Si fos japonès, o rus, o nordamericà, probablement no triaria l'Hospitalet com a destinació turística. Segurament, jo tampoc em triaria a mi mateix per allò que en anglès anomenen one-night stand (polvo d'una nit, parlant clar). Cada persona, però també cada indret, té un potencial que sap explotar en major o menor mesura. Sempre s'ha parlat de la nostra ciutat com un gegant adormit. O potser anestesiat per la seva localització, sempre a l'ombra del cap i casal, de la veïna Barcelona. És l'excusa fàcil, no exempta de raó, però que ni de bon tros explica els trens que, com a ciutat, els hospitalencs hem deixat escapar en massa ocasions. Ja a finals dels 90 es va crear la marca L'H, un distintiu que pretenia potenciar una forma de fer diferent, basada en tots i cadascun dels que formem part i dibuixem una població heterogènia però amb punts de trobada. Un sentiment que amb el pas del temps ha anat desapareixent, quant a relació dels habitants amb la ciutat, amb les seves institucions i amb l'artificialitat dels actes que s'hi intenten organitzat, més adreçats a perfilar una façana atractiva que a treballar l'interior, el que dia a dia té una influència de pes en aquesta ciutat.
Sovint parlem de l'esport en general i del futbol particular com l'opi del poble. Panem et circenses, que se sol dir en llatí. Tenir el poble ocupat o encegat amb un espectacle per tal de desviar l'atenció que susciten els problemes de debò. La història, però, ha demostrat que a l'Hospitalet això no s'ha acabat d'aconseguir. Han estat molts els esports que, des de la dècada dels 90, han assaborit la mel de les categories d'elit. Assaborit, que no digerit. I és que des de dalt o des de baix, ningú ha estat capaç de veure el potencial que suposa per a una ciutat de les característiques de l'Hospitalet convertir en l'esport en un atractiu turístic i promocional. Buscat el tret identificatiu, distintiu. Des de la base, des de l'esport. I així han anat passant fugaçment equips d'hoquei patins masculins, voleibol femení i masculí, beisbol, bàsquet o waterpolo, per citar només uns exemples. Fa uns dies, coneixíem que el Bellsport de Futbol Sala deixava de competir a la Segona Divisió A per qüestions econòmiques, un tema que també impedeix que l'únic equip de la ciutat que ha participat en competicions europees, Pioners de l'Hospitalet (futbol americà) pugui jugar com a local a la nostra ciutat i hagi de fer-ho a Barcelona.
El futbol torna a obrir una porta que fa uns mesos era inesperada. El Centre d'Esports l'Hospitalet és a només un partit (veurem si a 90 o 120 minuts) d'aconseguir 51 anys després un altre ascens a la segona categoria del futbol espanyol. L'any 1963, en blanc i negre, l'equip aconseguia a Jaén el seu primer ascens a l'aleshores Segona Divisió. Diumenge, el Leganés serà l'oponent que caldrà superar per assolir el desitjat ascens a la Lliga Adelante. I el futbol professionals, també amb els seus aspectes dolents, pot obrir una nova dimensió, desconeguda fins ara, per una ciutat que necessita vincular-se amb les entitats que la vertebren. Pujar a Segona Divisió és una oportunitat única pel que fa a promoció, a donar-se a conèixer a la resta de l'estat i, qui sap, si més enllà de la Península Ibèrica. Ascendir suposa que la ciutat tingui més raons per apostar, de debò, per un esport d'elit que pot suposar un retorn econòmic important per a l'Hospitalet. Per les aficions rivals, en gran part, però també a nivell emocional, per tornar a recuperar l'essència de la marca L'H.
Un L'H on, per sobre d'edificis i projectes faraònics, alguns d'ells difícils d'entendre, han de predominar les persones. Un caràcter obert però acollidor, respectuós i tolerant i no pas de confrontació. I és que per bé que tothom pensi de forma diferent, esdeveniments com el de diumenge precisen d'unió, de creença i d'anar, com se sol dir, tots a una. És l'oportunitat per fer un pas endavant, de debò, per demostrar que hi creiem, de debò. Hi haurà temps per millorar coses, per criticar. Però hi ha trens que no es poden deixar escapar de cap de les maneres. Cert és que les aficions no marquen gols, que no guanyen partits. D'això se n'encarregaran els onze que Kiko Ramírez disposi diumenge contra el Leganés. Pero a la graderia hi haurà un altre partit on el rival serem nosaltres mateixos vegades: els hospitalencs. Que sigui possible, d'una punyetera vegada, deixar de buscar excuses i remar en la mateixa direcció. Com va passar l'any passat amb la final europea de Pioners, com passava fa uns anys amb els playoffs d'ascens del CB l'Hospitalet davant Drac Inca o Ciudad de la Laguna. Ens agrada l'esport, ens agrada l'Hospitalet. Motius de pes, motius suficients com perquè diumenge no falli ningú.
Diumenge, el Centre d'Esports l'Hospitalet té una ocasió única per fer història, per fer un salt de qualitat. I els mateixos que han remuntat com cap equip ho havia fet s'ho deixaran tot per escriure una pàgina d'or al llibre del club. Però la ciutat de l'Hospitalet també té una oportunitat única de renéixer, de sentir-se diferent, única, hospitalenca de veritat. Una ocasió per demostrar que la marca L'H és molt més que dues lletres i un apòstrof, que és molt més que l'interès personal d'alguns. És una ocasió única per demostrar que L'H és de l'Hospitalet, de la seva gent. De tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada