10/12/13

Aficions, festes, premis i mentides amb una Copa de més

Mai m’ha agradat generalitzar. A d’altra gent tampoc, tot i que després ho acabin fent i es contradiguin amb el que prèviament han dit no defensar. Al futbol, de manies n'hi ha moltes, segurament masses. Una d’aquestes moltes dèries és la de qualificar les aficions en base a una xifra d’assistència, de desplaçats a un partit a domicili. És a dir, quantificar. Tot i que ben pensat, aquesta mania de lligar qualitat i quantitat també és patrimoni de periodistes i intents de periodistes que confonen més seguidors a Twitter amb major qualitat del producte; en una illa deserta, és ben fàcil no dur-se malament si només hi ha una persona que parli amb tu. Però no ens desviem del tema; tornant a les aficions, Xàtiva, Sant Andreu, Algesires i Cartagena han omplert (o gairebé) els seus estadis amb motiu de les visites de Real Madrid, Atlético, Real Sociedad i Barcelona. Mai millor dit: grans entrades a causa del rival, i no pas perquè hi jugui l’equip local. Alguns aficionats dels equips modestos es penjaven medalles, crec que equivocades, autoqualificant-se de gran afició. La mateixa gran afició que diumenge vinent, o el proper, ajudarà a omplir de pols, fang o aigua els seients de Murta, Narcís Sala, Nuevo Mirador o Cartagonova.

Valorant el context de crisi en què es troba immersa la societat espanyola des de fa ja uns quants anys (i fa pinta que la cosa va per llarg), mai he entès com es mesura la qualitat, la bonhomia o la grandesa d’una afició. Quan un llegeix opinions, hi ha 58 clubs com a mínim que “mereixen ser a Primer per la seva afició”. Malament comencem. Oblidem, massa sovint, que l’aficionat futbolero (entenc, també, que igual que a d’altres esports) és heterogeni. Hi ha qui va al camp a menjar pipes, d’altres a cridar i a recordar-se de la mare dels àrbitres; n’hi ha que es deixen la gola animant l’equip, uns altres que pateixen, que analitzen el rival, que fan d’entrenadors... Tantes formes de viure un partit com assistents al camp hi ha (i fins i tot n’hi haurà de bipolars). En paral·lel, cadascú té les seves circumstàncies personals: econòmiques, emocionals, laborals, de salut... Prioritats que fan passar el futbol per davant o per darrere d’aquestes circumstàncies. Circumstàncies sobre les quals, afortunadament, els altres no hi tenen res a dir, res a pelar.

Marea grogueta. Imatge: Marca.com
Igual que jo decideixo anar a tots els desplaçaments de l’Hospi, per decisió pròpia, n’hi ha d’altres que consideren que tenen millors coses a fer. Totalment lícit. Tots dos formem part de l’afició d’un club, del Centre d’Esports l’Hospitalet. No sé si la meva actitud converteix l’afició de l’Hospi en més fidel o la del meu company, en una afició passota. Possiblement, ni negre ni blanc. Potser és més visible que el Mini Estadi s’ompli amb 10.000 aficionats del Villarreal vinguts en autobús des de Castelló, a un preu de 10 euros com a màxim. Però això és millor o pitjor que 50 aficionats de l’Hospi viatgin d’un dia per l’altre a Tenerife, amb un cost mínim de 300 euros, per acompanyar l’equip a 2.500 quilòmetres de casa en un viatge en el mateix dia? De nou, tot té el seu mèrit i és innecessari entrar en comparacions. Com ho és comparar una crème brulée amb un magret d’ànec o un steak tartar; com ho és comparar jugadors que ocupen diverses posicions al terreny de joc en un esport col·lectiu com és el futbol.

També podem discutir si els clubs fan el possible per fer afició o si, simplement, busquen fer calés i omplir els seus estadis. De nou, totes dues opcions són lícites i defensables, però l’èxit del ple dura les dues hores d’un partit en una competició no prioritària mentre que l’afició és la que al llarg dels anys acompanya l’entitat en els bons i mals moments. Vaja, és com estar casat i pensar més en l’amant; en aquest cas, potser cal un replantejament de la relació, oi? Però és que la Copa, la tele, els mitjans, els micros, les ràdios... embogeixen qui no hi està acostumat. La projecció mediàtica és massa llaminera com per renunciar-hi, sobretot si les coses es fan sense pensar-les dues vegades. Això, fins al punt d’oblidar que, sobretot, això és futbol. Que la Copa és una competició oficial en què tots equips formats per onze jugadors es veuen les cares per progressar a la següent ronda. Qui dicta sentència és el futbol, no la prèvia, ni la història, ni les xifres. A mi, com a aficionat, em fot la derrota més enllà del rival, com també celebro l’èxit del meu equip independentment del rival.

Dit d’una altra manera, puc arribar a entendre la lectura de la concepció d’un enfrontament equip modest vs Primera com a festa i com a premi, però mai compartiré la banalització del resultat final. Fa dos anys, el 9-0 que va rebre l’Hospitalet al Camp Nou va suposar una de les vergonyes més grans de la història d’aquesta entitat. Va haver-hi massa coses al voltant del partit que van fer abaixar la guàrdia a tothom. Quina manera més inútil de dilapidar un premi; això és com si ets feliç, et toca la loteria, et gastes els premi en drogues i acabes sense un duro i addicte. Quin negoci, tu! Hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual. Doncs no senyors, begui més o menys, hem vingut a veure com el nostre equip competeix i no es rendeix, ni abans, ni durant, ni després, a la teòrica superioritat del rival. Aquest circ mediàtic de demanar guants, samarretes i fotos als teus rivals, tot i que el puc entendre, tampoc no el compartiré mai.

I en això hi tenen molt a dir els clubs, en clau institucional, i els entrenadors, en clau futbolística. El missatge que s’envia a afició i jugadors ha de calar, ha de resultar creïble. Un es pot equivocar, evidentment, però la sensació inicial era que més enllà d’un millor o pitjor resultat, tant Lleida Esportiu com Olímpic vendrien molt cara la seva pell davant Betis i Real Madrid. ADN de lluita i sacrifici, com a la Lliga; quan les coses van mal dades, igual que quan van bé. Marca Seligrat, Marca Aparicio. Tots dos van manifestar en les rodes de premsa prèvies que els seus equips mantenien les seves opcions (menors, potser, però les tenien). D’altres, i tots sabeu de qui parlo, duien dos mesos orientant la roda de premsa a la suposada exigència (confosa amb il·lusió) de l’afició per batre l’Atlético de Madrid i venent un victimisme que, tinc la sensació, va acabar calant en un equip que va veure eixamplada la ja gran diferència entre matalassers i quadribarrats.

Un altre dia, potser, parlarem de la Copa, del model i de si jugar en cap de setmana és o no bona idea, si és millor fer-ho entre setmana o si el que cal, simplement, és assumir que per voler reproduir el sistema anglès el pitjor que podem fer és tenir la concepció del futbol que el 95% de la gent té a Espanya. Començant pels estaments, seguint pels clubs, passant pels mitjans i acabant pels aficionats, pels aficionats que pugen a carro guanyador i pretenen passar en un dia per davant dels que passen fred i calor seguint el seu equip. Tornem a les prioritats: totalment defensable però no enganyem, no venem motos. No pretenguem alliçonar ningú i acceptem la concepció personal que tenim del futbol, simplement. Ni millors ni pitjors: simplement, com deia aquell, diferents. La competició, sobre la gespa: a les grades, gaudi i passió.

1 comentari:

  1. Acabo de llegir l'article. Com sempre encertat, amb epistola exemplar i metrica punxant sense excés.
    les aficions estan per al que estan. Els jugadors estan per al que estan. i les directives, estan pel que han d'estar?
    Una visió de com traginen els regals també estaria bé analitzar

    una abraçada

    ResponElimina