22/8/13

Anàlisi dels equips #2bg3 (4 de 5)

Ja hi tornem a ser. Aquesta setmana tornarà a arrencar la competició al grup 3 de Segona Divisió B i ho farà, casualment, amb el debut del vigent campió de Lliga: el Centre d'Esports l'Hospitalet. Com sempre, al Blog de l'Hospi tractarem de donar una cobertura del que passi al llarg d'aquest campionat, allunyat dels focus del futbol professional però amb un encant especial, indiscutible. No pretenem ser cap més referència que un simple punt de trobada de jugadors, tècnics, aficionats i periodistes que seguiu qualsevol dels 20 equips de #2bg3 (especialment de l'Hospi). Sense cap més pretensió i amb l'ànim que vosaltres sigueu partíceps d'aquest espai mitjançant els vostres comentaris, crítiques i suggeriments. I per anar fent boca, cada dia d'aquesta setmana, pels volts de les 12:00 hores, tindreu l'anàlisi de quatre equips que formaran part d'aquest grup 3 aquesta temporada. Seguim avui amb el quart capítol, on apareixen dos filials (Ilicitano i Espanyol B) i dos aspirants al títol (Huracán i Nàstic). Cordeu-vos els cinturons que això és a punt d'enlairar-se! 

Joves, però sobradament persistents

Imatge: Huracán CF
Segurament guanyar una categoria als despatxos no sigui la forma més romàntica d’entrar al món del futbol. Això li va costar força cares llargues a Huracán, un club que no queia (i a alguns segueix sense caure, simpàtic). Molts d’aquests, segurament, el conceben com una entitat poc romàntica, no com aquelles que deuen milions a la Seguretat Social, que estan en concurs de creditors, que paguen 45.000 euros per un davanter de Segona B, que paguen sous en B o que abandonen el soci de la mà de Déu. El fet és que a Manises, més enllà de l’origen, les coses han sortit proa bé fins ara; bàsicament, perquè s’han fet amb criteri i pensant en el detall més insignificant, en aquells detalls que al final fan créixer un club. Presència a les xarxes socials, bon moviment entre els mitjans de comunicació i ‘savoir faire’ a la direcció esportiva; són alguns dels ingredients d’un projecte que engega el seu tercer any amb força il·lusió però amb alguna incògnita, començant per la banqueta.

La feina de Nico Estévez (i companyia) ha estat de 10. 20 centímetres van importar molt, massa, en un dramàtic final a Jaén, un final que apartava Huracán del futbol professional. S’acabava un somni i una etapa. I ara se n’obre un altre amb Iñaki Alonso com a capità del vaixell; un tècnic expert, però darrerament acostumat a dirigir clubs no tan ‘casolans’ com Huracán. Figura externa que haurà d’adaptar-se a la filosofia d’un club que segueix traient profit del juvenil (Company, Juliá, Keita, Pablo García, George…) i que, després d’assegurar-se la continuïtat de la línia defensiva, aconseguia els serveis dels Granell, Chavero, Perona, Mathias, Cubillas o Fali. És a dir, partits i partits d’experiència a Segona Divisió B, a banda de qualitat. Fins ara, Huracán ha sabut perfectament a què vol jugar i a què cal jugar. Però enguany l’exigència pròpia i dels rivals serà, encara, més gran.

A favor: la confecció de la plantilla per part de José Ignacio Hernández. Es respira Segona B per tots costats i això és vital per gestionar els partits en una categoria complicada com aquesta.

En contra: l’arribada d’un tècnic nou, amb cartell i currículum de qui s’espera molt. Veurem com afecta la novetat a un bloc de jugadors que han viscut el projecte d’Huracán des de la seva gènesi.

Ascens o…

Imatge: Club Gimnàstic
La lectura fácil, ‘aposteriorística’, com diria Juanma Lillo, és que amb Salamero el Nàstic va millorar les prestacions dels grana amb Kiko Ramírez. Números en mà, és cert, com també és cert que Salamero va acabar comptant amb una plantilla i uns reforços que res tenien a veure amb el projecte inicial. Un projecte que encapçalava Ramírez, però que van dissenyar els mateixos que sense massa autocrítica van passar de la “gent de casa” al talonari gairebé a la desesperada. Un talonari que es va quedar sense fons en una tarda de descontrol a Llagostera, on el Nàstic va gestionar les emocions d’una forma pèssima: la reacció de Salamero a la roda de premsa deixava entreveure que alguna cosa s’havia acabat, per molt que el punt de mira es dirigís aquell dia al col·legiat de l’encontre. El #Tornarem no va sortir bé, però enguany i de la mà d’un dels herois de l’ascens de 2001, Santi Castillejo, el Nàstic arenga la seva afició a fer possible l’ascens entre tots. Sí o sí; si surt creu, el futur enfosquirà el grana fins a convertir-lo en negre.

La fórmula que han trobat a la Budellera ha estat, com el passat gener, tirar de cartera per dissenyar un projecte ambició que, primer de tot, situï el Nàstic entre els quatre primers del grup 3. El binissalemer Xisco Campos ja és l’únic supervivent de l’època nastiquera a la Lliga Adelante; la culpa, 35 fitxatges en poc més d’un any natural. De fet, molts dels de l’any passat ja són història: Castillejo ha assegurat el tret amb Beñat, Querol i Xavi Molina, amb qui ja va coincidir a Reus. Per noms, impacta la presència de dos ‘Segones’ al mig del camp com són David Sánchez i Jesús Rubio, però sobretot una tripleta atacant de somni (i malson pels rivals), amb Lago Junior complementant Marcos Jiménez i Jesús Perera. I atents, si Castillejo li dóna bola, a Ferran Giner (la bala d’Alboraia).

A favor: l’afició. El Nàstic disposa de la massa social més àmplia del grup 3 de Segona Divisió B. Si remen junts, sumaran. Si no, la passió es pot girar en contra.

En contra: les urgències. La situació institucional no permet una altra ensopegada ni cap altre any fora de futbol professional. Veurem si això afecta els resultats o precisament la necessitat de resultats dilueix aquesta urgència i la converteix en paciència.

Un filial que anhela recuperar les arrels

Parlant en plata, l’estiu passat molts vam ‘flipar’ quan vam veure la manera tan trista com alguns es van carregar el futbol base de l’Espanyol. No era qüestió d’un mal dia, ja que les coses ja es venien fent malament des de fa temps, però l’arribada de 15 desconeguts sense cap connexió amb una entitat que, a banda de disposar d’un dels millors planters a Espanya, tenia també el Campió d’Espanya de juvenils, va acabar de convertir el filial blanc-i-blau en un cúmul de despropòsits que es va arreglar a temps. L’entrada de Mollet a la presidència va suposar canvis al futbol base, l’arribada de Jordi Lardín als despatxos i de Manolo Márquez a les banquetes. I Márquez, que fins aleshores no havia dirigit cap filial, va mostrar capacitat suficient per convertir un equip tocat, en estat greu, en un conjunt farcit de confiança i rejovenit, amb juvenils de tercer any (i fins i tot el cadet Pablo Maffeo) asseient a la grada els talents que alguns aprofitats amb interessos propis van voler colar com a salvadors. I al final, van faltar jornades perquè els pericos s’apropessin a la zona noble. Veure per creure.

Enguany, el criteri ha tornat a Can Perico. Per començar, mantenen Márquez i no han optat pels experiments amb gasosa. El filial ha rebaixat notablement la seva mitjana d’edat i ha tornat a confiar el seu futur en la gent de casa, en els que hi havia (Aitor, Eric, Miravent, Mamadou…) i en els que tornen (Canadell o Caballé). També segueixen els Duarte, Paul Quaye, Canario i dos jugadors que també poden tenir un futur molt interessant per davant: Joan Jordán i el central hospitalenc Héctor Rodríguez. Evidentment, l’Espanyol no ha passat del negre al blanc i també ha pescat fora dels dominis de Sadrià: el sevillà Jairo Morillas es perfila com a referència atacant en un equip que també ha incorporat Aday Benítez (el del Conquense) o Xavi Puerto, a qui el Cornellà se li començava a quedar petit.

A favor: la recuperació de la gent de la casa de cara al futur. La solució menys arriscada i més econòmica, però també la que assegura major longevitat dels projectes.

En contra: vistos els dubtes que genera el primer equip, amb una plantilla no excessivament llarga, el filial pot perdre efectius a favor de l’equip d’Aguirre i veure minvat el seu potencial.

El gran desconegut

Imatge: Laura Ruiz
Si fóssim un d’aquells parabòlics que coneix (o diu conèixer) a la perfecció els suplents del Fylkir islandès, podríem marcar-nos un anàlisi completíssim i convincent de l’Elche Ilicitano. Però no és el cas; per un servidor, el filial il·licità és el gran desconegut i, per tant, una de les incògnites de la temporada al grup 3 de Segona Divisió B. Sí que és cert que l’Elche CF porta anys treballant bé tant pel que fa al Primer Equip com amb el seu futbol base i que, poc a poc, els fruits han anat arribant. El salt a Segona Divisió B ha provocat que el filial hagi hagut de mirar fora d’Elx per trobar reforços que aportin qualitat però també experiència, però fins ara (i a diferència d’altres clubs), l’Ilicitano comptava amb una base important de jugadors d’Elx i rodalies que dotava l’equip d’una personalitat pròpia. Amb tot, Vicente Mir viurà la seva segona temporada com a tècnic del filial amb 9 jugadors de la “Millor Terreta del Món”. Producte local per viure l’estrena de l’equip a Segona Divisió B després d’una brillant temporada i una solvent eliminatòria per l’ascens davant l’Olot.

Fins fa un parell de dies, el més fàcil hagués estat recórrer a Sergio León per centrar l’anàlisi de la plantilla de l’Elche, però el davanter cordovès, fitxat fa unes setmanes, marxarà cedit al Murcia. Per noms, les arribades més destacables són les del porter barceloní Marc Martínez, que li disputarà el lloc a José Carlos; el migcampista gandià Nico Cháfer (que ja ha disputat 26 partits a la Lliga Adelante amb el Villarreal B); la jove promesa Christian Herrera, que arriba del filial de Las Palmas o el retorn a Elx d’un Álvaro Giménez que ja ha debutat a Primera amb el Mallorca i que després d’una greu lesió vol recuperar sensacions i tornar a ser el futbolista que guarda dins. Pel que fa als que segueixen, tothom parla meravelles de Yeray Patiño, migcampista i capità del filial, que ja sap què és debutar amb el Primer Equip a la Lliga Adelante i que ha protagonitzat el culebrot de l’estiu amb la seva renovació, una renovació que va arribar amb la pretemporada ja començada.

A favor: la il·lusió del debutant i la tranquil·litat que aporta la bona feina feta durant anys al futbol base de l’Elche, que amb el retorn del Primer Equip a Primera Divisió viu un any de més felicitat (i premi) que no pas d’obligació.

En contra: l’adaptació a la categoria d’un bloc que en poc temps ha passat del grup 4 de Preferent Valenciana al futbol semiprofessional. Hi ha matèria prima per fer coses interessants però l’exigència dels rivals serà màxima per un filial on cap dels que han renovat supera els 23 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada