"Què hem après? Que som el Prat" per José David Muñoz

No ens enganyarem. Per molt que ens agradi omplir-nos la boca de bons desitjos per a la resta de rivals del grup, tots (crec que sense excepció) tenim les nostres fílies i les nostres fòbies. Tampoc és qüestió d'enumerar-les, però alguns ja sabeu per on vaig. En aquest sentit, em va saber especialment greu el descens a Tercera Divisió de l'AE Prat. En primer lloc, per la bona relació que guardo amb tot de gent que forma part de l'entitat potablava: jugadors, tècnics, premsa... Però sobretot, perquè des de la humilitat i la creença real en les seves opcions han estat a punt de completar un miracle poques vegades vist a Segona Divisió B. Els pratencs posen punt i seguit a una aventura de dos anys al futbol de bronze. Per això, era de justícia que una de les veus més autoritzades per valorar des d'una vessant informativa però també emotiva aquesta experiència de dos anys a #2bg3 tingués el seu espai per dir, absolutament, el que li vingués de gust. Ànima del Prat, equip i ciutat, el periodista José David Muñoz ens explica què ha significat per ell, però també per l'entitat i per la ciutat, aquest pas per una categoria que fa pocs anys semblava poc més que una quimera. Així que, ara més que mai, ¡¡¡vamos con el texto!!!

"Què hem après? Que som el Prat" per José David Muñoz

Qui t’anava a dir a tu que veuries al Prat a Segona B? El Gavà, el Santboià… Però el Prat? Si tan sols ha sumat vuit temporades a Tercera... Un veu que això podria ser algun dia assolible quan l’equip disputa el primer playoff d’ascens contra la Peña Sport de Tafalla. Es perd. No passa res, som el Prat. Dues temporades després, l’equip és campió de lliga i torna a jugar playoff; aquesta vegada, amb només una eliminatòria. I vas a Sanlúcar de Barrameda, i empates en un infern. I jugues la tornada al Sagnier. Es guanya i s’assoleix l’ascens a Segona B per la porta gran. Per primera vegada. El gust de les primeres vegades.

I així es presenta el Prat a la Segona Divisió B un mes d’agost de 2012. Amb sabates noves. Amb molta il·lusió, mantenint el bloc de l’equip de l’ascens i amb Agustín Vacas al capdavant. Com juga el Prat? D’on són aquests? Són preguntes que el primer any, sobretot la primera volta, em feien molt periodistes i es deurien fer aficionats de la categoria. Comences guanyant a casa, contra el Reus. I et comences a trobar còmode. Avancen les jornades, l’equip manté la bona línia de la temporada passada i va sumant. Sortim de Catalunya a jugar. Veus altres camps i perds contra equips com l’Alcoyano. I no passa res. Som el Prat, un equip simpàtic i nou a la categoria, que a casa segueix jugant amb una gespa artificial pèssima que incomoda als rivals, i fa del Sagnier un fortí. Si a tot això li sumem el somni de la Copa del Rei i les tres rondes disputades, la temporada va avançant a ritme de creuer, amb el públic entregat a l’equip i la premsa lloant a un Prat revelació. A la segona volta, la cara de la Segona B canvia de rostre. Ja coneixen el Prat, saben com juga i que el futbol al Sagnier és complicat per la gespa. I així avança una segona meitat de campionat amb registres més pobres. L’equip entra en una dinàmica més complicada. Les sabates noves de la il·lusió comencen a tenir pedres i fan mal als peus. I el fantasma de la zona baixa s’albira a l’horitzó. Toni segueix aturant.Fins i tot pateix al tram final de lliga, però es solventa una permanència que posa la cirereta golejant el Villarreal B a l’última jornada i que maquilla el que havia passat només feia una setmana. L’ambient de l’inici de lliga s’havia perdut, l’equip no estava fresc.

A l’estiu sonava el run-run de la destitució del míster Vacas. El president Quiñonero, com reconeixiria més tard, el renova amb el cor. És l’entrenador de l’ascens, de la Copa del Rei i de la permanència a la categoria i es mereix una altra oportunitat al capdavant de l’equip. Torna Kante i marxen alguns jugadors com Charly Ruiz, Matamala, Ferran Vila o Cazorla, i el capità Jaime, cansat de no tenir oportunitats en l’equip de la seva vida. I es trenca una mica el vestidor.  La temporada comença. Es guanya a Reus. I… s’obre la caixa dels trons. S’arrosseguen els vicis de com s’havia acabat la temporada, i l’equip no respon a les exigències d’una categoria com la Segona B. La destitució de Vacas sona amb força fins que és un fet. Amb només una victòria a favor, el club anuncia que no segueix amb un dels artífiexs de l’ascens. I la tempesta començar a ser forta. En una maniobra estranya, el club anuncia la contractació de Miguel Zurro com a entrenador i de Juanma Barroso de director tècnic, amb nul bagatge al futbol català. Però no arriben ni a exercir. El club diu que no té diners per pagar-los perquè no pot afrontar l’acomiadament de Vacas, i els diu que “gràcies per venir”. 

 

El Prat, club respectat al futbol català, puntual pagador i simpàtic per a bona part d’aficionats, era focus d’atenció mediàtica per afers que s’oblidaven d’un equip en descens i amb Manolo Anguas dirigint els jugadors amb gran voluntat i una gran pissarra. I rodes de premsa després, i negatives d’alguns entrenadors, arriba Pepe Delgado amb Matías Borsot. I imposa seny i realitat. Som el Prat, i hem de seguir lluitant per salvar-nos. L’estil Pepe triga en plasmar-se al camp, però va oferint pinzellades de millora. I la segona volta dona ales a un equip que estava abatut. Van arribant empats, i victòries. Unes quantes. I es comença a somiar amb la remuntada potablava. Afició i equip van de la mà (i també la premsa que segueix l’equip, que som quatre, que volem que guany i no conspirem contra ningú) i s’arriba a un tram final de lliga emocionant. Movent tres-centes persones fins a Paterna per animar l’equip. Amb opcions de salvació fins a la última jornada. Però s’arriba tard i tornem a Tercera. 

Com a narrador dels partits de l’equip per al Prat Ràdio, he viscut dues temporades inoblidables. Inoblidables perquè he sigut testimoni directe de dos anys històrics pel futbol pratenc, he viatjat amb l’equip, he vist camps mítics i he mantingut una bona relació amb els jugadors, amb alguns amics entre ells, i amb el Robert, el xofer de l’autocar, amb el Miqui, el fisio, i amb Anguas, el preparador de porters.. Inoblidable també perquè no vull tornar a viure un episodi tan surealista com el de l’adéu de Vacas, l’arribada de Zurro el breu i més coses que a vegades un ha de fer mans i mànigues per no dir en directe. De tot s’aprèn. I aquests dos anys hem après que som el Prat. Que sabem plorar d’emoció i de tristesa. Que ningú dubti que ens ha agradat la categoria i hi volem tornar. Quan? Tant de bo sigui el més aviat possible.

Fins aleshores, benvinguda de nou, Tercera Divisió.

Imatges de José David Muñoz.

Foto 1: David Casellas, incombustible Pollo del Prat, com a reconeixement a l'afició.

Foto 2: la il·lusió del primer viatge fora de Catalunya a Segona B. Ignacio i Cano, donant gas.

Foto 3: Robert Xaudiera, conductor de l'autocar de l'AE Prat les dues temporades

Som de... l'AE Prat

Diumenge al Sagnier hi ha un bon partit, d'aquells que ens agrada de forma especial. Pel rival i per la rivalitat, pel tracte que s'hi dispensa i pels amics que hi ha a la premsa del contrari. Noms que també han ascendit al futbol de bronze de la mà d'una AE Prat que viu un inici de campionat un xic convuls, que dilluns es cobrava Agustín Vacas com a primera víctima d'una situació poc agradable, amb l'equip instal·lat en el penúltim lloc de la classificació. De tot això, del passat, del present i del futur que es dibuixa tan immediatament com diumenge ens en parla el Pol Cervera, un dels homes potablava de la gent del Prat Esports, sense fils als partits del Sagnier (i alguns a domicili), cronista al 9 Esportiu i redactor a l'extinta La Jornada.cat. Veu doncs, autoritzada, per fer-nos cinc cèntims del que ha passat i pot passar a l'altra banda del Llobregat.

El viratge potablava
Per Pol Cervera

La parròquia pratenca no travessa el seu millor moment, ans el contrari, viu els seus dies més inquiets, incòmodes i neguitosos. Agustín Vacas va agafar el timó de l’equip el juliol de 2011, amb la intenció de guiar l’embarcació potablava cap a un futur millor. Dit i fet. Des d’aleshores i fins a aquestes darreres setmanes, la família del Prat s’ha acostumat a assaborir l’èxit: un campionat de Tercera Divisió, un ascens a la categoria de bronze, una experiència inigualable a la Copa del Rei i una salvació agònica després d’una primera volta d’escàndol. Ara, però, les coses han canviat i el club s’ha instal·lat en la incertesa més trontollant. Per una banda, els mariners pratencs, uniformats de blanc i blau com marquen els cànons, s’atansen a la popa i observen amb nostàlgia un passat gloriós i ple d’alegries, i el valoren, sense dubte. Per altre costat, es pregunten qui ha deixat anar l’àncora a alta mar, qui o què els priva de seguir avançant i d’obtenir allò que estan mereixent. I per últim, la tripulació mira més enllà de la proa i vacil·la, dubta, perquè desconeix quin és el rumb correcte per arribar a bon port. 

Imatge: Paco Carrasco / AE Prat

Amb aquest escenari, el president del club, Luis Quiñonero, va decidir dilluns passat fer el cor fort i proposar a Agustín Vacas una reestructuració de l’organigrama del club, que passava per canviar el responsable de la banqueta del primer equip i oferir a l’entrenador un nou càrrec dins l’entitat. L’endemà, Miguel Zurro i Juan Manuel Barroso van ser presentats al Sagnier com a nou entrenador i nou director esportiu de l’AE Prat respectivament. Així doncs, els nous capitans del vaixell potablava van prendre el timó de l’equip aquell mateix dia i van dirigir el primer entrenament de la nova era, amb l’objectiu de canviar el rumb del conjunt i reconduir-lo cap a les places tranquil·les de la taula. Per la seva banda, i segons informen els companys d’El Prat Esports, Agustín Vacas i el seu segon Juanjo Raga no han acceptat la proposició del club de realitzar una altra tasca dins l’organigrama esportiu i es volen deslligar completament de l’AE Prat. Aquest fet, en cas que es confirmi, pot suposar un greuge econòmic molt important per al club, ja que es veuria obligat a pagar-los la quitança en un sol termini.

També es desconeix si Miguel Zurro podrà figurar físicament a la banqueta potablava en el matx d’aquest diumenge contra l’Hospitalet, perquè fins que la baixa de Vacas com a entrenador no sigui definitiva, no es pot donar d’alta al nou tècnic. Formalismes a part, el que és clar és que Zurro té un enorme repte per endavant, el desafiament de liderar un viratge sense precedents per aturar el descens de l’equip i capgirar-ne la dinàmica. A hores d’ara, el Prat és penúltim classificat a la taula amb nou punts, a quatre unitats de la salvació directa. El més preocupant, però, és que l’equip no venç un matx des de la tercera jornada de campionat i ha sumat només 2 punts dels darrers 15 possibles. La trajectòria del conjunt no és bona, i encara menys si ens referim només als duels que ha disputat al seu estadi. El Prat és el pitjor local de la categoria amb un bagatge de dos empats i quatre derrotes, i tan sols una diana anotada. Són registres esfereïdors, que espanten, però, sobretot, que no s’adeqüen al nivell de joc que ha demostrat l’equip. El combinat pratenc ha plantat cara a la gran majoria de rivals amb què s’ha topat en aquest primer terç de campionat i, excepte un parell de derrotes merescudes, s’ha trobat constantment amb circumstàncies estranyes que l’han dut a ocupar, a hores d’ara, una de les places calentes de la classificació: arbitratges peculiars, gols encaixats en els darrers minuts, manca de punteria en els darrers metres...i altres afers insòlits que, per altra banda, no deixen de ser part d’aquest esport. 

A partir d’ara, però, cap d’aquests elements valdrà com a excusa. Zurro arriba al Prat amb ganes de fer funcionar l’equip i amb la responsabilitat d’aconseguir victòries. La manera, el com, el joc de l’equip resten ara en un segon pla, en favor dels gols, els resultats i els números, que dictaran si la decisió del club ha estat encertada o no. El Prat de Miguel Zurro té la primera cita aquest diumenge contra l’Hospitalet al Sagnier. El màxim golejador de l’equip, Kante, i el lateral esquerre titular, Larios, no podran ser al terreny de joc per sanció; mentre que el segon jugador més anotador, Manu Balda, és seriós dubte per molèsties físiques. Baixes sensibles per a un equip que necessita la victòria com l’aire que respira. Diumenge comença el viratge potablava.

Som de... l'Elche Ilicitano

Imatge: Miguel Murcia / Diario Franjiverde

15 temporades després, el Centre d'Esports l'Hospitalet tornarà a Elx per jugar un partit de futbol. No ho farà a la ciutat il·licitana, ni al Martínez Valero davant el Primer Equip franjiverde. L'Hospi s'enfronta diumenge a l'únic rival inèdit en la història a què s'enfrontarà aquest curs: l'Elche Ilicitano. Un nouvingut a la categoria, campió l'any passat del grup 6 de Tercera Divisió i que va ascendir a la primera davant la UE Olot. Toca, doncs, aprofundir una mica més en l'equip il·licità de la mà d'una persona ben propera a l'equip. Poca gent millor que José Alberto Palma, redactor de l'Elche Ilicitano a la pàgina web Diario Franjiverde per apropar-nos la història recent de l'equip, els seus màxims perills i fer-nos cinc cèntims sobre les baixes i les altres de Vicente Mir de cara al partit de diumenge contra l'Hospi.

Elche Ilicitano: un estreno a lo grande
Per José Alberto Palma

La Segunda B para el filial del Elche es algo nuevo, nunca ha jugado en ella, aunque parezca sorprendente si se mira la clasificación (segundos). La época dorada del Ilicitano coincidió con la del primer equipo, finales de los sesenta, donde el filial militó durante dos campañas en la categoría de plata. Cuando descendió, militó en Tercera, ya que en esa época aún no existía la Segunda B. El Ilicitano se ha pasado el resto de años alternando Tercera y Regional Preferente, hasta la temporada pasada. El filial consiguió ascender de Preferente a Segunda B en tan solo dos campañas, esta última de la mano de Vicente Mir, un entrenador con experiencia en filiales (anteriormente estuvo en el Valencia Mestalla, con el que también consiguió el ascenso a la categoría de bronce, pero que tras un mal inicio de temporada, fue destituido). 

La plantilla de Vicente Mir ha logrado un comienzo envidiable. Hasta la jornada pasada era el líder de su grupo, batiendo el récord de puntos hasta esa jornada que tenía la primera plantilla en las seis temporadas que militó la Segunda B. Una de la claves del éxito del filial franjiverde en este arranque de Liga tiene nombre propio: Cristian Herrera. El delantero canario es el máximo goleador de toda la Segunda B, con nueve goles en ocho encuentros. Cristian es rápido, tiene técnica, y va bien de cabeza, por lo que es muy completo. Quizás la única pega es la poca confianza que tiene en su pierna menos buena, la derecha. En defensa también destaca el capitán Charlie Ianson. El central inglés es un defensa muy contundente, al que le gusta entrar al choque. Charlie ha llegado a debutar con el Elche en Primera División ante el Espanyol, donde jugó desde inicio, debido a la baja de defensas del equipo, realizando una buena actuación. 

Este próximo domingo el Ilicitano recibirá a l'Hospitalet en el estadio Isabel Fernández (Torrellano). Será la primera vez en la temporada que el filial franjiverde juegue allí, aunque en años anteriores sí que lo había hecho. El cambio es debido a que el césped del Díez Iborra está siendo replantado, ya que presenta unas condiciones impropias de un equipo al que le gusta jugar al fútbol. Para ese encuentro Vicente Mir no podrá contar con el lesionado Álvaro (que estará seis meses de baja), ni con los sancionados Anaba y Nacho Porcar. El técnico valenciano recupera a Omgba y al internacional panameño Jairo Jiménez.

Som de... l'Olot

Una nova temporada en la qual (opinió personal) no hi ha massa novetats pel que fa a rivals. Només un, l'Elche Ilicitano, mai s'ha enfrontat a l'Hospi. Dos anys després torna al grup 3 el Lleida Esportiu. El tercer, la UE Olot, debuta a Segona Divisió B però ja s'havia enfrontat als riberencs a Tercera Divisió, el darrer cop fa ja 32 anys. No ha estat, tradicionalment, una plaça fàcil per als riberencs, que només han guanyat 2 dels 11 partits oficials que hi han disputat. Els olotins porten temps treballant perquè aquesta estada al futbol de bronze no sigui flor d'un dia i es converteixi en un hàbit pels garrotxins. Garrotxí, també, és l'Oriol Boix, periodista de la Xarxa, GolCat i futbolista del CF les Planes al grup 17 de Tercera Catalana, d'aquell futbol modest que fa anys que existeix tot i que alguns creguin haver-lo inventat. L'Uri ha tingut a bé aportar-nos el primer 'Som de...' de la temporada, on ens parla del passat, el present i el futur immediat de l'entitat que presideix Joan Agustí.

La il·lusió del debutant... o alguna cosa més? 

Per Oriol Boix

Fa 6 anys justos la Unió Esportiva Olot navegava sense pena ni glòria per la Primera Regional competint contra l’Amer, el Jafre o el Sant Miquel de Fluvià. Després d’una llarga travessia pel desert (amb el capità Abel Solé, Roger i Freixa de supervivents), els garrotxins han aconseguit fer el salt, per primer cop a la seva història, a la categoria de bronze del futbol espanyol. Una progressió meteòrica que no s’entén sense la gestió de Joan Agustí i la seva junta directiva, que han situat l’Olot entre els millors clubs de Catalunya. Tampoc s’entén sense una massa social que sempre ha estat al costat de l’equip i que ara no para de créixer. Sobrepassada la barrera del miler de socis, la fal·lera pel futbol a La Garrotxa sembla no tenir aturador ja que es pretén arribar als 1.400 abonats.

A nivell esportiu, després d’un any fantàstic a Tercera culminat amb aquella eliminatòria trepidant contra l’Arandina, és el moment d’acomodar-se a un nou món, una dimensió desconeguda que l’Olot afronta amb peus de plom però sense perdre l’ambició que el caracteritza. Una ambició que s’ha notat en el nivell de les incorporacions; s’han firmat jugadors contrastats a Segona B (no descobriré ara a Xavi Muñoz, l’exHospi David Corominas o Miki Martínez), joves amb experiència (Albert Canal o Guillem Savall) i talents amb una gran projecció (Ferrón, Reverter, Valentín...). A tot això, s’ha mantingut la columna vertebral del darrer curs, amb el gol i l’elegància de Carlos, la lluita i l’olfacte d’Uri, la seguretat de Fornés, Serra, Hostench, el capi Abel... En definitiva, una base imprescindible amb una remodelació profunda per afrontar amb garanties el debut. I comandant la nau “el Maestro”, Edu Vílchez, que ha abandonat el timó de Palamós per portar el nou Olot a bon port. Vílchez és un tècnic solvent, que sap on es posa i aconsegueix treure el màxim rendiment dels seus jugadors. Toca de peus a terra i sap que, com a novells que són, cal anar amb calma i prudència per consolidar el projecte sense perdre el nord.

A partir d’aquí, aflora la incògnita de saber com serà el procés d’adaptació a la nova categoria i les pretensions que pot arribar a tenir el club. De moment, les primeres sensacions són positives i, almenys a casa, el bloc olotí s’ha comportat com un autèntic veterà de Segona B, amb ofici i experiència en els moments més delicats. És aviat per extreure conclusions però, per noms i per plantilla, aquest Olot pot aspirar a alguna cosa més que la permanència. Es clar que el temps i els resultats l’acabaran situant al seu lloc. Veurem si entre la il·lusió del nouvingut o l’ambició de l’aspirant.

Som del... Constància

No és inèdit, però 25 temporades després Constància i Hospi tornen a creuar els seus destins en un partit de futbol. Duel amb pocs precedents (només dos), però que ens serveix d'excusa per, com ja és habitual, conèixer una mica més el rival d'aquest proper diumenge (11:30 hores). I difícilment haguem pogut trobar algú millor que en Sergio Sanz, cap de premsa del CE Constància perquè ens apropi el passat i el present de l'entitat inquera. Sanz, a més, és pare del porter del primer equip, Sergio Sanz i ha seguit amb l'equip els 17 partits que els de Joan Esteva han disputat de moment aquesta temporada. Veu, doncs, autoritzada, per il·luminar-nos un club que enguany fa 90 anys, una xifra envejable en temps difícils com els que travessem. Temps on encara és possible veure "llum al final del túnel".

Luz al final del túnel

Per Sergio Sanz

90 Años de historia contemplan a este CE Constància. 90 años que han dado para mucho, momentos inolvidables, y momentos que quisiéramos olvidar, pero todos ellos han ido forjando la historia y el carácter de un CE Constància que por fin ha vuelto a ver la luz al final del túnel.

El Constància nació en 1922 como el equipo de la sociedad de Socorros “La Constancia”, disputando en sus primeros años de vida el llamado “Campeonato Mallorquín”, y la Copa de España, antigua denominación de la actual Copa de SM el Rey.

Tras un obligado parón por la Guerra Civil entre 1936 y 1939, Comienza en 1940 una época dorada, donde disputa la categoría de Plata, la Segunda División, llegando a disputar una fase de ascenso a Primera División en la temporada 1943-44 tras alcanzar la tercera plaza en la liga regular. El partido definitivo se disputa en el Estadio de Chamartín ante 20.000 espectadores. El rival era el Deportivo de la Coruña, que luchaba para evitar el descenso desde la Primera División. El partido concluyó con la victoria del Deportivo de La Coruña, al derrotar al CD Constancia por 4 a 0.

Aquella derrota impidió el sueño de un equipo y de una afición, y el resultado fue la desmembración del equipo. Muchos de los jugadores que eran la base en la que se sustentaba el equipo cambiaron de aires, y el equipo entró en barrena, quedando en la 12ª posición la siguiente temporada, y descendiendo a Tercera División.

Tras 14 largas temporadas en Tercera, la temporada 1961-62 se consigue por fin el título de Liga de Tercera, y se vuelve a ascender a Segunda División, donde se mantiene otras 6 temporadas, hasta que en 1968 se vuelve a descender a Tercera.

Desde entonces, 37 años jugando en Tercera División, 6 Campeonatos y 5 Sub-campeonatos. Durante ese tiempo, únicamente una temporada, la 87-88, se disputó la liga de Segunda B, ocupando la plaza que dejó vacante el RCD Mallorca.

La pasada temporada, tras un brillante campeonato en el que solo se perdió un partido, con 85 puntos logrados, 68 goles a favor y únicamente 21 en contra, se consiguió por fin el ansiado ascenso, dejando atrás en la promoción al equipo del Villarrobledo, empatando a cero en Albacete, y venciendo por 2 a 1 en Inca.

De este equipo que consiguió despertar a la afición Constanciera de un letargo de 37 años, sobreviven hasta 14 componentes, que junto a dos jugadores que han pasado al primer equipo tras su etapa juvenil en el Fútbol Base, y 5 refuerzos, conforman un plantel netamente mallorquín en una plantilla con, posiblemente, el presupuesto más bajo del campeonato. Mezcla de juventud y veteranía, si esta plantilla tiene algo en común es su ilusión y sus ganasde demostrar el fútbol que llevan dentro.

21 jugadores de los que todavía dos permanecen inéditos en el presente campeonato liguero debido a sus desafortunadas lesiones en los ligamentos de su rodilla uno, y en el tendón de Aquiles el otro. Dos importantes bajas en la punta de ataque, que han hecho que en un campeonato en el que por los motivos que todos conocemos ha habido una excesiva acumulación de partidos, unido a una larga trayectoria en Copa del Rey, en la que se cayó en tercera ronda sin perder un solo partido en todo el campeonato, se haya producido una excesiva acumulación de partidos que ha hecho mella en el físico de la plantilla.

En el momento de escribir estas líneas, se llevan disputadas 16 jornadas, y pese a que el equipo ocupa posición de promoción de descenso, lo cierto es que con 4 partidos ganados, 5 empatados y 7 perdidos, 11 goles conseguidos y solo 14 encajados, únicamente en un partido no ha habido opciones reales de llevarse los tres puntos en juego.

Este es, pues, un equipo que da la cara en todo momento, que lucha cada balón como si fuera el último, que juega al fútbol con calidad, y que está convencido de mantener la categoría, poniendo para ello los medios a su alcance para conseguirlo.

Ahora ha visto la luz al final del túnel, y sabe que al salir de él le espera una bifurcación. A un lado un camino de esperanza e ilusiones renovadas, y al otro un nuevo túnel del que no conocen la longitud. Y esta plantilla tiene muy claro que camino debe tomar.

Som de... l'AE Prat

Una secció com és 'Som de...' on gent del rival setmanal de l'Hospi col·labora de forma desinteressada per aportar-nos un punt de vista diferent sobre el seu club/equip és realment agraïda quan l'altruïsme destaca per sobre de tot. Personalment, però, tenia ganes que arribés aquesta setmana per donar altaveu a un club amic com és l'AE Prat i al José David Muñoz, ànima de l'equip d'esports del Prat Ràdio. A diferència del que va passat a l'Hospitalet, El Prat Ràdio segueix amb les ales ben obertes i amb vocació de servei i fer ciutat com a pal de paller. Els esports, el seu tractament transversal, n'és un clar exemple. Pel que fa al club, un exemple de bona gestió i de feina feta amb calma però sense aturador. Sanluqueño, Nàstic, Oviedo o Llagostera formen part de la història recent d'un Prat que espera no haver tocar sostre. Ens vestirem, doncs, de potablava. Per un dia, "Som de... l'AE Prat".

AE PRAT, aprenent a trepitjar
Per José David Muñoz
 
L'Associació Esportiva Prat va pujar a la Segona Divisió B amb la il·lusió del nouvingut. Categoria nova, a estrenar, per a un club que sempre havia navegat entre la Primera Catalana i algunes, poques, vegades per la Tercera Divisió. Bon armament defensiu i homes clau en atac han marcat les senyes d’identitat del Prat des dels temps en que Manolo Márquez va agafar les regnes del primer equip. Des d’ell, i amb algun parèntesi experimental, l'equip s’ha definit amb una paraula: sòlid. Agustin Vacas ho va saber polir i perfeccionar la temporada passada amb una cirereta al pastís amb nom d’ascens. Tot, amb una austeritat econòmica i sense estirar més el braç que la màniga, i comptar també és de justícia dir-ho, amb una important aportació des de l’Ajuntament (ICV + PSC). El públic està responent a la nova categoria: la xifra d’espectadors al Sagnier gira al voltant del miler a cada partit de lliga amb excepcions puntuals com el partit de Copa del Rei contra el Llagostera (2.500) o de Copa Catalunya davant de l’Hospitalet (400).

L'arribada a la Segona B no ha estat gens traumàtica pel Prat. Ho pronosticaven molts entrenadors i experts en la categoria “El Prat s’adaptarà ràpid”. I és cert. Al Prat se'l veu relativament còmode en els partits a la categoria de bronze. Resultats ajustats i amb pocs gols són la salsa de l’equip d’Agustin Vacas. Tret d’algun cas, com els tres gols marcats al Valencia Mestalla o els quatre a l’Ontinyent, el Prat sempre ha rendibilitzat al màxim els seus gols. La victòria balsàmica davant del Badalona ha tornat al Prat a una posició a la taula des d’on permet ensumar la zona alta però, alhora, respirar ben tranquil per l’objectiu de la temporada: no patir. Al davant hi haurà l’Hospi de Cirio, un dels homes que ha deixat més emprenta al Sagnier tot i estar només dues temporades. Amb els seus gols i tarannà, CirioGol, com se’l va batejar al Prat Ràdio, és el màxim golejador de la història del Prat a Tercera. És, com és lògic, un dels perills d’un Hospi que arriba avalat per un bon joc i pels resultats, i al Prat en som conscients que el favorit per dissabte és l’equip visitant. Tot i això, en cap moment es descarta un gir. El Prat presumeix de ser, fins ara, l’únic equip que ha guanyat el líder Olímpic de Xàtiva, i amb el mèrit de fer-ho al seu camp.

La lesió de Roger Matamala a Oriola (trencament de peroné) ha modificat l’esquema ofensiu de Vacas, que aposta per Kante i l’ex de l’Hospi Pedro, per la davantera, amb alternança entre un i altre. Al darrera, l’equip continua cimentat en el seu capità, el porter Toni Texeira, i una defensa amb Murillo, Ricarte i Cazorla, franquejada per dos laterals veterans: Sierra i Larios. Óscar Sierra torna aquesta jornada a la convocatòria després de complir un partit de sanció davant del Badalona. Al mig del camp, la locomotora Fernando continua portant el pes juntament amb una de les revelacions de la temporada, Rubén Alcaraz, que torna a l’equip després d’un partit de sanció. Fran Bea porta la batuta creadora des de la mitja punta però no li tremola el pols en el moment de posar-se el “mono” defensiu. Són les armes bàsiques d’un Prat que es complementa amb les aportacions ofensives de Ferran Vila, Cano, Ignacio i David Lopez per les bandes.

Personalment, guardo un mal record de la última visita en lliga de l’Hospi al Prat. Va ser en aquell partit, que va acabar en empat a 1, quan es va lesionar de gravetat el porter Toni. I com a curiositat, Prat i Hospitalet protagonitzen, crec, el partit amb menys distància entre estadis de tot el grup tercer de la Segona B. Un desplaçament que es pot fer, i no és broma, a peu.

Som del... Yeclano Deportivo

Juntament amb el Binissalem, enguany l'Hospi també s'enfrontarà per primer cop a la seva història al Yeclano Deportivo, entitat fundada l'any 2004 i considerada hereva de l'històric Yeclano CF amb qui sí s'havien enfrontat els riberencs, especialment als anys 90. És, doncs, una bona ocasió perquè, com sol ser habitual, algú relacionat amb l'equip rival ens aporti una mica més de llum, en aquest cas, sobre el Yeclano Deportivo. I avui comptem amb el 'Som de...' de David Castillo, col·laborador en diversos mitjans locals i regionals a Iecla i a Múrcia, com ara Teleyecla o la Opinión de Murcia. És, a més, narrador dels partits del Yeclano Deportivo per Teleyecla; en definitiva, una de les veus més autoritzades per situar-nos una mica el proper rival de l'Hospi tant pel que fa als seus origens, com pel que respecta a la seva actualitat i al futur immediat que suposa el partit de diumenge a l'Estadi. Imatge: Sergio Sanz (CE Constància/Fútbol Balear)

Som del... Yeclano Deportivo

Per David Castillo

El Yeclano Deportivo llega al partido frente a L´Hospitalet como farolillo rojo y con una fuerte recaída anímica al perder en casa frente al Badalona del pasado domingo que ha frenado en seco el optimismo desatado gracias el empate en Tarragona. Y es que no le está resultando sencillo adaptarse a este grupo tan igualado en su rápida vuelta a la 2ªB tras una impoluta campaña en Tercera en la que acabó como campeón de su grupo. 

El conjunto de Yecla, único equipo de la Región de Murcia en el grupo III, se vio beneficiado indirectamente del conflicto federativo del Orihuela y celebró volver a competir en la zona de levante para la viabilidad de un club con economía de guerra. Lejos queda aquel Yeclano CF de los 90 con plantillas muy competitivas que marcaron toda una década en la categoría de bronce. Precisamente, con la desaparición de ese histórico club en 2004 surgió este nuevo proyecto liderado por el presidente Pedro Romero con el que, a base de coherencia, trabajo y confianza en la gente de casa ha conseguido alcanzar en dos ocasiones la 2ªB, aunque por ahora sin la suficiente consistencia como para consolidar al equipo en la categoría. Imatge: Sergio Sanz (CE Constància/Fútbol Balear)

Pese a que todavía queda un mundo, los recuerdos de la campaña 2010/2011 en la que se descendió con demasiada claridad hacen florecer los nervios a una afición que en pretemporada veía más maduro y con un mayor acierto en los retoques a este bloque en comparación con el de hace dos campañas. Sin embargo, la merma de las numerosas lesiones y la incapacidad de sentenciar en casa ciertos partidos en los que había hecho méritos como frente al Sant Andreu, Orihuela o Badalona dejan al equipo en máxima alerta. Imatge: Nàstic de Tarragona.

Con la urgencia de puntuar en el Estadi de Futbol de l'Hospitalet, el equipo de Fernando García Sanjuán no podrá contar con Juanjo, su jugador más desequilibrante y experimentado, ni con José Ramón, uno de los nativos más emblemáticos que dejará su lugar en el pivote defensivo a David, un chaval del filial que está aprovechando sus oportunidades y que encara su sexto partido consecutivo como titular. No lo tendrá nada sencillo el equipo azulgrana para sorprender a L´Hospitalet ni para conseguir la permanencia, pero no conviene darlos por muertos ante el sentimiento identitario de la plantilla con los colores que les han forjado como futbolistas a buena parte de ellos a base de minutos, confianza y patadas. Imatge: Sergio Sanz (CE Constància/Fútbol Balear)

Som del... Binissalem

Una mica a destemps, 'pillats' per l'actualitat.... però l'ocasió, el text i el convidat mereixen que destapem ja el 'Som de...' d'aquesta jornada; un 'Som de..." de color assul, assul mallorquí, assul del Raiguer. Fa ben pocs temps, si ens parlaven de les Festes i els fideus del vermar, del mateix Raiguer, de Can Fetis o de Jaume Vallès, ben pocs hi hauríem relacionat el Binissalem. Avui ens l'apropa l'Albert Salas, periodista d'IB3, presentador, peu de camp i testimoni de primera mà de les fites del Bini a la Copa Federació o a la fase d'ascens a Segona B. A banda de ser binissalemer i tenir contacte constant amb el club, l'Albert també manté lligams de família amb algun defensa de l'equip. Total, difícilment podríem trobar algú més adequat per dibuixar-nos una mica l'equip de moda del futbol balear: el CD Binissalem. Bona forma de complementar la prèvia de l'Hospi-Binissalem d'aquest diumenge.

El somni de la família assul, per Albert Salas.

Gaudir del somni. Aquest és el gran objectiu del Binissalem per aquesta temporada a la categoria de bronze. Els conceptes gaudir i somni, normalment, tenen relació directa amb la victòria, amb el triomf; En el cas del Binissalem això no té per què ser així. Des del moment en què es va pujar de categoria tots els estaments del club varen coincidir en què es volia gaudir de la nova categoria però amb les limitacions lògiques d’un club que no té cap potencial econòmic ni cap mecenes que proporcioni fitxatges estrelles. Binissalem és un poble d’uns 6.000 habitants i el gran mèrit de l’equip blau és haver fet oblidar al municipi les penes del món actual (crisi econòmica, atur, etc.) amb les alegries aconseguides sobre el terreny de joc del Miquel Pons.

El seu entrenador, Tomeu Pons,  no ho atura de repetir: “S’ha de gaudir, és difícil dir-ho perquè els nostres jugadors corren i corren i moltes vegades van per darrere en el marcador però l’objectiu és viure la nova categoria i aprofitar el moment”. Són les paraules de Pons només acabar el partit de dimecres contra el Badalona en el que va ser la primera derrota a casa de la temporada (0-2). Aquest discurs, extensible a totes les àrees del club, des de la directiva fins als jugadors, és el que confirma el Binissalem com un equip humil, que sap quin és el seu paper a la nova categoria. El club del Raiguer de Mallorca sap que, tal vegada, el somni només durarà un any però farà tot el possible per competir a la Segona B i mantenir-se al grup tercer.

Aquesta humilitat és la que ha convertit el Binissalem en un dels conjunts de moda de les Illes Balears. I això que és el club degà d’aquesta comunitat, amb més antiguitat que el propi Reial Mallorca de la Primera Divisió. Fundat l’any 1914, el Binissalem viu la seva millor època quan s’acosta al Centenari. Tot va començar ara fa un any. Els homes de Tomeu Pons estaven a la part alta de la Tercera divisió balear i varen utilitzar com a gran plataforma la Copa Federació. El Binissalem va saber convertir  una competició moltes vegades menyspreada per tècnics i jugadors en el trampolí cap a l’èxit. És a dir, l’autoestima i la moral del Binissalem es varen anar fent més fortes cada vegada que anaven superant equips de la Segona B a les diferents fases d’aquesta competició estatal. Va ser quan tothom va conèixer al conjunt blau com el club assul.

El crit d’assules és l’ànim per excel.lència al Miquel Pons. Aixecar la Copa Federació va suposar conquerir el cor dels aficionats al futbol de Mallorca. L’èpica també ha estat un ingredient important perquè tot això fos així. A la final contra el Lemona es va aconseguir un 5-0 en el partit d’anada. Però a la tornada tot va ser diferent; En un camp enfagat, els assules varen patir, varen lluitar, varen ser golejats, però al final varen plorar d’alegria. 6-1 va ser el resultat final. El gol com a visitants va ser clau per aixecar el títol. La Copa Federació va atorgar a l’equip una imatge de conjunt triomfador. Tot el poble estava orgullós del seu equip i el més petits varen canviar d’ídols per uns dies. Messi o Cristiano quedaven a un costat. Era l’hora de demanar signatures al capità Miquel Àngel Salas, a Miquel Forteza, al porter Montse, a Javi Fernández i a un llarg número de jugadors que ja són a la història del club.

La conquesta de la Copa Federació va ser la llavor per fer creure a l’equip de que es podia pujar de categoria. Els homes de Tomeu Pons varen acabar subcampions de Tercera divisió per darrera del Constància. Albacete B, Manlleu i Reial Madrid C varen ser les víctimes en el camí cap a l’ascens. El Miquel Pons, conegut al poble com Can Fetis, presentava partit darrera partit el mateix aspecte de ple que a les rondes finals de la Copa Federació. Tal vegada, segur que va ser així, es varen sumar nous adeptes. El premi va arribar contra el segon filial del Reial Madrid. Les futures estrelles blanques varen caure a Binissalem en el dia de Sant Joan. Dia 24 de juny el Binissalem tastava el bronze del futbol espanyol.

Gran mèrit del bon paper de l’equip durant aquests anys el té el seu tècnic. Tomeu Pons presenta un currículum envejable. En els darrers quatre anys, el Binissalem ha jugat tres play off per pujar de categoria i en dos d’ells s’ha arribat a la ronda final. En el 2009 un arbitratge molt polèmic a Lepe va privar del somni de jugar a la Segona B. El 2012 ha estat l’any quan el Binissalem s’ha tret aquesta espina que tenia ‘clavada’. Pons contagia a tothom amb el seu missatge humil. Que ningú no esperi que de la seva boca surtin els tòpics del futbol. Tampoc no es pot considerar la humilitat que desprèn com una arma de cara a la galeria. És un realisme que fa que ningú en el club no ‘sommii truites’, com es diu en bon mallorquí. És a dir, els deliris de grandesa queden aparcats i toca aferrar-se fort per competir a la Segona B.

Pel que fa a l’equip, el president assul, Jaume Vallès, ho va tenir clar des bon començament. S’havia de premiar al bloc de l’any passat. Vallès coneix molt bé el futbol balear, va ser capità del Binissalem durant molts d’anys, i ha configurat una plantilla que és considerada per molts com una selecció balear dels jugadors més destacats de la Tercera. Llevat dels homes que té el Constància, el Binissalem ha fitxat als jugadors que més destacaven a la categoria segons les necessitats que tenien per completar la plantilla.

El que no s’ha perdut és l’essència de bloc, d’equip unit, de família, perquè el Binissalem és això: una família. Han arribat una desena futbolistes però molts coincideixen en què el Binissalem és un equip que s’ha construït des del darrera amb peces molts similars entre sí. Jugadors locals com Miquel Àngel Salas, Toni Salas o Toni Oliver poden presumir de tastar les mels de la Segona B amb l’equip del seu poble; D’altres com Dani Camacho, Ernesto o Martí Noceres tornen a la categoria; També hi ha jugadors que han apuntat bones maneres des de les categories inferiors del futbol illenc, com ara Chus, Jaume Calonge, Àngel García o Bernat Alomar. I d’altres més veterans que han deixat les gotes de la seva qualitat en els camps de Tercera, com son Javi Fernández, Rubio, Paco Plata o Contreras. I un home que és un pulmó i actor important dins l’equip: Miquel Forteza. Tots es mereixen aquesta temporada i tots tenen un objectiu: seguir gaudint del somni. No deixar que en cap moment aquests somni, tot i les possibles derrotes, es converteixi en un malson. Hi ha tot un poble darrera i la humilitat és la gran bandera dels assules.

Som de... l'Huracán

Com hem anat recordant els últims dies, dissabte arrenca una nova edició de la Lliga de Segona Divisió B pel que fa al grup 3. Ho farà amb 3 partits, seguits pels 4 encontres de diumenge al migdia i amb un cap de setmana que es tancarà diumenge amb 3 partits a les 7 de la tarda. Un d'ells serà l'Hospi-Huracán, amb què tots dos equips, aspirants al play-off d'ascens a la Lliga Adelante, obriran foc futbolístic. Una bona excusa, doncs, per recuperar la secció 'Som de...' que estrenàvem a finals de 2011 i en què algú del rival setmanal de l'Hospi ens escriu sobre el seu club. I quina veu més autoritzada ens pot apropar la realitat de l'Huracán CF que el seu president, Toni Hernández, que per segon any consecutiu dirigeix un projecte ambiciós i il·lusionant per seguir fent història després del gran debut del passat curs amb un tercer lloc al campionat i amb una eliminació pels pèl, a la tanda de penals, al camp del Lucena després de dos empats a zero. Així doncs.

Som de l'Huracán
Per Toni Hernández

La temporada 2012/2013 se presenta como un reto para Huracán CF más duro que el del año pasado, ya que hemos dejado de ser sorpresa y somos realidad, los rivales nos conocen, saben de lo que somos capaces. Y nuestra ambición, siempre con la humildad como filosofía, y los pies en el suelo, después de haber disputado el play-off, es mayor aún.

El club ha hecho un esfuerzo importante para dotar a la plantilla de efectivos, manteniendo gran parte del bloque de la pasada campaña y a nuestro entrenador, Nico Estévez. Con nuestra máxima de no gastar más de lo que tenemos, hemos podido conformar una plantilla de Segunda B con un nivel entendemos que importante, y plagada de jugadores de la Comunidad Valenciana, nada menos que 17, a los que sumo a Roberto Amarilla, que ya es un valenciano más. Además, algo que nos hace sentir muy orgullosos como club es que tres de los jugadores de la primera plantilla vienen del Juvenil División de Honor, que tan buen papel hizo el año pasado, y del que debutaron hasta 5 futbolistas en Segunda B. Nos basamos en la promoción de la cantera, y este hecho lo demuestra. Imatge: Huracán CF

Nuestra ambición es grande, lo mismo que el hambre de nuestros jugadores por conseguir algo muy importante, pero queremos basarnos en el paso a paso, sin salirnos de ese carril, porque vimos los frutos que da el pensar que tu partido más importante del año es el que debes jugar cada domingo. No vamos a cambiar nuestra forma de pensar, y menos en este segundo curso.

La consolidación como club es otra de nuestras metas, y la conseguimos día a día. Contamos con un campo pequeño, pero una afición entregada. En los partidos importantes de la pasada campaña fuimos más de 2.500 espectadores, lo que nos hace ser muy optimistas de cara a este ejercicio, con una campaña de abonos de la que estamos muy satisfechos. Crecemos, y eso nos da fuerzas para seguir trabajando.

El nivel del Grupo III de Segunda B ha subido de forma notable con respecto a lo que vimos el año pasado. Nàstic, Villarreal B o Alcoyano, que vienen de Segunda A, más los que seguimos de la temporada anterior, y las sorpresas que pueden deparar los ascendidos, hacen que seamos un grupo altamente competitivo, y donde la igualdad va a seguir siendo la nota dominante. Partidos cortos de resultado y máxima tensión hasta el último minuto. En definitiva, fútbol en estado puro.

Este aspecto me hace incidir en algo muy importante, y por lo que este blog trabaja todos los días y hay que agradecer a Cristian García su trabajo: la Segunda B representa a muchas ciudades, a mucha gente, es fútbol, y del bueno. Su pasión, su intensidad, su sentimiento está latente, y se merece un respeto por parte de todos. De los formamos parte de este mundo los primeros, para que de esa manera, el resto también nos respete y considere.

Suerte al Hospi esta campaña, aunque como es lógico, siempre por detrás de nosotros. Y enhorabuena a Cristian por su trabajo cuidando el fútbol.

Som de... l'Sporting Mahonés

En la setmana en què l'Hospi s'hauria d'haver enfrontat a Bintaufa amb l'Sporting Mahonés, és bon moment per tancar la secció 'Som de...' pel que fa a la Lliga regular amb un breu escrit sobre l'entitat menorquina. Tot i que el cas de l'Sporting Mahonés és el que ha tingut més ressò, però, la situació del futbol modest balear i més concretament a Menorca és més que delicada a causa de la situació econòmica i de les dificultats que troben avui dia les institucions per fer arribar als clubs les ajudes prèviament pactades. L'encarregat de fer-nos una pinzellada sobre aquesta situació, també sobre el terreny, és el periodista menorquí Xisco Cruz, que fins fa poc treballava a la redacció d'esports de l'edició de Menorca del diari Última Hora i que ara podem trobar a Mallorcadiario.com. Una passada, repetim, per la delicada situació que travessa el futbol menorquí, situació de la que tampoc escapen esports com el bàsquet (Menorca Bàsquet) o el voleibol femení (amb un Valeriano Alles que ha vist reduït el seu pressupost en 400.000 euros i les ajudes públiques en un 70%).

Menorca, el viento deja de soplar
Metido de lleno en una espiral depresiva, el fútbol menorquín ha desaparecido del mapa nacional. El desplome financiero del Sporting Mahonés, aliñado con la delicada situación deportiva que atraviesan Ferreries y Alaior, ha convertido el balompié de la isla en material de desguace. Campos vacíos, crisis de gestión, equipos de perfil bajo… Un agujero que ha propiciado un escenario terrible, en el que sólo asoma la cabeza una buena generación de futbolistas en edad juvenil.

El viento ha dejado de soplar en Menorca, plaza históricamente vinculada a proyectos fiables. Lo fue durante años cobijando temporadas históricas del Sporting Mahonés, el verdadero icono del fútbol moderno en la isla. Tal vez por eso cuando Paco Segarra agarró la presidencia y llevó a los azulados de nuevo hasta la Segunda B se abrieron de par en par las puertas de la ilusión y la memoria. La afición rescató aquellos pasajes de color sepia con Gaspar Melsión en el palco y Vicente Engonga sobre la hierba, preparó las pinturas de guerra y volvió a Bintaufa. Pero como sucedió a principios de los 90, cuando se acabó el dinero el Sporting tuvo que redactar su esquela. A diferencia de entonces, la salida del equipo de la categoría ha sido esta vez mucho más traumática. En soledad, con impagos, denuncias y dimisiones. Un bochorno.

Más allá de que el club logre renegociar su deuda y salir en Tercera, lo cierto es que la imagen del fútbol en Menorca ha quedado muy golpeada. La isla ha fiado su futuro a Penya Ciutadella y CD Menorca, que pelean por ascender a División de Honor juvenil. La mejor noticia en una temporada que ha minado la credibilidad del deporte menorquín.

@xiscocruz a Twitter

Som de... l'Andorra

S'apropa el final de temporada i, de forma gairebé paral·lela, el 'Som de...' toca a la seva fi. Avui, per celebrar el penúltim capítol, el lliurament corresponent a l'Andorra CF, tenim un punt de vista diferent als que havíem tingut fins ara. En aquesta ocasió serà Néstor Pérez, segon entrenador de l'Andorra CF (equip dirigit per Gori Silva), però també professor de la Escuela Aragonesa de Entrenadores i col·laborador en mitjans com ara Radio Marca Zaragoza i Masliga.com. Ell serà l'encarregat de fer-nos arribar una opinió-reflexió sobre el quadre miner, tant des de fora com des de dins de l'entitat andorrana. Un equip que segurament hagi obtingut pitjors resultats dels que ha merescut pel joc realitzat però que vendrà cara la seva pell: ha costat massa el retorn al futbol de bronze com per no lluitar la permanència fins que les matemàtiques ho permetin. I és que com resa la llegenda que duu l'Andorra a la part posterior de la seva samarreta: "Pequeños en población, pero grandes con el balón".

Som de l'Andorra, per Néstor Pérez
No hay éxito sin sufrimiento. Hace ya diez meses que un gran Andorra C.F. regresaba después de muchos años a la Segunda División B, un ascenso más que merecido fruto del trabajo bien hecho que devolvía a la localidad minera a una categoría que por afición, trabajo e ilusión siempre le perteneció.

Recuerdo siendo un niño como mi padre hablaba con admiración del Endesa de Andorra, tiempos de bonanza económica, de equipos plagados de futbolistas de calidad, de éxitos deportivos y, sobretodo, de pasear el fútbol aragonés con el mayor de los orgullos por toda la geografía nacional. Años de éxito que forjaron un nombre, una afición y el respeto por un club que sigue intacto a pesar del cambio de escenario con el paso de los años.

Muchos años después de escuchar a mi padre hablar de este club, de sus futbolistas y de sus entrenadores, hoy tengo el orgullo de pertenecer a su cuerpo técnico. Como decía anteriormente, las circunstancias son otras. La bonanza económica dejó paso a “valientes suicidas” que conforman una directiva capaz de obrar el milagro de los panes y los peces cada año, de cumplir con lo pactado, y de permitir que el Andorra C.F. siga siendo santo y seña del fútbol aragonés.

En el presente, el club trata de lograr una ansiada permanencia en Segunda División B. La empatía entre afición y equipo, el orgullo por defender el club y el crecimiento individual de futbolistas que han ido progresando con el paso de la temporada son el mejor aval para estas últimas cinco jornadas. Veinte futbolistas aragoneses y un andaluz (Dani Miguélez, fichado en diciembre del Poli Ejido) que son reflejo, identidad y orgullo para una cantera aragonesa que lejos de Andorra no pasa por sus mejores momentos.

Este próximo domingo primera final, ante el Hospitalet. Uno de los mejores equipos de la categoría, una apuesta por el buen fútbol y uno de los grandes favoritos en la lucha por el play off de ascenso a Segunda División. La disputa en la posesión de la pelota, necesaria en ambos equipos, y el acierto en área contraria se antojan claves en la solución de un partido que promete ser atractivo. El margen de error es pequeño pero la confianza es total, no hay éxito sin sufrimiento y en estas cinco últimas jornadas ha llegado la hora de sufrir.

Som del... València Mestalla

Dels articles que he hagut d'escriure d'ençà que vam encetar la secció el passat mes de desembre (com corre el temps!), segurament el d'aquesta setmana sigui un dels més complicats de redactar; res a veure amb cap component emotiu que dificultin l'empresa, sinó més aviat per culpa del desconeixement d'un equip, filial, que més enllà dels discrets resultats esportius en temporades pretèrites tampoc no ha destacat per cap assumpte de caire extraesportiu, a diferència dels filials del Mallorca i el Zaragoza, que mereixin una incidència especial. Potser, perquè en aquest terreny tot el protagonisme se l'ha emportat el València Club de Futbol com a entitat: el seu deute inacabable (i creixent), un estadi tan nou i inacabat com fantasma, amb aquella pressió de club gran que, des de la distància, sobta per un cert aire d'exageració en una entitat que ha estat tan gran com els dos grans d'Espanya i d'Europa... quan aquests no eren tan grans. A l'ombra d'aquesta lluita per recuperar el prestigi 'robat' tracta de fer-se un lloc el València Mestalla.

Una dada: de les 15 vegades que el Mestalla/València B ha viscut a Segona B, n'ha acabat 11 per sota de la desena posició. A la seva dècada daurada, als 90, el Mestalla enllaçava vuit temporades consecutives a la categoria de bronze amb dues promocions d'ascens incloses (94-95 i 95-96). Primer, el filial perdia la gran oportunitat en una 'final' a Paterna davant l'Almería CF. El Mestalla en feia prou amb una victòria més enllà del que passés entre Racing de Ferrol i Beasain (molt de miticisme!), però els Bartual, Melgarejo, Clotet, Medina, Simeón, Adelantado o Mullor no van poder amb un Almería que va vèncer per 0-3 gràcies a un doblet de Sousa i a un altre de Manuel Luna per pujar a Segona A... amb el seu president, Guillermo Blanes, desmaiat. L'any següent, amb menys dramatisme, el filial es quedaria sense opcions després de perdre consecutivament contra l'Ourense (0-4) i l'Sporting B (1-2) a casa en una lligueta que va tenir el Granada com a cuer destacat amb només dos punts.

La resta de temporades? Patiment. Per salvar-se... o per no fer-ho: quatre de les últimes 7 temporades a Segona B han acabat en descens. La 2006-2007, amb un dramatisme que es va girar en contra: a la darrera jornada el filial vencia 0-1 a Osca en un gol molt al final del partit (com el de l'Hospi a Elda) que enviava el Sant Andreu a Tercera. El València B, que aniria al play-out, seria incapaç de remuntar el 2-1 de l'anada al camp del Valladolid B; l'1-1 a Paterna, insuficient, tornava a enviar a Tercera el València B només un any després de treure-li l'ascens al Vilanova. Un altre català, el Santboià, seria la víctima del filial l'any 2007-2008 en una eliminatòria final marcada per algun aldarull a l'anada a Sant Boi (1-2) i per una tornada en què la calor va tenir un pes important, en què el Santboià de Miguel López va meréixer més premi i en què el gran, el filial, va acabar emportant-se el premi.

Van ser, però, només dues temporades de gaudir (patir) la Segona B pel València Mestalla, justament els dos anys que l'Hospi passaria a Tercera Divisió (l'últim cop que els riberencs trepitjaven Paterna, Markuleta va veure la seva única targeta groga amb l'Hospitalet). L'any passat, via ràpida: imbatut fins la jornada 21, dues derrotes (0-2 Crevillent i 1-0 Borriol), 13 punts d'avantatge sobre l'Olímpic i ascens directe a la ronda de campions derrotant l'Alcobendas per un global de 3-0. A la recerca de no repetir errades anteriors, l'equip es reforçava amb jugadors contrastats com Eldin, Dalmau, Pol Bueso o Armiche, a banda dels Alcácer, Cristian o Bernat que ja despuntaven a Paterna. Massa qualitat com per considerar normal una mala primera volta, un flirteig amb el descens que li costaria el càrrec a Vicente Mir. Amb Sergio Ventosa l'equip ja porta 10 partits invicte, acaricia la permanència i fa que el futur 'miniche' pinti millor del que els darrers temps haurien fet pensar.

Som de... l'Orihuela

Aquesta setmana, i tal com sembla que passarà la propera, tocarà recórrer de nou a 'Juan Palomo' per apropar-vos el 'Som de...' setmanal, aquesta setmana dedicat a l'Orihuela CF. Els del Baix Segura viatjaran aquest cap de setmana fins a terres catalanes per visitar l'Hospi (diumenge, 17:00 hores, entrada gratuïta) en un duel que, com el del passat curs, es preveu gairebé vital per les aspiracions de tots dos equips de tenir vida més enllà del 13 de maig i poder disputar la fase d'ascens a la Lliga Adelante. Any rere any, el club 'escorpión' ha hagut de superar tot tipus d'impediments (de molts tipus) per arribar a final de temporada convertit en tot un clàssic de la zona noble d'aquest grup 3 de Segona Divisió B... tot i la també clàssica maledicció de les segones voltes. A continuació, algunes pinzellades més enllà de l'actualitat del conjunt que dirigeix el tècnic guipuscoà Asier Garitano.

La història recent del futbol a Oriola seria, possiblement, una de les més adequades per il·lustrar la situació actual del futbol espanyol. Ens situem a la primavera de 1991; en aquell moment acaba una temporada per emmarcar de l'Orihuela Deportiva, club que 38 temporades després vivia la seva experiència a Segona Divisió A. Amb 43 punts, dos mítics de les banquetes com Nando Yosu i Tolo Llompart van col·laborar en deixar l'Orihuela cinquè, a tants sols tres punts del també extint CD Málaga. Més que vertigen, el conjunt alacantí va acabar pagant els excessos per respondre en forma de categoria l'enorme resposta que la ciutat havia donat a l'equip, omplint Los Arcos partit rere partit. Espín, Verza, Subirats, Radmanovic, Sigüenza o García Pitarch van ser noms mítics d'aquella plantilla històrica. El somni, però, va ser tan efímer com el temps que es va confirmar el descens administratiu dels Oriolans a causa dels deutes amb els seus jugadors.

La desaparició del 'Deportiva' no va ser immediata, però les dues temporades d'agonia a Segona B i el descens esportiu a Preferent la temporada 1993/94 (més destacable pels 185 que el Calpe, cuer, va encaixar en aquell campionat) van ser una penitència innecessària que va retardar l'erupció de l'actual Orihuela CF, creuat en paral·lel a la mort esportiva del 'Deportiva'. Després d'any per Primera Regional i Preferent de la mà d'un clàssic del futbol oriolà com Machuca, no va ser fins la temporada 2001/2002 que l'Orihuela va aconseguir el primer 'retorn' a Segona B, derrotant el Sant Andreu per 3-1 i beneficiant-se del no ascens del Levante B. L'encert, però, tornava a ser efímer i una temporada després, els oriolans tornaven al pou de la Tercera Divisió juntament amb l'Hospi, el Gavà i el Reus.

Ni Xavi Julià ni Machuca van aconseguir l'ansiat ascens com ho van fer la temporada 2005-2006 Quique Yagüe i Verza amb un equip a cop de talonari... que acabaria passant factura. I és que les ambicioses primeres temporades de la 'rentrée' a Segona B van suposar una despesa econòmica per sobre de les possibilitats de l'entitat i d'una afició que amb el pas de les decepcions i de veure l'equip fora del play-off d'ascens s'anava reduïnt. 'Pujacarros'. Robert Fernández, el mateix que va aspirar a fer fase d'ascens fins la última jornada l'any 2007 va acabar demonitzat per bona part de l'afició l'any següent, fins que va ser destituït i Verza va agafar les regnes d'un equip que comptava amb Jonathan Torres, Verza Jr, Cases, Kiko Ratón, Iban Espadas i Diego Ribera... només en nòmina atacant. El Benidorm de Luís García, però, li va robar la plaça en una darrera jornada on l'empat de l'Orihuela a Eivissa va ser estèril davant del 'doble donut' del Benidorm a Badalona.

La segona decepció consecutiva desencadenaria un dels nombrosos i recordats estius 'del lloro' a la capital del Baix Segura. Mans i mànigues per assegurar la participació l'any següent, problemes de pagament als jugadors, condonacions de deutes i pròrrogues més enllà del termini oficial van convertir-se en una tònica habitual mentre diversos personatges amb més ànim de fer-se rics que d'ajudar desfilaven per Los Arcos (el cas de Verdejo l'estiu de 2009 n'és un exemple). Tampoc hi ajudaven les relacions amb l'Ajuntament d'Oriola, que sovint ha donat l'esquena a l'equip aliè a la situació que travessava l'entitat més representativa de la localitat. Amb tot i després d'una temporada de transició en què Tevenet va salvar l'equip en una bona segona volta, va ser de la mà de José Francisco Grao 'Pato' i d'una forma més sensata de formar equips que l'Orihuela va estrenar-se al play-off.

No va ser l'any 2009-2010, amb l'equip cloent la Lliga en vuitè lloc després d'una segona part de campionat irregular i d'una pretemporada inexistent. L'any passat, tres quarts del mateix però una primera volta excel·lent marcada per la inexpugnabilitat de la porteria de Ricardo Molina va servir de calaix per acabar la Lliga en quarta posició. Mèrit doble per un equip acostumat a estius moguts i que seguia notant una fuita de suport pel que fa a aficionats que només va revifar, i no com s'esperava, a la primera eliminatòria de la fase d'ascens davant d'un Guadalajara que va matar les esperances alacantines amb un 0-2 a l'anada. La tornada al Pedro Escartín va ser un premi pels jugadors, cos tècnic, i els aficionats més fidels de l'Orihuela, aquells que van gaudir d'una tarda de maig inoblidable a Terol però que també havien partit desfetes com el 0-3 davant l'Alcoyano o el 4-2 a Alzira. Aficionats de debò, com la Segona B ho és al futbol.

Som del... Sant Andreu

En una setmana de molta activitat, no hem deixat enrere encara els efectes del partit contra el Gandia que ja comencem a encarar un cap de setmana que viurà, en clau riberenca, el darrer enfrontament de la temporada contra un equip català. És, també, l'última ocasió que el 'Som de...' estarà dedicat a un equip del país. En aquesta ocasió l'encarregat de fer els honors i d'apropar-nos l'article/reflexió sobre la Unió Esportiva Sant Andreu és un conegut del futbol català com el Sergi Vargas, narrador a dels partits màster a Ràdio Marca, amb recorregut per d'altres mitjans com l'Sport, el 9 o el diari Marca i un autèntic malalt del #futbolcat com es pot apreciar a la seva darrera creació, el blog 'El món del #futbolcat'. A més, per si no ho sabíeu, és del Sant Andreu... només una miqueta. Fora bromes, us deixem amb el 'Som del... Sant Andreu' de Sergi Vargas; com sempre, gaudiu-lo!

Som del Sant Andreu
Flames i ginesta, són nostres colors...així comença l'himne de la Unió Esportiva Sant Andreu, el més antic en llengua catalana del futbol de casa nostra. Un himne inconfunsible, estimat, sentit, irrepetible, amb sentiment d'orgull i pertinença. Un himne antic, vell i històric que treu el cap els diumenges de partit al Narcís Sala i que busca, de nou, el seu moment de glòria. Perquè l'himne també diu "que la història va unida i això cal fer-ho constar a l'època més florida del bon futbol català". Himne i història; història i himne, tant és com es digui, com es llegeixi... Al cap i a la fi "flames i ginesta són nostres colors".

La història comença el febrer del 1909 amb la creació del Club Z (Zeta), equip que, posteriorment, esdevingué l'Andreuenc Club de Futbol. Ja feia anys que al poble hi corria la pilota i es jugava a aquest esport, però no fou fins a aquell any que es creava oficialment el que, amb un altre nom, és avui dia la Unió Esportiva Sant Andreu. Els anys posteriors l'equip es va dissoldre en dos i, fruit d'una escissió de l'Andreuenc, es creava l'Avenç del Sport, nom que, per cert, l'himne actual recull en una de les seves estrofes. Els dos equips van anar disputant el Campionat de Catalunya fins que finalment, l'any 1925, es tornen a fusionar i donen lloc al club que ja porta l'actual nomenclatura oficial: Unió Esportiva Sant Andreu.

No fou fins la temporada 1950-1951 que l'equip assoleix per primera vegada la Segona Divisió, la que va ser la millor temporada de la història del club, classificats en 4a posició i a només 3 punts de la promoció a Primera Divisió. Però només es van poder aconseguir encadenar tres temporades seguides a Segona, ja que els problemes econòmics l'estiu del 1953 van empènyer l'equip a renunciar a la categoria i baixar, doncs, voluntàriament a Tercera on van ser-hi ni més ni menys que 16 temporades. El cicle més gloriós del Sant Andreu arribà l'any 1969, quan per fi es recupera la Segona Divisió. La magnitud i el creixement de la massa social del club van obligar a construir el camp Narcís Sala al mateix recinte on hi jugava l'equip, oficialment inaugurat l'any 1970. Van ser 8 temporades forjant futbolistes i il·lusionant el poble. No només a la Lliga, sinò també a l'anomenada aleshores Copa del Generalísimo, on a la 1970-71 el Sant Andreu va aconseguir la seva millor classificació en aquesta competició, ja que va ser capaç d'arribar fins a 1/4 de final on va caure eliminat pel Sevilla.

I aquí potser s'acaba la història més màgica del club! La Segona Divisió B, la Tercera Divisió i, fins i tot, la Primera Divisió Catalana, ja són les categories que els més joves del poble tenim més presents. El Sant Andreu 2011-12 és un Sant Andreu diferent. Sense el comandament de Joan Gaspart i amb un timó nou, el de Manuel Camino, a qui li ha tocat dirigir el torn de l'austeritat, tal com manen els temps. Ben és cert que encara tenim ben present el record de la temporada 2009-2010, on amb Natxo González com a director d'orquestra l'equip va fregar per dues ocasions, Ponferradina i Barcelona Atlètic, la mel de l'ascens, del retorn a la glòria, a la nostra gran glòria. Els Miguélez, Máyor, Lanzarote, Luso, Abraham, Daní Martí, etc ja són part del record, d'un bell record. I a l'actual plantilla només hi queda una petita, minúscula, essència d'aquell equip. Parlem de l'incombustible Morales, del mestre Moyano i de l'actual pitxitxi Marcos.

Piti Belmonte és l'encarregat de donar forma a un equip que, sense presses, vol construir un projecte a mitjà termini. Pau Núñez, Quim Araújo, David Llobet, Marc Martínez, Fran Grima, Lluis Blanco, Xavi Jiménez, Arnau Tobella, Eloi Fontanella... són alguns dels triats, sense oblidar les darreres incorporacions al grup d'Àlex Fernández i Édgar Hernández, per tornar a situar l'equip on, per història, es mereix i a portar, de nou, la il·lusió de tot un poble. Un inici dubitatiu, una reacció fulminant, una etapa de desencís i un present realista resumeixen la trajectòria irregular d'aquest equip enguany. Perquè tal i com resa l'himne Flama i Ginesta, són nostres colors. Visca el Sant Andreu i visca l'esport!