Fins aviat, Onti!

Ahir diumenge es confirmava una notícia trista: l'Ontinyent Club de Futbol es convertia matemàticament en equip de Tercera Divisió. Després de set temporades consecutives a Segona Divisió B (només el Badalona el supera a #2bg3), l'equip de la Vall d'Albaida confirmava el seu descens quan al minut 90 del Sant Andreu-Atlètic Balears, precisament un exjugador de l'Ontinyent com és Ton Alcover anotava el 2-1 definitiu a favor dels andreuencs i executava la força de les matemàtiques. A nou punts del València Mestalla, qualsevol doble, triple o quàdruple empat impossibilita qualsevol forma de salvació directe de l'equip que entrena Nino Lema i presideix Luís Ortiz. El recanvi a la banqueta a finals de novembre va suposar una mínima reacció d'un equip que haurà passat 37 de les 38 jornades en llocs de descens (només va estar-ne fora després de la primera jornada tot i perdre a Inca per 2-1). D'aquesta manera, l'Ontinyent posa punt i seguit a la seva etapa més triomfal de l'època moderna, d'ençà que a inicis dels 70 va disputar la seva darrera temporada a Segona Divisió A. Una etapa, l'actual, que té en Toni Aparicio un punt d'inflexió clar... en el capítol esportiu.

L'afició de l'Ontinyent, a Sòria. Imatge: Videocaptura YouTube

24 de juny de 2007, Sòria. L'Ontinyent s'enfronta al Numancia B al partit de tornada de l'eliminatòria final per l'ascens a Segona Divisió B. Els de Toni Aparicio defensen l'1-0 del partit d'anada, però el filial numantí s'avança al marcador amb un gol de Denis González, de penal, al primer temps. Quan sembla que tot pinta a una pròrroga, apareix Jesús Galindo per establir l'empat, per fer el gol de l'ascens de l'Ontinyent. Després de set anys de trànsit per Tercera, els blanc-i-negres tornaven de ple dret al futbol de bronze. Ho feien de la mà del profe Aparicio, possiblement un dels elements més importants de la història recent (i no recent) de l'Ontinyent després de les cinc temporades que va estar al capdavant de la parcel·la esportiva al Clariano, mític camp que un curs abans havia abandonat la clàssica gespa natural per passar a l'artificial. I sobre aquesta superfície es va edificar el millor Ontinyent de la història a Segona Divisió B.

L'any del retorn, l'equip va aconseguir una meritòria sisena plaça. El premi va saber a poc, ja que a cinc jornades del final l'equip estava classificat en quarta posició, però després de dues derrotes, els empats contra Alcoyano i Benidorm, però sobretot la derrota al camp de l'Espanyol B (2-0) va deixar els ontinyentins sense opció de disputar el playoff d'ascens. Santi Villa va ser-ne el màxim golejador amb 10 gols (7 des del punt de penal), seguit pel mític Javi Montava i el davanter Álvaro Líbano (que va arribar al mercat d'hivern), amb 6 gols cadascun. L'any següent, la història va ser pràcticament calcada: després d'un mal inici, 11 partits sense perdre van conduir l'Ontinyent a la cinquena plaça a manca de dues jornades pel final. Però una inoportuna derrota a Can Misses davant l'Eivissa (1-0) va privar els valencians d'accedir a la fase d'ascens. A tres punts del quart, el Sabadell, l'Onti va cloure el curs amb 58 punts. Dieguito amb 13 gols i Máyor, amb 7, van ser els màxims golejadors dels valencians.

20 de juny de 2010. Dia trist a Alcorcón. Imatge: Gente Digital

Però el gran any (i el que podria haver estat), va ser el 2010. Millor dit, el curs 2009-2010. L'Ontinyent va acabar tercer amb 71 punts en una temporada regular magnífica. 71 punts i únicament 5 derrotes (només una al Clariano, contra l'Alcoyano); amb 25 gols, David Rangel va ser el porter menys golejat a #2bg3 i els d'Aparicio van guanyar-se el dret a lluitar per l'ascens a Segona Divisió A. A la fase d'ascens, l'Ontinyent encara va créixer més i pràcticament va passar per sobre del Guadalajara a la primera eliminatòria. Sempre amb el factor camp en contra, els d'Aparicio van encarrilar l'eliminatòria al Clariano (2-0) i van sentenciar al Pedro Escartín (1-3). Augmentava el grau de complicació amb l'emparellament contra l'Eibar, però novament els d'Aparicio van poder viatjar a Ipurua amb renda positiva (2-1); a Euskadi, els valencians van resoldre al seu favor amb un gol tardà de Paco Montañés. I arribava el darrer graó: l'Alcorcón. A l'anada, 1-1 (David Torres / Borja) i tot obert a Santo Domingo. Expedició massiva d'aficionats ontinyentins a Madrid i inici somiat amb els gols de Fran Moreno i  Raúl Muñoz. Però el més amarg del futbol va atacar els d'Aparicio a la represa: els alfareros empataven amb gols d'Íñigo López i Diego Cascón i el nom de l'àrbitre López Acera va prendre protagonisme decisiu amb una sibil·lina actuació. Gol d'Íñigo López al minut 93, invasió de camp, expulsió de Rangel i imatges dantesques que composaven un final injust i colpidor per a l'Ontinyent.

Un cop que va semblar massa dur a les files d'un Ontinyent que, esportivament, no ha tornat a aixecar cap. No ho va fer la temporada 2010-2011 en un any de transició, l'any del comiat entre llàgrimes de Toni Aparicio. Després d'un bon inici de 2011, l'Ontinyent va lligar la permanència i va viure de rendes en un any discret (11è amb 51 punts), l'any dels 32 jugadors utilitzats, d'Óscar García però també del 'Negrito' Quintero. Canvi de cicle i inici de patiment. L'any següent (2011-2012), l'Ontinyent va patir de valent per tancar la permanència en el primer any post Aparicio: l'encarregat de dirigir els destins va ser un Roberto Granero que no havia tingut bones experiències ni a Benidorm ni a la Vila-joiosa. El porter Alberto va ser el pilar d'un equip edificat des de la solidesa defensiva i que fora de casa va fracassar estrepitosament (tres victòries). Javi Gómez, Kikín i Carlitos van ser els màxims golejadors d'un equip que va veure perillar el futur quan van perdre 4-0 a Saragossa. Un any complicat, quan els problemes econòmics ja havien aflorat i el destí ontinyentí pintava negre.

Clarkson ja és un mític del #2bg3

I va arribar un ja mític salvador, escocès, per permetre que els de la Vall continuessin competint vestits de bronze. John Reid Clarkson, que el 2012 havia fet campió de Tercera el Catarroja, va arribar a Ontinyent amb els seus diners i les seves maneres per fer-se càrrec d'un club que necessitava d'un mecenes però que no va veure reflectides al camp les esperances esportives que s'havien dipositat. Jugadors contrastats, amb possibles, que mai van acabar d'explotar per culpa, en gran part, dels peculiars mètodes de (no) entrenament i de (no) direcció de Clarkson. Irregulars a casa, pitjor a fora, l'Ontinyent va patir per la permenència fins i tot en la darrera jornada, quan la resta de marcadors però també el discret empat al camp del Binissalem (1-1) va lligar la permanència dels blanc-i-negres. Amb tot, el futur de Clarkson ja estava escrit amb la seva marxa per motius familiars, però també cansat per alguns problemes interns, econòmics i burocràtics. Un altre comiat emotiu que obria una nova etapa d'incertesa al Clariano.

I Luís Ortiz va decidir, per majoria simple en una votació entre els directius, que un vell conegut com és Juan Moreno agafés les regnes de l'equip. Ja a la pretemporada no pintaven massa bé les coses: equip tendre, amb una base important de jugadors de Tercera, sense experiència a la categoria. Millor imatge que resultats i fragilitat defensiva. Després de 14 jornades, l'equip era cuer i només havia derrotat el Badalona (3-2) i el Levante B (2-0). Calia un canvi de rumb i Nino Lema va ser l'escollit. Triomfs contra el Prat (1-3) i Espanyol B (3-1) van reduir en sis punts la distància amb la salvació, però certament l'1-3 (potser injust pel que fa a ocasions) contra l'Hospi va fer molt de mal a un equip que ha continuat pecant defensivament. Amb 64 gols, els de Lema són l'equip més golejat del grup. Revolució al mercat d'hivern amb un gruix de vuit altes al gust (sembla) del tècnic gallec i baixes algunes voluntàries i d'altres obligades que van deixar un regust amarg en casos com el del capità Raúl Muñoz. A banda, el misteriós cas de César Soriano també va enrarir l'ambient. Tot i guanyar partits com el de Sant Andreu (2-3) o Nàstic (1-0), quatre derrotes seguides han acabat de clavar l'Ontinyent en una zona de descens que acabat resultat definitiva per als valencians.

Amb unes eleccions a girar de cantonada (sembla que Luís Ortiz podria optar a repetir càrrec) i amb l'equip a Tercera Divisió, sembla obrir-se un nou futur incert al Clariano. Tanmateix, el nom de John Clarkson ja va sonar fa unes quantes setmanes a Ontinyent: l'escocès podria tornar a Espanya per recuperar el control teòricament esportiu dels de la Vall d'Albaida. El cert és que serà estrany no veure l'any que ve el nom de l'Ontinyent entre els 20 clubs que formin el grup 3 de Segona Divisió B. Club històric, típic #2bg3 i del qual, a nivell personal, estic plenament agraït pel tracte que sempre ens han dispensat des que Ontinyent i Hospi van coincidir la temporada 2010-2011 amb el Blog de l'Hospi ja en marxa. Tant des de la genial iniciativa que va suposar Aficionats de l'Ontinyent com amb la continuïtat que se li ha donat amb la regeneració informativa amb la web oficial, sempre de la mà del gran Toni Tortosa, però també amb gent com Manolo Soler, Iñaki Gómez o José Enrique Ferrero; des de la distància, saben que sempre tindrem un ull posat en el que facin en aquesta nova etapa.