Entrenadors (1a part)

Des de ben petit, no sabria assegurar ben bé l’edat exacta, a l’escola ja em relacionava de forma poc habitual amb els professors i les professores (igualtat, que no es queixin a Iniciativa). No ho mal interpreteu: vull dir que quan allò més habitual és relacionar-se amb la resta de companys, servidor tenia una certa fixació amb els que dirigien el cotarro. Tot això coincidia en temps i forma (sempre m’ha agradat aquesta expressió) amb l’eclosió de l’enamorament ad eternum que sento pel futbol. Relació, evidentment, peculiar: sabeu que no m’agrada el futbol professional, pel poc que té de futbol i el molt que té de professional; massa. Un món en què sovint hi trobo l’atractiu arran del que hi passa al voltant, fins i tot per sobre del que succeeix dins el rectangle de joc. Estrany o diferent, però queda clar que cada aficionat té la seva manera de viure el que molts anomeneu esport rei. Un esport on servidor hi ha traslladat la fixació pels professors amb els entrenadors com a nou objectiu.

Sempre he cregut que se li dona massa importància a les rodes de premsa, tant sigui de jugadors com, especialment, d’entrenadors. L’exemple de Guardiola i Mourinho és el més útil per il·lustrar aquest punt de vista: un tenia la sensació que en paral·lel a la competició habitual en tenia lloc una altra de paral·lela, gairebé més important, davant dels micròfons; una competició que també alimentava l’ego de molts periodistes que, alhora, competien (i encara competeixen), per fer LA pregunta, fos quina fos la possible resposta. Però tampoc cal minimitzar el que succeeix a les sales de premsa (o en el cas d’alguns clubs de Segona B, en els espais que s’han habilitat per a fer-les). Per sobre del que es diu, sovint la forma de dir-ho, els gestos, l’entonació i fins i tot el que no es diu té molta més importància. De llibres d’estil n’hi ha per a tots els gustos: entrenadors que surten a interpretar un paper, d’altres que diuen el que han vist sense tallar-se ni un pèl, d’altres que es creuen que estan per sobre del bé i del mal o uns altres que prou en tenien amb fer l’esforç d’intentar parlar en castellà quan l’anglès és la seva llengua materna.

López, Mir, Porras, Seligrat, Alonso, Planagumà, Vicente, Aparicio, Salinas, Márquez, Moreno, Ramírez, Vílchez, Esteva, Gómez, Belmonte, Estévez, Lema i Delgado. I Carrillo. O Alsina. 20-21 cognoms que conformen el llistat de capitans dels vaixells #2bg3. 20-21 entrenadors que dibuixen un panorama d’allò més heterogeni quan, un cop acabats els partits, es dirigeixen a la sala de premsa per explicar millor o pitjor, de forma més o menys sincera, allò que ha succeït durant els 90 i escaig minuts que ha durat l’encontre del seu equip. Bé, a Paterna, a Manises, a Vila-real i en ocasions, tampoc a Bunyol, hi ha roda de premsa dels entrenadors, però aquest serà tema per una altra reflexió.

L’any passat un senyor escocès anomenat John Reid Clarkson va deixar el llistó molt alt, diria que gairebé impossible de superar, per a aquells frikis que som amants de les rodes de premsa. El seu inconfusible Spanglish, que ja havia utilitzar l’any abans dirigint el Catarroja va convertir Clarkson en allò que els periodistes 2.0 anomenen ‘mite’. El mític “Saint Andrew, my birthday, 3 pontos” al Narcís Sala, el cabreig a Sant Adrià, les fulles de llorer al Clariano, la denúncia d’un presumpte intent de compra de l’Ontinyent-Nàstic, el comiat contra l’Hospi... moments mítics, molt mítics, que probablement mereixerien ser recollits en un DVD. Però lluny de la forma, el contingut de Clarkson pel que feia a la lectura dels partits era pobre, buit. Farcit d’excuses i mancat d’autocrítica. Però queia bé, simpàtic.

Què passa quan no caus simpàtic? Patxi Salinas. El basc és, opinió personal, un exemple poc edificant en una sala de premsa. Salinas sembla haver canalitzat malament els anys al futbol professional i haver oblidat que arriba al Sant Andreu després d’haver descendit un equip maltès a Segona Divisió. És opinable, però les seves lectures de partits són malintencionadament interessades. Estem d’acord, com Patxi, que el discurs de l’ascens del Sant Andreu no s’aguanta per enlloc, però el que oblida Salinas és que, si ens atenem al que ell mateix diu a la sala de premsa, que el Sant Andreu mai és inferior als seus rivals, que no els creen ocasions i que han jugat millor, l’equip resulta que té arguments per ser a dalt. En què quedem? Després està el tema del pressupost, que de forma gairebé màgica serveix quan el rival et supera en aquest capítol però no pas quan el contrari disposa de menys recursos que tu i t’acaba guanyant sobre el terreny de joc.

Per sobre d’aquestes línies mestres en el discurs de Salinas, si fos soci del Sant Andreu m’ofendria força el to que el tècnic basc acostuma a emprar en sala de premsa. Com si estigués barallat amb el món: posat xulesc, respostes seques i manca d’arguments per part d’algú que, no oblidem, es deu els aficionats li agradi o no. És clar que no ha d’actuar en base al que digui un soci o aficionat, però el soci o aficionat, que paga, té tot el dret a un seguit d’explicacions coherents a l’hora de llegir un partit més enllà que certa roba bruta es renti portes endins. Coherència és no dir, un dia, “he vist l’Espanyol B-Constància i el Constància no ha xutat a porta” i, a la prèvia de rebre els balears, dir que “vaig veure el Constància al camp de l’Espanyol i em va agradar”. Bé, també pot ser que a Salinas li agradin els equips que no xuten a porta, però en aquest cas no entenc que estigui tan enfadat quan sembla que cada setmana el rival del Sant Andreu respon a aquests paràmetres.

Després hi ha Seligrat. Sempre (vaja, des de fa tres temporades) m’he manifestat admirador de l’actual tècnic del Lleida Esportiu. Rendiment enorme el que ha tret a Olímpic i als blaus en dues grans temporades; injustament tractat per alguns dirigents a Xàtiva (alguns obliden ràpidament d’on vénen), Seligrat porta anys interpretant gairebé a la perfecció el que cal fer a Segona B per treure endavant els partits. Després, les lectures que acostuma a fer dels partits solen ser força acurades amb el que s’ha vist sobre la gespa, però darrerament el tècnic de Torrent també destil·la un cert aire de prepotència que ha fet augmentar el número de socis del seu club de haters. A vegades parlem d’estils com si l’estètica ho fos tot quan el que preval és, sobretot, guanyar. Perquè t’hi va el lloc de feina i perquè cada partit té les seves especificitats. Cap estil, dins el reglament, és dolent. I encara ho és menys quan precisament tu, que ara el critiques de forma irònica (Lleida Esportiu 1-1 Atlètic Balears), n’has tret profit en èpoques més o menys properes en el temps (no és que l’Olímpic 11-12 de Seligrat fos un prodigi ofensiu, ni de bon tros).

Que al futbol no s’hi ve a fer amics està clar, sobretot si parlem del rival. Però tampoc és qüestió de guanyar-se enemics amb frases com “potser és que Florin és molt bo” o “fixa’t si és bo Florin que el Villarreal l’ha cedit”. Sona a mal perdre; o a mal empatar. Diu Seligrat que quan no pots guanyar convé no perdre. Afegiria que quan no pots guanyar (o empatar), tampoc convé perdre les formes davant els mitjans. Ni resultar pedant. Fins que es demostri el contrari, el Lleida Esportiu és un club de Segona Divisió B. Parlar de poderio, o que el Mestalla els tindria respecte perquè “som el Lleida”. Paraules subjectes a matisos i interpretacions, però que sovint comporten entrar en jardins innecessaris en una categoria de poc altaveu mediàtic i que compliquen la vida als actors de la pel·lícula quan el més fàcil és fer-ho fàcil i evitar enfrontaments dialèctics i provocacions.

Properament, segona part de l'article