada