3/6/15

Crònica d'una tarda esperpèntica

En 13 anys que fa que sóc abonat/soci del Centre d’Esports l’Hospi mai cap derrota m’ha dolgut tant com assistir a l’assemblea extraordinària, popularment coneguda com a farsa, que va muntar la Junta Directiva del Centre d’Esports l’Hospitalet, ja ratificada per sort seva i desgràcia del club. Podríem estar fins demà desgranant el que es va veure i viure ahir a la sala de premsa de l’Estadi, farcida de cares noves que desgraciadament no havíem tingut la sort de veure durant la temporada al camp. Altres cares, simplement, van demostrar la seva duresa fent un paper en privat i rendint pleitesia a qui durant mesos l’ha menystingut i torejat. Curiosa manera de defensar els interessos d’un club abandonat a la sort de qui té una visió del futbol absolutament mercantilista, de qui no té cap recança de recórrer a l’ambigüitat, a les velles tàctiques i, fins i tot, a la mentida, per mirar de convèncer el soci que ells han vingut a fer el bé. 

Ben pensat, però, convèncer tampoc caldria perquè ja des del primer minut es va veure clar que l’assemblea estava vista per sentència. Almenys, podrien haver servit canapès, però ni això. Un ordre del dia absolutament incoherent en què, per sobre de tot, primava la necessitat de ratificar. Tanta era la urgència que el president Antonio Castellano (dic el president i no el que mana, compte) pretenia que la votació per ratificar els nous membres de la Junta i la condició de president d’honor de Miguel García es fes de forma conjunta. Dic jo que també hauríem pogut votar si Pablo de MasterChef havia de seguir al programa, perquè tenia el mateix a veure amb la resta. Incongruent. Patètic. Com Uganda, que diria Rajoy. Després de tres o quatre peticions i recomanat per algun dels seus acompanyants, Castellano va accedir (oh, t’ho agraïm Senyor!) a dir els noms i nova situació dins la Junta dels membres que calia ratificar. Detallazo, nen. Junta ratificada amb 36 vots a favor, 16 en contra i tres abstencions. Després es va votar la ratificació de Miguel García com a president d’honor del club, favorable per 23 vots a 10 amb 15 abstencions. 

Tot això envoltat del patetisme absolut que implica votar coses sense donar CAP tipus d’explicació. Potser deu ser legal, o fins i tot normal a Perm, Kazan i en alguns pobles del Tatarstan però és poc higiènic i transparent. Vaja, res de nou en un Castellano que va reconèixer, nou mesos després que el d’ahir era “el seu primer contacte amb els socis”. I això em fa recordar un viatge en cotxe que vam fer junts l’octubre de 2013 per anar a veure l’Huracán-Hospi. El partit va ser una merda tan gran que el millor va ser l’entrepà de bacó i xampinyons amb salsa barbacoa al qual l’ara president em va convidar després d’aquell 0-0. A banda de l’entrepà, també recordava les seves intencions: “si llego a ser Presidente y más allá que la ley lo prevea, lo primero que me gustaría hacer es ser ratificada por los socios porque creo que es lo más democrático”. Diuen que els fets i el temps posen cadascú al seu lloc i sembla que en aquest cas algú l’ha fet abandonar d’executar aquesta intenció primera. Amb quina intenció? Ben aviat ho veureu. 

A tot això, el to d’Antonio Castellano va ser defensiu i nerviós durant tota l’assemblea. Va estar absolutament perdut i va tirar d’autoritarisme per amagar les seves carències (que són moltes). Del poc salvable, la intenció de crear una secció de futbol femení, una decisió que va ser ratificada per una majoria àmplia (51 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions); de nou, però, cap membre de la Junta es va esplaiar a l’hora de donar explicacions. Perquè com se li va escapar al president mateix minuts més tard, “no hemos de dar explicaciones” (sic). Fan una assemblea extraordinària (sense canapès) i resulta que no han de donar explicacions. Explicacions que van ser absolutament surrealistes quan van haver de defensar el tema de la filiació per fer més fàcil el trànsit cap al Primer Equip. Se’ns va dir que no hi havia res tancat però que el club era una acadèmia de russos amb l’equip amateur a Quarta Catalana. Van evitar dir el nom (bé, Castellano ni tan sols el sabia perquè va haver-lo de preguntar al secretari general de l’Hospi) però ja us vam dir ahir i repetim avui que és l’Iberia Unión. La qüestió és que aquest equip jugaria els seus partits a l’Estadi i, segons van explicar, correria amb totes les despeses com ara la mutualitat dels jugadors, el pagament dels àrbitres i tota la pesca. També, que l’Hospi tindria drets preferencials sobre els seus jugadors i que en cas d’arribar a categories superiors podria resultar-ne beneficiat. A dia d’avui, però, l’Iberia Unión té un equip amateur que ha quedat desè (de tretze equips) al grup 17 de Quarta Catalana, de manera que el Primer Equip poc guanyarà en un període curt de temps. Va estar bé en la seva intervenció l’exregidor d’Esports de l’Ajuntament, Antonio Bermudo, que va insistir en la necessitat que aquest conveni de filiació és fes amb temps i amb criteri i, sobretot, amb un vincle visible amb algun equip de la ciutat i no amb un ens aliè que, simplement, busca un lloc on seguir desenvolupant la seva activitat. Malgrat tot, la resolució va ser que s’acceptava “estudiar” fer un filial amb 46 vots a favor, 14 en contra i 7 abstencions. 

Un cop van acabar les votacions, bona part dels que coincidien amb la tesi de la Junta van abandonar l’assemblea perquè segurament son fans de Faruk i Morey i no volien perdre’s un nou i apassionant capítol de “El Príncipe”. No els devia resultar interessant ni pertinent escoltar les explicacions de Manuel Artero, l’advocat que porta tot el tema de la Seguretat Social. Sincerament, va parlar molt ràpid, amb llenguatge excessivament tècnic i es va fer difícil posar ordre a tots els conceptes però, ras i curt, la cosa està en què entre una cosa i l’altra el muntant de l’operació voltarà els 830.000 euros, xifra a la qual s’hi podria afegir un nou problema en forma d’inspecció d’Hisenda; en cas de fer-se efectiva la denúncia (o com es digui) podria comportar el pagament d’uns 200.000 euros més. Artero va defensar l’entrada en preconcurs com a “única” maniobra de la Junta Directiva per no haver de respondre personalment del deute que s’originaria en cas de fer front a la multa un cop es notifiqui la necessitat de pagar. “Tot i tenir liquiditat, el club no es podia permetre el pagament dels 836.000 euros en la seva totalitat”. 

D’acord, però aleshores s’hauria pogut fer efectiu el pagament d’un percentatge concret (20, 25, 40...) i negociar la resta de diners en pagaments més còmodes durant els següents anys. Per què no s’ha fet això? Misteris insondables. Perquè els diners per fer-hi front, com sempre ha defensat Miguel García i va haver de reconèixer el president Castellano, hi eren. 448.000 euros en caixa (independents dels ingressos que s’haguessin de general durant l’exercici 2014-2015) més els 265.000 euros pendents de cobrament i corresponents a la subvenció de l’Ajuntament de l’any 13-14. Per algun motiu que se’ns escapa, va interessar dir que només hi havia una caixa i que el pressupost d’aquesta temporada s’havia d’executar amb aquest romanent per evitar que s’hagués de tancar la paradeta. De moment, del poc que es va esclarir és que a 31 de maig el club disposa de 270.000 euros en caixa i la subvenció de 230.000 pendent de cobrament. És a dir, disposaria de 200.000 euros menys dels que hi havia previstos a la caixa el passat mes de setembre. Algú haurà de donar explicacions a la propera assemblea ordinària. 

Castellano va dir que més enllà de previsions el primer any d’execució hauria de ser el més dur, l’any en què “ho passarem pitjor”. Artero ampliava la informació venint a dir, si no vam entendre-ho malament, que des de la notificació definitiva de la Seguretat Social es preveia un termini de 5 anys per tal de pagar el deute en percentatges creixents: 10% del total el primer any, 15% el segon, 20% el tercer, 25% el quart i 30% el cinquè, això sense oblidar els interessos que es deriven de tot aquest procés. Com afectaria això al pressupost del club i, més concretament, del Primer Equip? Castellano no va aventurar-se a donar xifres fins que es tanqui l’exercici actual, però va mig insinuar que d’un pressupost actual de 650.000 euros “potser caldria passar” a 250 o 300.000 euros. Quant a l’aspecte esportiu ben poques coses més enllà que Fernando Peña i Carlos Torres, responsables esportius del club (juntament amb Martí Cifuentes, que recordem que no es va poder autofitxar a sí mateix) deien que havien ofert la renovació a tota la plantilla (no es van dir les condicions de renovació, que serien objecte d’un altre article) i que estaven pendents de resposta per part dels futbolistes. També es va afirmar que era “fals” que Kiko Ramírez tingués un ultimàtum abans del partit de la primera volta al camp del Mallorca B. 

Dues hores després i enmig del caos acabava una assemblea dantesca, sense cap ni peus des del primer instant però en la línia del que es podia esperar vista la trajectòria de la nova direcció del club des de la seva arribada. Un espectacle patètic que, agradi o no, deixa palesa la divisió existent a l’entitat, en gran part fruit de la manca de transparència (volguda, evidentment) en decisions transcendentals pel futur del club. No té cap tipus de lògica que el soci hagi de ratificar una junta i votar un seguit de coses abans de donar les explicacions, no té cap lògica passar l’arada davant els bous. Castellano va voler justificar amb un “tots cometem errors” però hi ha decisions que no són errors i sí actes calculats i amb una intenció concreta. I això dol, perquè s’allunya de la concepció (potser romàntica) que alguns tenim del futbol, d’una concepció en què el futbol negoci es considera poc menys que un sacrilegi. 

Un marxa de l’assemblea d’ahir amb la sensació que el club està en mans de gent aliena, que està de pas i que vol convertir el club en una empresa. Un club on tot s’hi val per tal d’executar els plans previstos. Un club en el qual el futbol passa a un segon pla i on l’escut i la franja que han vestit el Centre d’Esports l’Hospitalet des de 1957 són símbols que no mereixen la nova etapa en què ha entrat el club. Una nova etapa en què dolen més els còmplices de la nova situació que no pas els culpables; perquè mai esperes res de la gent en què no confies però sí de la gent en qui algun cop has cregut. 

Personalment, toca obrir un període de reflexió i redefinir la meva relació amb el Centre d’Esports l’Hospitalet. Durant 13 anys de soci i abonat (algun més com a aficionat) i 6 anys amb aquesta bogeria anomenada ‘El Blog de l’Hospi’ he gaudit com mai al costat de l’equip i de la gent, al costat de còmplices (en el bon sentit del terme) que sempre han volgut sumar i remar en la mateixa direcció. M’he cregut els projectes i m’hi he sentit unit des del primer dia per la familiaritat que ha destil·lat sempre. Fins fa uns mesos, fins ahir. L’únic que sento que queda de l’Hospi és, com deia, l’escut, la franja, el passat i la història; el present em genera dubtes i el futur, més encara. Diu un amic que és com aquella relació nociva, aquell noi que estimes però saps que no et fa cap bé i que t’obliga, a contracor, a prendre una decisió dura però necessària. A fi de bé. I tot sabent que decideixis el que decideixis, el continuaràs estimant.

1 comentari:

  1. Kafkiano, y lo digo yo, que ya no soy socio,pero que,desde Torrasense,Hércules y desde 1957 L´Hospi,estuve más de 60 años.Incluso en la junta de Jordán.Vale más que lo vendan a un chino o a un jeque.

    ResponElimina