Pregunta: Vas arribar a l'Hospi el passat mes de maig. Quan vas arribar, quins són els problemes que vas detectar i fins a quin punt això s'ha aconseguit solucionar?
Resposta: Bàsicament calia crear una estructura. Cal tenir en compte que a les alçades de curs que vam arribar ja era complicat fer feina com ara la captació de jugadors de manera que en tots aquests mesos hem mirat d'assentar unes bases mínimes. Quan vaig signar amb el club el passat mes de maig vaig demanar temps per fer un petit projecte a 3-4 anys vista, que és el temps mínim per intentar que l'Hospi pugui estar entre els cinc millors clubs de Catalunya pel que fa al Futbol Base, una posició que per història i ciutat l'Hospi hauria d'ocupar. De moment el club ens ha fet confiança i, la veritat, estic molt satisfet de la feina feta durant aquests mesos pel que fa a coordinació, entrenadors, jugadors, pares i mares... més enllà dels resultats, que al final és el que acaba comptant.
P: Parles de resultats. No sé si al Futbol Base se li dóna massa importància als marcadors i no tant a l'aspecte formatiu. Això també passa a l'Hospi?
R: Sincerament, crec que per poder créixer la competició és el més important. Ser en categories altes, competir contra grans rivals ajuda. Prioritzem la formació? Sí. Però si formes però no competeixes el procés no és complet. Tot i això, volem formar futbolistes, també a nivell humà i que la gent al final acabi parlant bé de l'Hospi i que, poc a poc, recuperem una fama que serveixi per a que jugadors d'altres clubs vulguin venir aquí.
P: D'acord amb la teva experiència a la base, com han canviat les coses al llarg dels anys? Fa l'efecte que molts pares veuen en els seus fills un Messi o Ronaldo en potència. Complica això la vida a tècnics i a clubs?
R: És un tema complicat perquè tots els pares volen que els seus fills juguin en les millors categories, que facin el màxim de gols possibles, que els convoqui la selecció catalana... Per tot això és complicat convèncer tots els pares que això és un projecte esportiu i que cal mirar el bé comú, però també és cert que la mentalitat de molts pares és la de donar més importància a la categoria que no pas a l'estructura o al projecte que ofereixi cada club. Tant de bo aquesta manera de pensar pugui canviar amb el temps, però això ja no depèn tant de nosaltres com d'un tema social.
P: A partir de quina edat creus que la competició agafa un aspecte prioritari?
R: Si bé tenim el Benjamí i els dos alevins a les màximes categories, crec que és a partir del Futbol 11 on l'aspecte competitiu pot començar a estar per sobre del capítol formatiu, però el fet que alguns clubs accelerin aquest procés té les seves conseqüències. Sense anar més lluny ens ha passat enguany amb els alevins de Preferent: quan alguns pares veien que el seu fill jugava amb el 'B' i no amb l'A, tot i que tots dos equips juguen a la mateixa categoria (Preferent), preferien endur-se'l de l'Hospi i portar-lo a un equip d'inferior categoria però en un equip 'A'. Cal que entenguin que a Futbol 7, les plantilles poden tenir 14 fitxes i que perquè tothom pugui jugar, que és el més important a aquesta edat, cal distribuir els 50 o 60 alevins que puguis tenir en equips d'11 o 12 jugadors com a màxim.
P: Un altre problema que sorgeix habitualment als clubs modestos és el de la crisi econòmica. De quina manera afecta això als clubs però, sobretot, als pares que volen que els seus fills puguin jugar a futbol?
R: Als clubs en general i a l'Hospi en particular mirem d'ajudar sempre el màxim de famílies que podem però està clar que en un club amb 430 nens i nenes és impossible arribar a tothom. És cert, però, que dels vint primers clubs de Catalunya, en tots ells podrem trobar jugadors que estiguin becats pels clubs, especialment als equips principals; a l'Hospi ho fem en alguns casos en què un futbolista que estigui interessat a venir, a nosaltres també ens interessi i arribem a un acord per tal de pagar la benzina o el peatge i fer possible que jugui amb nosaltres.
P: Aquesta setmana la FCF presentava la campanya "Zero insults a la grada" per tal d'eradicar la violència verbal dels camps catalans. Creus que és una mesura utòpica i que el problema d'arrel cal atacar-lo des d'altres àmbits? De quina forma es gestiona l'actitud dels pares durant un partit?
R: Sóc del parer que quan un pare va al camp s'hauria de limitar a animar el seu equip. Cada equip té el seu cos tècnic, els seus monitors, que són els encarregats de donar les indicacions tècniques mentre que el pare ha d'exercir de pare i fer costat, no només al seu fill sinó també a la resta de companys. I evidentment, evitar crítiques als rivals, insults perquè d'aquesta manera només generes conflictes a la graderia i problemes innecessaris. Per posar-te un exemple, jo que veig molts partits de base no només aquí a l'Estadi sinó arreu de Catalunya, m'he trobat amb situacions de partit en què un pare dóna instruccions al seu fill: "passa-la", "xuta", "vés enrere",... I el fill s'ha girat per demanar-li al seu pare que callés. A vegades són els fills els qui acaben donant classe als pares. I en aquests casos és el pare qui queda en evidència.
(...)
Ja passa al primer equip on per poca gent que hi vagi sempre hi ha 200 o 300 Martí Cifuentes a la graderia. Al Futbol Base succeeix el mateix, amb 22 pares, 22 mares i els avis, amics, cridant i donant ordres. Ja hi ha els tècnics, per a fer-ho i els familiars el que haurien de fer és acompanyar els nens a les convocatòries, deixar-se anar i gaudir de veure jugar el seu nen, d'aprofitar el cap de setmana i dedicar-se únicament a fer-li costat durant el partit, que és l'ideal.
-> Dimarts, la segona part de l'entrevista, centrada en el capítol esportiu i la situació actual dels equips de base del Centre d'Esports l'Hospitalet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada