21/2/12

Som del... Lleida Esportiu

Dos dies abans del que és habitual (tot i que ja heu tingut articles en dijous i divendres), torna el 'Som de...' de producció aliena. Aquesta setmana, que acabarà amb la primera visita a la història del Lleida Esportiu a l'Estadi (diumenge, 12:00 hores), és el periodista lleidatà Gerard Costafreda, col·laborador de COM Ràdio i Ràdio Marca Barcelona entre d'altres mitjans, l'encarregat de fer-nos arribar unes quantes idees sobre el Lleida Esportiu però també alguns records sobre l'extinta Unió Esportiva Lleida que, més enllà de formalismes, segueix al cor de molts dels aficionats del Lleida Esportiu.

"Som del... Lleida, visca el Lleida, ho cridem amb il•lusió. Som del Lleida, visca el Lleida, sempre et volem campió. Perdi o guanyi, animarem, perdi o guanyi, exclamarem: el Lleida, el Lleida és el millor!"

Encara guardo a la retina el Camp d’Esports ple de gom a gom quan hi havia alguna cita important i la gent entonant, amb més o menys gràcia, aquests versos de l’himne del Lleida. Crec que són els més significatius de tot l’himne. Comença amb una veritat absoluta i incontestable: som del Lleida. Aquell sentiment de pertinença a un equip i a una ciutat ens feia inimitables. El Camp d’Esports es vestia amb les samarretes de l’equip: si era estiu a sobre de la pell; si era hivern, a sobre de l’abric i del pijama. El fred no era excusa per lluir sempre la samarreta de la Unió Esportiva Lleida. Estàvem orgullosos d’aquell equip. Hi havia anys que patiríem més del compte, que si baixàvem o no, però sabíem que ràpidament es tornaria a pujar perquè el Lleida tenia una cosa intrínseca, que encara no se ben bé on s’allotjava, però que ens feia ser un dels equips més potents de Catalunya. Foto: lleidaesportiu.cat, l'any del darrer ascens a Segona A de la UE Lleida (2004).

M’agrada la part final de la tornada de l’himne del Lleida, perquè també té un cert punt d’utopia i d’il·lusió falsa. Diu la lletra que tan si es perd o es guanya, animarem al Lleida. Això és una mitja veritat o una veritat emmascarada, digueu-li com vulgueu. La ciutat de Lleida no és diferent a la resta de ciutats: si l’equip va bé o té aspiracions de fer coses importants, el Camp d’Esports estarà a rebentar, no hi cabrà ni una agulla. Si el Lleida no aspira res i fa una temporada vulgar, al Camp d’Esports només hi aniran els que realment van néixer amb l’ADN del Lleida. Unes 1.500 persones, si som generosos.

A dia d’avui, el Lleida es troba en aquesta fase que descrivíem. Instal·lat i acomodat a la Segona divisió B i sense ser dels favorits per pujar. El poder que ens dóna la història es va esgotant a mesura que van passant els anys i ens hem de tornar a guanyar el respecte als terrenys de joc. En aquest marc l’estadi està més buit que ple, però amb la sensació que només podem anar a millor. Després de tot el que hem patit aquest estiu -ja ho sabeu tots- no sé que em diu el nas, que estem davant d’un Lleida diferent respecte els últims anys. La directiva dels Esteve ha fet una “plantilla base” per poder somiar. N’estic convençut. Crec que som davant d’una de les millors plantilles de la Segona Divisió B liderades per un mestre de les banquetes com és l’Emili Vicente, que m’agradaria començar a comparar amb la figura de José Manuel Esnal Mané als anys 90. Els dos, al seu nivell i amb les circumstàncies tan diferents en què agafen el club, han fet autèntiques animalades amb “quatre canyes” i han aconseguit reptes inimaginables.Mikel Azparren, exemple de disciplina i compromís

Aquest any tenim una plantilla equilibradíssima -tant de caràcter i de galons, com de futbol. A la porteria, Víctor Ibáñez. Un porter amb planta, segur i que fins aquesta setmana ha estat més de 500 minuts sense encaixar cap gol. A més a més, té un discurs argumentatiu quan parla amb la premsa que el podria fer capità del Lleida en els propers anys si continua fent aquest bon paper per l’entitat. Als laterals, Verdú, sang andalusa i ofensivitat de qualitat. Carlos Barreda, lateral de recorregut amb una resistència envejable. Sobregrau, disciplina defensiva. A l’eix de la defensa, els germans Bosch, de casa, expeditius i coneixedors de la casa. També Azparren, estimat per l’afició del Lleida després dels rumors que el col·locaven fora del Lleida Esportiu. És una roca, un mur navarrès que, a més a més, diuen els qui el coneixen, que és una gran persona. Per davant de la defensa trobem al capità, al Jaume Delgado, titular indiscutible, pulmó del Lleida Esportiu que té de company al doble pivot, a vegades a Miki Massana, exemple de com es poden fer bé les coses des de la base, o a Casquero, un jugador d’una qualitat boníssima però que no ha acabat d’explotar a Lleida. Foto: lleidaesportiu.cat; Mikel Azparren, exemple de disciplina i compromís.

Avancem línies, fixem-nos en els interiors: Jorge, el millor de l’equip. Genís, el present i futur del Lleida, segurament l’home amb més qualitat individual de la plantilla. Juanma, un gran revulsiu per a les segones parts. Ha fet gols importants, com el de la sentència contra el Teruel al Camp d’Esports ara fa una volta. David, que ha tornat a agafar la forma aquesta temporada fent actuacions memorables és dels més hàbils quan està enganxat a la banda. No em vull descuidar del Jesús, segurament l’home amb més projecció de futur que té l’equip de l’Emili Vicente. És un jugador que pot fer coses diferents a la resta, amb desequilibri i amb gol, aquest any l’Imaz és titular indiscutible a l’11 del Lleida cada diumenge. No em voldria descuidar, al meu entendre l’home, que des del silenci i des d’un segon pla, té més galons al vestuari del Lleida: Asier Eizaguirre. Foto: lleidaesportiu.cat. Bona part del futur esportiu del Lleida és a les botes de Genís Soldevila.

Ara mateix no entenc un ascens a llarg termini del Lleida, sense imaginar-me l’Asier Eizaguirre a l’equip. Té gol, baixa moltes pilotes per ser jugades -un fet importantíssim a la Segona divisió B on gran part del joc moltes vegades és per alt- i, a més a més, és un home que fa vestidor. Un altre home d’atac, Cheikh Saad, torna al Lleida després de la seva mala experiència fora de Catalunya. Fortíssim i amb dribbling, quan tingui gol, serà un home de referència a l’atac del Lleida. Per acabar, l’essència d’aquest equip, l’esperit fresc que aporten els més joves: Saife, Pujol, Milla, Esteve i Palau. Són els que a la llarga hauran de tirar endavant aquest projecte de Lleida.

Amb aquest equip i amb pocs canvis i confiant amb l’Emili, passaran un, dos o tres anys, no més, que tornarem a cantar ben fort davant del balcó de l’Ajuntament: “ Som del Lleida, visca el Lleida, ho cridem amb il·lusió. Som del Lleida, visca el Lleida, sempre et volem campió. Perdi o guanyi, animarem, perdi o guanyi, exclamarem: el Lleida, el Lleida és el millor!

Gerard Costafreda
Periodista, col·laborador de COM Ràdio i Ràdio Marca Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada