Entrenadors (2a part)

Entrenadors (1a part)

S’ha instal·lat en les darrers jornades un (interessant) debat a #2bg3 sobre els estils dels equips. Alguns continuen confonent jugar bonic amb jugar bé; de què serveix que l’estètica del teu joc sigui atractiva si, al final, et claven 15 gols en quatre partits? Que ho preguntin a l’Olot, que ja en els dos darrers partits ha optat per un trivot al mig del camp per millorar la contenció. Defensa, vaja. Un terme que semblava prohibit, tabú per a Edu Vílchez en la roda de premsa posterior a l’Olot-Villarreal B. “Hemos priorizado hoy, a lo mejor, algo más otra cosa”, és una forma de dir, crec, que havien reforçat el sistema defensiu, tal com reconeixia instants abans parlant sobre com els homes del mig del camp havien aportat seguretat a la línia defensiva de l’equip. Morir amb l’estil és més utòpic que pràctic en una categoria on el pragmatisme sovint és més rendible que l’estètic. En el terme mig hi ha la virtut i l’Olot farà bé de renunciar als beneficis de l’elogi per l’estil pel bé d’una major seguretat en la capacitat de l’equip per fer un molt bon any. A vegades, un gran equip per ser a dalt és el pitjor equip per salvar-se del descens.

I l’extrem és a no massa quilòmetres, un Llagostera que segueix sorprenent a base de victòries i bon joc. Curiosament, els del Gironès van passar per una adaptació a la categoria que els ha conduït a acceptar que per sobre dels noms hi ha el bloc. Ho ha entès Carrillo però sobretot Alsina, que després del 5-0 contra l’Olot va comparèixer davant els mitjans després d’una setmana on el derbi gironí s’havia plantejat com una lluita d’estils on el suposat futbol bonic es va veure superar pel Llagostera style. Extens és el discurs d’alguns tècnics que a Llagostera no es pot jugar a futbol. Bé, alguns es deuen creure que són el Brasil del 70, però el cert és que més o menys petit, el terreny de joc llagosterenc és reglamentari i l’únic que fan els blaugrana és treure profit (com no ho han sabut fer en anys anteriors) d’un escenari especial. Potser això, l’acceptació de la realitat, és una de les claus de l’èxit del Llagostera. Trepitjar de peus a terra.

Com ho fa un Atlètic Balears que, capitanejat per un històric de les banquetes mallorquines cada cop té més complicat no pensar en alçar el vol. Nico López és un tècnic de raça, però des de fa ja uns quants anys. La seva resposta via Twitter al despreci de Toni Seligrat no és més que una mostra d’un entrenador que, a vegades amb massa vehemència, defensa el grup que dirigeix per sobre de tot, peti que peti. Personalment, sóc força fan dels entrenadors que en sala de premsa ofereixen un discurs pausat i reflexiu que va més enllà de les accions puntuals del partit. Tens a la banqueta, López parla clar davant dels micròfons, si bé caldrà veure com ho fa davant d’una derrota (potser diumenge a l’Hospitalet?). Entrenador de vella escola, de la vella guàrdia, bon gestor de grup i, sobretot, acostumat a treure un rendiment superior al 100% de recursos més aviat escassos. Cor i compromís per sobre dels noms.

Un altre que sempre és un plaer escoltar en sala de premsa és Manolo Márquez. Ja quan era al Prat, després al Badalona i ara a l’Espanyol B, el tècnic barceloní seria un bon venedor porta a porta. Parla del partit, l’escoltes i fa la sensació que per molt que digués el contrari t’acabaria convencent. Potser perquè, a diferència d’alguns altres, Márquez opta per fer una lectura objectiva del partit, allunyada d’interessos personals o grupals. Si cal parlar de l’àrbitre, ho fa (a favor en contra); si cal etzibar una cleca als seus jugadors, ho fa; si cal parlar d’alguna actitud del rival, més del mateix. Agraït per als que cobrim els partits, però també per l’aficionat que el que espera d’un entrenador no és res més que això, sinceritat davant del que acaba de veure sobre el terreny de joc. I un plus: la capacitat de traslladar una acció concreta d’un partit a una reflexió de caire més general sobre la competició o el nivell dels equips, sense anar més lluny.

A d’altres, els pot el caràcter. Fa nou dies, Joan Esteva va patir la seva sisena expulsió en menys d’una temporada i mitja que fa que entrena el Constància. Pel cap baix, 12 partits de sanció en què ha hagut de delegar la direcció dels encontres a Ignasi Llompart. Exentrenador d’equips de regional a Mallorca, Llompart va estrenar-se davant dels (pocs) micros diumenge a l’Hospitalet i el seu somriure denotava una doble satisfacció per la feina ben feta arran del triomf a l’Estadi (0-1) però també per l’oportunitat que li brindava Joan Esteva per dir la seva davant els micròfons, com reconeixent la bona tasca (sovint poc reconeguda) dels ajudants dins el cos tècnic de l’equip. Tornant a Esteva, el tècnic barceloní acostuma a fer una lectura força ajustada del que ha estat el partit, sense perdre l’esperit crític envers els àrbitres (cada cop més retingut) i cap als jugadors, quan aquests no han mantingut l’actitud correcta sobre la gespa.

Per concloure, gats vells de la categoria com Toni Aparicio o Nino Lema ho són sobre el camp i en la relació amb els mitjans. Lema porta només dues setmanes a Ontinyent però ja el coneixem del seu pas per Alacant, Oriola i Dénia. En la seva arribada al Clariano, un mitja definia el gallec com a “una mica filòsof, però amb les paraules justes, entonació captivadora i mesurant molt el seu lèxic”. Justa la fusta; hi podem afegir la seva presència i una mirada que mig hipnotitza i contribueix a fer arribar el seu discurs. Més resposat i natural és Toni Aparicio; el tècnic d’Énguera va camí dels 400 partits a Segona B però manté la il·lusió del primer dia elevant el llistó de les seves fites. El coneixen bé a Novelda, però sobretot a Ontinyent i a Xàtiva. L’empat a l’Hospitalet l’any passat va privar l’Olímpic de fer playoff i tot un míster Segona B com Aparicio va deixar anar tota la tensió en forma d’amargues llàgrimes pel que, injustament, no havia pogut ser.

L’emoció marca molt el desenvolupament en el món del futbol. Quan un arriba, quan un aprèn, i quan un creu que ho ha après tot però encara té marge de millora. Alguns que porten un quart d’hora obliden que això ni és Primera Divisió ni ser jugador és el mateix que entrenar. La responsabilitat és major i el càrrec t’allibera de certes obligacions a l’hora que et lliga a moltes d’altres. Molt sovint (més del que sembla), entrenador i plantilla s’acaben mimetitzant, per bé o per malament; és important que el tècnic cregui en els jugadors, però quan el sentiment és recíproc, el camí de l’èxit resta expedit. A premsa, quan no es diu el que cal, les formes agafen protagonisme; massa sovint el que succeeix després del partit agafa una importància suprema. Cal limitar-ne la importància sense negar, però, que el que passa en una sala de premsa, el que es diu i com es diu, ofereix sovint respostes que la gespa (artificial o natural) no encerta a donar.