I demà hi haurà un demà | CE l'Hospitalet 1-1 CD Leganés

Sala Multimèdia | Han passat algunes hores des del xiulet final però tot i això, és impossible no començar aquesta crònica agredolça (més agra que dolça) sense caure en l'emoció. Un cop més, l'ascens ha girat l'esquena al Centre d'Esports l'Hospitalet. Aquest diumenge, el CD Leganés s'ha convertit en el cinquè equip que puja a l'Estadi en els darrers 10 anys; ho havien fet el Levante B (2004), Rayo B (2010) i el Tenerife i l'Eibar el curs passat (2013). S'ha tornat a consumar una nova decepció sobre la gespa, la d'un grup humà fantàstic, que fins el darrer instant s'ha deixat la suor, la sang, l'aire i els collons per dur l'Hospi al més alt possible. Res, absolutament res a recriminar a un grup de jugadors per la història. Res, absolutament res a retreure ni als aficionats més fidels ni als més novells; entre tots, hem aconseguit omplir l'Estadi de Futbol de l'Hospi per primer cop en 15 anys. Era un dels minipartits que acompanyaven aquesta final. Una final que ha vist una versió futbolística millorada de l'Hospi que, en canvi, no ha obtingut el premi que perseguien, que perseguíem. Ens quedem, un any més, sense tastar el futbol professional, sense l'ascens. Difícil de pair, però aquest és el destí de l'Hospi (i en general, de qualsevol equip de futbol). La passió i l'emoció sempre, sempre, passen per sobre del resultat, de la categoria i de tot resultadisme que amb el pas del temps es converteix en pols. Una més, una plantofada dura més. Però vam aixecar-nos del descens a Tercera de 2003, del no ascens contra el Levante B, de l'arbitratge d'Eibar el 2007, del descens de 2008, de la desfeta a Santanyí, del dantesc final contra el Rayo B el 2010, dels intents erràtics davant Tenerife i Eibar. Serem més, serem menys, però ens aixecarem perquè no queda una altra. Serà ara, serà més tard, però ho farem. Perquè demà hi haurà un demà.

I serà un demà ple d'incògnites que resoldrem amb el pas de les hores, dels dies i de les setmanes. De temps en tindrem, i de sobres. Toca plorar i maleir aquest destí capriciós i valorar els moments, la trajectòria, però també algunes captures, algunos flaixos, imatges i frases anònimes. Abraçar i plorar, desconsoladament. Situacions difícils d'explicar a algú que no viu un sentiment des de dins. Així considerem el futbol. Pura emoció i ben poca raó. Deia un soci, dels fidels, que li feia ràbia plorar pel futbol. Sovint dramatitzem el plor i li donem una connotació negativa que no té. Al contrari: és una sortida natural del sentiment, de l'emoció. Una emoció dibuixada pel color blanc i per una franja vermella. Tant és. Algú altre em comentava, després del partit, que no tenia forces, que estava buit. Afegia que no érem conscients del que havíem perdut. No sé si era el moment per fer balanços, per pensar en el futur, però potser tampoc som del tot conscients del que costa, això del futbol. De les patacades que s'arriben a clavar els equips any rere any. I no sé si som conscients del que aquest club ha aconseguit en els darrers anys. Regeneració constant a Tercera o a Segona B; jugadors i icones que arriben i marxen. I ens aixequem, i tornem a persistir. L'avui és trist i de ben segur que voldríem el del Leganés, però el demà està per escriure i tenim la sort de poder ser els escriptors del nostre futur. Algun dia haurem d'acceptar que al futbol, el resultat és passatger, puntual i caduc i que al futbol, però sobretot a la vida, és l'aprenentatge de les experiències, negatives o positives, tristes o felices, el que ens acaba dibuixant un nou demà.

El triomf del dia ha estat veure l'Estadi ple d'una punyetera vegada. Ja era hora! Són victòries accessòries, que no resten dramatisme a la decepció, però que són perfectament compatibles. Amb un ambient historic, els dos equips han saltat a la gespa a la recerca del desitjat ascens. L'Hospi ho feia amb dues novetats a l'onze com són l'entrada de Canario i Iban Salvador a l'onze inicial en detriment de Manel, que s'ho ha mirat des de la graderia i de Peque, que avui ha estat suplent. Dibuix més ofensiu que no pas clarament a Butarque i que ha permès, contràriament a allò que acostuma a ser habitual, veure un Hospi ofensivament actiu ja des dels primers compassos. De fet, una pilota pentinada amb el cap per Valentín ha estat a punt de sorprende el Lega només començar, ja que ha obligat el porter Queco Piña a enviar l'esfèrica a córner (3'). La primera mitja hora de partit ha estat de clar domini riberenc. L'Hospi ha volgut la pilota mentre el Leganés, replegat, interpretava el guió que s'esperava dels homes de Garitano. L'Hospi ha empès i ha continuat creant perill: bona acció individual d'Aridai, que marxa dels seus rivals i es planta tot sol davant Queco Piña, que treia una mà fantàstica per enviar novament a córner (9').

La tercera opció clara també ha estat per als locals i, de nou, ha tingut el '10' de l'Hospi com a rematador. En aquest cas, bona combinació amb Canario a la frontal de l'àrea i rematada d'Aridai que marxava fora per ben poc (19'). El balanç ofensiu del Leganés era nul, ja que l'Hospi ha estat intens i ferm al darrere. Amb tot, els pepineros han fet mal quan han superat la reraguarda rival. Ja al minut 28, un detall de qualitat de Fran Moreno ha servit al navarrès per desempallegar-se del seu marcador i disposar de posició de xut... creuat. Semblava que arribaríem al descans sense gols, per bé que l'Hospi ho ha intentat amb un xut amb cama esquerra d'Iban Salvador que ha blocat el porter (42') i amb una volea de Canario que ha marxat alta (44'). Semblava, perquè desgraciadament el Leganés ha desnivellat el partit amb un gol al temps de descompte. Servei de banda, pentina un jugador rival, la pilota pica el cap de Canario i va a parar a l'àrea d'influència de Carlos Álvarez, que amb una fantàstica rematada de xilena batia Craviotto i duia la bogeria al sector visitant, al fons nord de l'Estadi (45').

Tots visualitzàvem Azuqueca i el gol de Pancorbo al descompte del primer temps. D'això fa, ja, quatre anys. Ahir, desgraciadament, no hi hauria aquesta sort per bé que un inici fulgurant de l'Hospi feia presagiar un altre miracle. Kiko Ramírez feia entrar Pirulo en el lloc de Hammouch. Als sis de la represa, un defensa del Leganés fa caure Aridai dins l'àrea i Melgares de Aguilar Fernández no s'ho pensa dos cops per assenyalar penal. Després de les protestes, el canari agafava la responsabilitat i superava Queco Piña per situar un empat (1-1) que ja seria inamovible (52'). Impossible de moure per caps dels dos equips, perquè sobretot el Leganés perdonaria la sentència de l'ascens en dues ocasions terriblement clamoroses. Abans, Pol posava la por al cos del Lega amb un xut des de la frontal que marxava alt (53'). La resposta, com dèiem, claríssima per als visitants: Fran Moreno rematava sol dins l'àrea gran i Lucas Viale salvava l'1-2 sobre la mateixa línia de gol quan l'ex de l'Ontinyent gairebé celebrava la seva diana (55').

Després, seria Álvaro qui es quedava tot sol davant Craviotto i quan ho tenia tot per marcar, enviava la bola fora de forma incomprensible (57'). Aleshores, Garitano havia optat per Paco Candela per passar a defensar amb 5 homes; la resposta de Kiko era fer entrar Akinsola en el lloc de Canario (59'). Acte seguit, l'Hospi tindria una de les poques accions de perill a la segona part amb una rematada de cap de Lucas a falta picada per Aridai (59'). Passava el temps i les bateries riberenques perdien potència. Abús de pilota penjada davant un rival amb més centímetres. Només les individualitats d'Aridai semblaven donar possibilitats a un Hospi que tot i acabar just de forces va competir fins el final. L'entrada al camp de Mousa no va canviar el panorama i només una rematada de Bebo a quatre minuts del final va fer treballar un Queco Piña que va viure una segona part més plàcida del que hauríem desitjat (86'). El Leganés disposaria de contracops per matar el partit, però no seria el dia d'un Álvaro negat de cara a gol. Els cinc minuts d'afegit van ser més tortura que no pas solució per un Hospi resignat a la seva mala sort. Cinc minuts que van servir perquè l'afició del Leganés augmentés els decibels dels seus càntics abans de fer coincidir el xiulet final de l'àrbitre amb una pacífica invasió de camp. Abans de demostrar que al futbol, quan respectes el rival (equip i afició) tot és més fàcil. La imatge del final, gairebé bucòlica, amb totes dues aficionats aplaudint la contrària no és cap consol per al no ascens, però sí una raó per celebrar la normalitat del que hauria de ser el futbol. 

FITXA TÈCNICA 

CE L'HOSPITALET: Craviotto, Hammouch (Pirulo, 46'), Valentín, Viale, Lucas, Pol, Provencio, Canario (Akinsola, 59'), Aridai, David Haro i Iban Salvador (Mousa, 72'). 

CD LEGANÉS: Queco Piña, Sergio Postigo, Luís Ruiz, Santamaría, Mantovani, Alberto Martín, Eraso (Carlos de la Vega, 65'), Fer Ruiz (Paco Candela, 56'), Álvaro García, Fran Moreno i Carlos Álvarez (Jhon Pírez, 74'). 

Gols: 0-1 Carlos Álvarez (45'); 1-1 Aridai (52', pen). 

Àrbitre: Alfonso Melgares de Aguilar Fernández (Múrcia). Ha amonestat els locals Hammouch (13'), Pol (55'), Akinsola (63'), Lucas (73'), Valentín (86') i Peque (89') i els visitants Álvaro (21'), Santamaría (23'), Eraso (51'), Carlos Álvarez (51'), Queco Piña (60') i Jhon Pírez (78'). 

Incidències: partit de tornada corresponent a la tercera i última eliminatòria del playoff d'ascens a la Lliga Adelante celebrat a l'Estadi de Futbol de l'Hospitalet davant d'uns 6.000 espectadors. Ple absolut. Tarda assolellada i bona temperatura. Partit retransmès per Esport3. A l'Hospi, Peque i Álex Sánchez han completat la convocatòria; al Leganés ho han fet Carlos Martínez i Dani Barrio.