Serà una de les novetats aquesta temporada al Blog. "El Groundhopper de
la franja vermella" és una secció no periòdica (és a dir, que l'escriuré
quan pugui o em vingui de gust) i en què parlarem el mínim possible de
futbol. Traduït i resumit, un
groundhopper vindria a ser algú que dedica bona part del seu temps
lliure a viatjar per veure tants partits i camps de futbol com sigui
possible. Si bé hi ha
bandes organitzades, el
groundhopper de debò (que podríem traduir al català com a
'saltacamps')
acostuma a viatjar pel seu compte... i en transport públic. Doble
mèrit, probablement. A partir d'aquí, les variants i les fixacions de
cadascú aniran en paral·lel a la seva capacitat de convertir allò
secundari
que envolta un partit de futbol en l'aspecte principal de la seva
passió. En aquest cas l'excusa, el pretext principal, seran els viatges
de la temporada tot seguint el Centre d'Esports l'Hospitalet. La idea
que perseguim amb aquesta nova secció és la que es desprèn de
'The Catalan Groundhopper',
un blog que vaig obrir farà vora dos anys i en què també buscàvem de
donar-li la volta als partits cercant aquells detalls curiosos
indirectament vinculats amb la competició.
El Groundhopper de la franja vermella | #2 Guijuelo
Per motius personals, no vaig tancar el desplaçament a Guijuelo fins poques hores abans d'emprendre el viatge. Primer, calia tancar l'allotjament, ja que Guijuelo no és massa gran: és més o menys com Llagostera però amb la diferència que hi tenen un hotel mentre que a Llagostera hi ha un hostal (anomenat "El Carril"). No era qüestió d'arriscar-se a passar una nit al ras a Guijuelo, perquè un tampoc és massa fan d'aventures innecessàries, menys després de veure com es va complicar la nit meteorlògicament parlant. Total, que a manca de transport propi, calia enllaçar transports i equilibrar preu i temps per no haver de sortir 15 dies abans de l'Hospitalet. Finalment, amb un vol i dos autobusos en vam tenir prou per arribar a Guijuelo en 10 hores de trajecte, del meu llit fins al de l'hotel. Bé, els dos de l'hotel: sempre m'ha fet ràbia això que col·loquin dos llits individuals junts i, encara més, que els tapin com si el client fos imbècil i no s'adonés que en són dos. I quina ràbia que fa mantenir relacions sexuals (follar, si llegiu així en horari no protegit) en aquestes condicions, amb els llits separant-se l'un de l'altre i un dels dos (o tres o quatre) caient a terra. Malabrismes, com els que han de fer alguns per poder viure aquestes situacions.
Total. Primera etapa coberta sense massa incidències entre Barcelona i Madrid gràcies a Vueling amb la Laura, la Mari Paz i el Valter (sí, amb V i només una 'L', gairebé com una estació d'esquí) com a tripulació de cabina. Per variar, no vaig fotre cas de les indicacions de seguretat. Un altre dia, aixó sí, haurem de parlar de la gent que té bitllet numerat i fa cua 50 minuts abans d'iniciar l'embarcament. 1 hora i 20 minuts de vol després, aterratge a Barajas i passeig per la T4 tot fent temps per esperar el primer bus, que em portaria de Barajas a Salamanca (mai m'havia plantejat que existís aquesta línia i, encara menys, que hi hagués 70 freqüències setmanals). Per sort, tots els diners que els governs s'han deixat en la terminal nova han servit per a que els ionquis del mòbil com servidor puguin carregar els mòbils en una zona que deu ser com els dispensadors de metadona per als drogodependents. A les 13:15 sortia el bus i en poca estona vaig comprovar per enèssim cop que el món dels busos i les estacions és perversament dantesc.
Van ser poc més de dues hora i mitja de viatge pel no res. I el poc que hi havia va ser repugnant: mai havia vist de prop la creu del Valle de los Caídos i el cert és que veure destacar en el paisatge una construcció que implica el que implica es fa difícil de pair a aquestes alçades de segle. A partir dels túnels de Guadarrama, páramo, páramo i páramo. Sort en vaig tenir, novament, que a l'autobús hi hagués carregador sota els seients, per bé que amb prou feines hi havia cobertura durant més de la meitat del trajecte. A la tele, una pel·lícula on crec que hi sortia Robert de Niro però tampoc ho podria assegurar vist que les meves cintes preferides són 'La Vida es Bella' i '¿Colega Dónde Está Mi Coche?'. També 'Serial Mom', però ja no seria tan mainstream. Després de passar per l'aeroport de Matacán (quin gran central l'argentí Matellán, en aquell Nàstic de Primera) i fer la volta a tota Salamanca arribàvem a l'estació d'autobuses. Quarts de quatre, hora de jalar alguna cosa i fer temps fins les 5 a que sortís el bus a Guijuelo.
Als mostradors de venda de bitllets hi havia pobles que, crec, se'ls inventen per fer veure que els busos passen per més llocs. Al final, la mentalitat dels que som de ciutat, pixapins i camacus, fa que ens preguntem moltes coses quan deixem de veure semàfors i edificis de més de tres plantes d'alçada. A Salamanca n'hi havia, d'edificis alts: a la planta baixa d'un d'ells, proper a l'estació, un bar amb nom xinès (quina merda de noms que trien, per cert) que duia un senyor espanyol (o que tenia ulls occidentals i treia 10 quan estudiava espanyol a l'Escola Oficial de Shangai). Feia basarda triar entre les tapes que semblaven acumulades de feia dies (o setmanes) a la barra del bar i finalment vam optar pel clàssic entrepà de calamars de Salamanca (els deuen pescar al Tormes). Després que el cambrer escalfés convenientment els calamars, els va servir en un pà ample i ressec. La culpa és meva, per ser imbècil i suïcida: un entrepà de calamars és la cosa més eixuta de la història (amb permís de les rodes de premsa de Nin... d'alguns entrenadors). Vaja, que a punt vaig estar d'afegir-hi Coca-Cola. De fons, la Sexta i al fons, un senyor reparant un mòbil que tot apuntava que no aconseguiria reparar.
A les 5 de la tarda sortia el bus de l'empresa Moga amb destinació Béjar (el poble de Roberto Heras, sa guanyador d'alguna Vuelta) i amb aturada a Guijuelo. A l'estació, gent jugant a cartes amb la finestra del bar oberta, boines als caps d'alguns senyors, una noia que s'assemblava a Miriam Diéguez i un bus més modest, sense endolls, per afrontar un tram d'uns 30 minuts sense pobles i amb canvi de paisatge. A l'arribada a Guijuelo, a tocar de la plaça de braus, baixem de l'autobús i l'olor a pernil que va venir de cop no l'oblidaré mai. Riu-te'n de l'Enrique Tomàs i d'aquella franquícia que hi ha a Madrid. Era com passejar per un pernil lligat a l'esquena. Un drama. Abans de dirigir-me cap a l'hotel, volta ràpida pel poble i arrencada pertinent del cartell del partit (també hi havia el del Guijuelo-Somozas del passat diumenge). Guijuelo no té res visualment destacable. El centre neuràlgic és al carrer principal, Filiberto Villalobos (ministre salmantí quan la Segona República), allà, paret per paret, hi ha l'Ajuntament de Guijuelo i Wall Street, un bar que desconec si també acull la borsa del pernil local.
A 10 minuts a peu hi havia l'únic hotel de Guijuelo, l'Entredos. Tres estrelles i davant de l'estació d'un tren que no existeix des de fa dècades. Al fons, la serra de Béjar i les torres d'il·luminació del Municipal de Guijuelo. Previ al partit, cervesa i plat pertinent de pernil a la plaça major del poble amb una parella d'aficionats de l'Hospi que van decidir ser també en un partit ja mític. A la taula del costat, una senyora amb un jersei a l'espatlla que, crec, era Josema Yuste disfressat xerrava amb les amigues mentre també esperava el seu plat de pernil. Com els bròquils a Llorca: obsessió, amb estàtues de porcs als aparadors, als carrers i als balcons. Del partit no en parlarem massa perquè no toca: a destacar, un senyor gras a la graderia que es va fer 'amic' nostre i ens va explicar que tenia un bar i que quan arribés a casa la seva donaria li tindria preparat un plat de sopa calenta i dues racions (no una, dues) de pernil. Entre crits en contra de Catalunya (poc coneixen l'Hospi, sembla) va anar avançant el partit sota el vent, el fred i la pluja que em van obligar a reconèixer que ma mare tenia raó: que m'hauria d'haver emportat "una jaqueteta no fos cas que fes fred". Sort de l'Ávila, l'encarregat de material de l'Hospi i del seu impermeable. Entre els meus plans vitals (pocs) no hi havia el de morir un dimecres de setembre en una localitat del camp salmantí.
Amb la satisfacció de la victòria i amb tres entrepans de pernil a la bossa vam enfilar camí de l'hotel. Impossible fer la crònica amb la lamentable connexió que hi havia. Sopar i provisió d'aigua gratuïta a la nevera de la sala d'estar de l'hotel. Va ser premonitori de l'esmorzar de l'endemà: sempre he pensat que no surto gens a compte als bufets, ja sigui per dinar, sopar o esmorzar. Inexplicablement, no hi havia pernil per esmorzar (A GUIJUELO!) però a canvi sí hi havia llonganissa i xoriço ibèric, "del bo". Vaig acabar perdent el compte dels trajectes que vaig fer cap a la safata i amb als panets. I cap als sucs de taronja. Però un bon esmorzar es completa amb el dolç després del salat: llet (aquí som haters -que no heaters- del cafè), un pastís brutal i un croissant. Un picar tonto, vaja. Així les coses, si l'estació hagués estat al costat del camp hagués baixat rodolant per la carretera.
Amb l'estómac ple i en plena diada, a quarts de dotze agafava el bus de tornada cap a Salamanca. Avisat per jugadors i coneguts que la capital de la província estava de festes i els bars havien col·locat paradetes als carrers. O sigui, perill. Anava recomanat de triar farinato i chanfaina (tenen nom de delinqüents de poca monta -somos de la Prospe jeje-) però el meu estómac només em va permetre apostar per la segona, una manera d'arròs especiat amb comí i vísceres, amb sang cuita i més coses que no sé com es diuen en català i em fa mandra buscar. Ració + got de vi: 2 euros. Abans i després, ruta per Salamanca. Em va sorprendre positivament: ciutat monumenta, atractiva i amb bon ambient als carrers que mereixerà si hi ha l'oportunitat una visita més reposada. De retorn a l'estació d'autobusos, pas per un locutori per editar la crònica del partit: els ordinadors eren en un soterrani sense refrigeració, dins cabines amb cortina. Desgraciadament, al costat hi havia un energumen que cantava cançons de Camela en veu alta que em van fer plantejar el seu assassinat en algun moment puntual.
1 euro i 1 hora després, ja érem a l'Estació d'Autobusos de Salamanca per enfilar camí cap a Madrid, on aprofitaríem per desconnectar i saludar (saludos!) amics i coneguts fins dissabte. Mig camí va passar volant amb la conversa telefònica d'un noi, malagueny, que hi havia al seient del davant: discutia amb el seu nòvio perquè aquest l'acusava d'haver agafat un condó de la capsa que, sembla, compartien, per tirar-se un tercer noi, de nom Raúl, a les escales del bloc on l'amic malagueny s'havia allotjat a Salamanca durant uns quants dies, juntament amb el seu millor amic, que viatjava a la seva esquerre. "Pues a ver si la cagas un poquito más y me dejas en paz y ya no hablamos más". Anava recitant noms de gent i d'amics de poc més de quatre lletres, com si fos una alineació d'un equip de Quarta Catalana. Després de discutir més de mitja hora, va penjar i va decidir dormir: serà que la nit, en realitat, sí va ser de les llargues...
