Durant aquesta setmana prèvia a l'inici de la Lliga us hem volgut apropar en format breu i amb el nostre punt de vista la situació dels 20 equips que aquesta temporada conformaran el grup 3 de Segona Divisió B. Ho fèiem, per triar alguna manera, per ordre alfabètic invers:
dilluns arrencàvem el primer capítol parlant de Villarreal B, València Mestalla, Sant Andreu i Reus;
dimarts, era el torn del Prat, l'Ontinyent, l'Olot i l'Olímpic;
dimecres, parlàvem del Lleida Esportiu, el Llagostera, el Levante B i l'Hospitalet; ahir
dijous, us apropàvem quatre idees d'Huracán, Nàstic, Ilicitano i Espanyol B. Avui divendres, finalment, disposeu a continuació del cinquè i darrer capítol d'aquest anàlisi. Avui és l'hora dels dos equips mallorquins que sobreviuen a la categoria, el Constància i l'Atlètic Balears i de dos conjunts que, probablement, seran a la zona alta de la Lliga durant bona part del campionat com són Alcoyano i Badalona. Cordeu-vos els cinturons que això és a punt d'enlairar-se!
L’altre miracle del
Raiguer
 |
| Imatge: Sergio Sanz |
Honestament, poc
m’esperava a aquestes alçades de l’any passat que el Constància aconseguiria
salvar la categoria. De fet, situava el Binissalem (per motius que ara tampoc
vénen al cas), per sobre dels seus veïns del nord. Amb un Nou Camp (eufemisme)
d’Inca que es va convertir en enemic dels inquers, amb una trajectòria copera
que acabava de forma dramàtica als penals contra el Melilla, amb una plaga de
lesions que obligava a fer debutar juvenils abans de creuar l’equador de la
competició, amb arbitratges sibil·lins com els que van patir contra Mallorca B
i Huracán i amb un playoff pel descens contra el Zamora on les llàgrimes
inicials pel descens es van convertir en alegria quan els despatxos van tornar
la Segona B al Constància. I de premi, un 0-2 a
Son Bibiloni que enviava a Tercera “l’estimat” filial mallorquinista. Joan
Esteva va treballar molt (i bé) a Maó i va saber traslladar el seu coneixement
de la Segona B a Inca per construir un bloc seriós, sense estridències però
constant (mai millor dit) i compromès. Després d’anys d’espera Inca (tot i la
pobra resposta de la Ciutat) no es podia permetre que el pas pel futbol de
bronze durés tant sols un any.
Enguany la tasca
tornarà a ser heroica, hercúlia. Estiu mogudet a la MA-13, amb el transvasament
de jugadors d’Inca cap a Magalluf i amb Nico López, extècnic constancier com a
ham balearico. El cert, és que fins a 7 jugadors de l’any passat van fitxar per
l’Atlètic Balears i el teixit defensiu del Constància se’n ressentia. Arriba
saba jove, molta (veurem si massa): la plantilla del Constància té 23 anys i 2
mesos de mitjana d’edat; al darrere, només el porter Gaspar i el lateral Óscar
Navarro tenen més de 22 anys. Vaja, gairebé com un filial. Seguirà un any més el
Justin Bieber inquer, Mateu Ferrer, l’heroi de l’ascens contra el
Villarrobledo. Amb ell, Jaime, Campoy, Rubén Carreras i un David Karg cridat a
guanyar protagonisme enguany. També en l’aspecte ofensiu Esteva ha pogut
compensar la marxa de Fullana: arriba Juanpe per donar més velocitat a l’atac
inquer, que tindrà el manacorí Nico Rubio com a referent en punta, juntament
amb l’anglès Connor, que torna després de la seva cessió a l’Alcúdia.
A favor: el
Constància ha refet la parcel·la ofensiva en quantitat i qualitat. L’any passat
va afrontar partits sense una referència clara en atac que sí tindrà amb Nico
Rubio aquesta temporada. Perd Fullana, però la presència de Rubén Carreras i de
Juanpe ha de fer oblidar el palmesà.
En contra: un any
més, l’estat de la gespa del Nou Camp d’Inca. En un camp gran, per “jugar a
futbol”, el mal estat condiciona les opcions del Constància. També atenció a
una línia defensiva totalment nova i massa jove, que pot acusar la inexperiència
en certs escenaris i davant d’alguns rivals més experts.
Aspirants a tot
 |
| Imatge: Àngel Garreta / Torneig d'Històrics |
No és una qüestió
de noms, sinó de criteri i línia de treball. Vistes les incorporacions, per bé
que és una xifra important i que amaga un esperit de renovació, el Badalona ha
fitxat bé, amb gust. Sovint es critica la gent de futbol, els entrenadors, per
tirar de coneguts quan canvien l’equip; bé, si hi pensem, és lògic que un
tècnic aposti per gent de confiança, que sàpiga (o cregui) que li pot donar un
bon rendiment. Moviments que probablement estaran mal vistos al club de
sortida, però que són comprensibles. Piti Belmonte ha agafat la Linia 10 del
metro i s’hi ha endut Cárdenas, Sergio Gómez, Neeskens i Xavi Boniquet. Gent de
confiança que s’uneix als únics sis jugadors que segueixen d’una passada
temporada on els escapulats van passar amb més pena que glòria pel grup 3 de
Segona B, tot sigui dit, sense que calgués esperar massa glòria en un projecte
amb massa dubtes i canvis sobre la marxa. La lliçó, però, sembla apresa i a
Badalona han actuat conseqüentment per aspirar a tot en un any que promet
emocions fortes.
Piti Belmonte ha
demostrat en dos anys forá bons a Sant Andreu que és capaç de treure molt de
profit a plantilles que no es troben en l’elit dels grans del grup. Enguany a
Badalona, el tècnic vallesà disposarà d’armament més potent per fer mal a la
resta de rivals i caldrà veure com gestiona aquest material. Amb una defensa
que pot voltar els 33 anys de mitjana amb Ferrón i Bermudo als laterals i
Cárdenas i Joan Castillo a l’eix. David Lázaro i Ferran Tacón també aportar
coneixement i experiència a la zona medul·lar dels escapulats, on també hi
haurà el polivalent Sergi Maestre (l’hem vist de central als Històrics) o el
sevillà Lolo, que reapareix després d’una sanció per positiu en un control. En
atac, on segueix un Abraham que va ser el millor fitxatge el passat mes de
gener, caldrà veure quin rendiment dóna Enric Gallego en l’any de la seva
alternativa al futbol de bronze. Tros de jugador a Tercera, veurem si el
davanter badaloní aconsegueix igualar les seves prestacions (parlar d’igualar
xifres de gols, a Segona B, és de bojos). A la reserva, en principi, un Moha
que torna a Badalona cedit per l’Espanyol B i que pot ser una opció vàlida quan
Piti cerqui opcions com a pla B.
El millor: les
bones sensacions que transmet l’arribada de Piti Belmonte, un tècnic tranquil i
treballador que fa feina de formiga i aconsegueix resultats satisfactoris.
El pitjor: la
resposta de l’afició. Concretament, dels que han deixat d’anar a un Centenari
que no fa massa temporades era un dels camps amb més assistència del grup.
Important començar a recuperar aquesta massa social per acompanyar l’equip en
aquest interessant projecte.
Mallorquinització,
un any després
 |
| Imatge: Ana Serrano / Fútbol Balear |
Només fa tres anys
i tres mesos que el desgraciadament desaparegut Ángel Pedraza aconseguia
retornar l’Atlètic Balears a Segona B. Des d’aleshores, han passat tantes coses
i tanta gent per la Via de Cintura, que ni el vell recinte palmesà ha pogut
aguantar tant de moviment. Enguany els balearicos viuran el seu quart any
seguit a Segona B en una nova ‘casa’ a Calvià. Què lluny queda aquell
Mallorca-Atlètic que s’havia de veure a Primera Divisió (fins i tot aquest curs
13-14), aquell Estadi Balear ple, els charters, els barrets, la Ciutat Esportiva,
els Antoñitos… Lluny queden els talonaris que van servir per portar a
Palma a jugadors més motivats per ser bons vivants que per jugar al
futbol i fer pinya amb la resta de l’equip. I un any més tard (un any massa
tard) arriba a l’Atlètic Balears la mallorquinització que Crespí i el Chichi
Soler havien promès fa un any. 60 fitxatges després (es diu aviat) i de la mà
de Mr. Tercera balear, Nico López, l’Atlètic torna a ser més Balears que mai.
Només hi ha tres
supervivents de l’any passat: els mallorquins Xavi Ginard i Toni del Castillo i
un brasiler, Thiago, que comença a ser una mica balear també. Parlar dels
reforços ens condueix a parlar dels set exconstanciers que formaran part de la
plantilla: són Joan
Vich, Biel Guasp, Esteban, Nacho Martínez, Isma, Cristian Sánchez i Joan Oller. Homes de
confiança de Nico López que dissenyaran el gruix d’un grup que comptarà amb
l’experiència de Mairata a l’eix de la defensa, la polivalència de Bernat
Alomar al mig del camp, la qualitat de Pedro Capó i l’experiència de Xisco
Hernández en un atac que rejoveniran els Sergi Garcia, Florin Andone i Ignasi
Dalmedo. No hi ha grans noms en aquest renovadíssim Atlètic Balears, però si hi
ha un tècnic capaç de treure el màxim suc d’homes (i no només de noms), aquest
és un Nico López a qui, quinze temporades després, li retorna el premi de poder
dirigir un Segona B després de la seva experiència a Sòller. Una curiositat: ha
dirigit només cinc clubs a Segona B i a Tercera i només a Montuiri, Nico López
(encara) no hi ha tornat.
A favor: allunyats
de la magnificència dels ambiciosos projectes de les últimes dues temporades,
l’Atlètic recupera l’essència de la terra i del treball per començar a
dissenyar un futur d’acord amb la realitat econòmica actual.
En contra: jugar a
Calvià, en un terreny de joc tan allunyat de Palma pot ser contraproduent pel
club, precisament l’any que ha fet aquesta aposta pel retorn als orígens.
Torna la moral
 |
| Imatge: CD Alcoyano |
Si l’haguéssim de
comparar a algun club professional, l’Alcoyano recorda en detalls al València.
És aquell equip que sense tenir probablement la millor plantilla de la Lliga,
sempre és a dalt. Té aquella habilitat per sobreviure a crítiques internes,
sovint més destructives que les externes, i de regenerar-se sense saber massa
bé com per tal d’aconseguir el seu objectiu. A vegades, fins i tot, aconsegueix
l’ascens tal com va passar fa tres temporades (qui ens ho havia de dir vista la
segona volta que van fer els alacantins). Però és un club amb solera i amb una
màgia especial que el fa ser oportú i encertat en el moment precís. L’any
passat, després de tornar a recórrer a Porras (de qui van prescindir a la Lliga
Adelante), la cosa no va acabar bé frenats, in extremis, per l’Eibar a la
primera eliminatòria del playoff d’ascens. El futbol professional crida massa
per una afició àvida de canvis i amb ganes de recuperar antigues batalles
futbolístiques. Per tant, com en el cas del Nàstic, fallar és la paraula
prohibida en un Alcoyano que renova Porras però que després de molts anys deixa
de tenir Toni Torres a la direcció esportiva.
I com Juan Palomo,
David Porras farà les tasques de Torres. Com en d’altres clubs, renovació a
fons en un Alcoyano que ha perdut el seu jugador franquícia, un Javi Lara que ha
marxat a la Ponferradina. Continuen 8 membres de la plantilla de l’any passat,
tot i que Bouba (el meta guineà arrencarà la lliga com a titular davant la
lesió de Rangel) i Lolo Ivars no van ser ni molt menys habituals per Garitano
ni per Porras. Però de nou, l’Alcoyano ha sabut moure’s pel mercat i enguany
s’ha fixat especialment en el grup 4 de Segona B, d’on arriben fins a 5
jugadors (Mario Ramón, Navarro, Bello, Calderón i Adrián Gallardo). No serà
sorpresa, perquè a Xàtiva ja va demostrar que pot fer carrera en això del
futbol, però el castellonenc Carles Salvador apunta a convertir-se en el far
del joc de creació d’un Alcoyano que comptarà amb un referent atacant de luxe
com és el grancanari Rayco (Mirandés). I si volem experiència, trobarem Javi Selvas,
Óscar López, César Remón o el nouvingut Javi Rubio. Bona teca per fer un bon
àpat.
A favor: la bona
tasca a l’hora de confeccionar la plantilla. Un sector de l’afició és crítica i
considera que la plantilla no està del tot equilibrada; potser falta algun
efectiu, però si les lesions respecten l’equip, és un bloc de molts quirats per
fer coses interessants aquesta temporada a #2bg3.
En contra: en
paral·lel al Nàstic, les urgències. La Segona B és un luxe que un club que
ambiciona el professionalisme absolut no es pot permetre. A més, el soci i
aficionat ha donat una resposta magnífica a la campanya de socis engegada per
l’entitat. Més motivació… però també molta més pressió.
