20/5/14

"Què hem après? Que som el Prat" per José David Muñoz

No ens enganyarem. Per molt que ens agradi omplir-nos la boca de bons desitjos per a la resta de rivals del grup, tots (crec que sense excepció) tenim les nostres fílies i les nostres fòbies. Tampoc és qüestió d'enumerar-les, però alguns ja sabeu per on vaig. En aquest sentit, em va saber especialment greu el descens a Tercera Divisió de l'AE Prat. En primer lloc, per la bona relació que guardo amb tot de gent que forma part de l'entitat potablava: jugadors, tècnics, premsa... Però sobretot, perquè des de la humilitat i la creença real en les seves opcions han estat a punt de completar un miracle poques vegades vist a Segona Divisió B. Els pratencs posen punt i seguit a una aventura de dos anys al futbol de bronze. Per això, era de justícia que una de les veus més autoritzades per valorar des d'una vessant informativa però també emotiva aquesta experiència de dos anys a #2bg3 tingués el seu espai per dir, absolutament, el que li vingués de gust. Ànima del Prat, equip i ciutat, el periodista José David Muñoz ens explica què ha significat per ell, però també per l'entitat i per la ciutat, aquest pas per una categoria que fa pocs anys semblava poc més que una quimera. Així que, ara més que mai, ¡¡¡vamos con el texto!!!

"Què hem après? Que som el Prat" per José David Muñoz

Qui t’anava a dir a tu que veuries al Prat a Segona B? El Gavà, el Santboià… Però el Prat? Si tan sols ha sumat vuit temporades a Tercera... Un veu que això podria ser algun dia assolible quan l’equip disputa el primer playoff d’ascens contra la Peña Sport de Tafalla. Es perd. No passa res, som el Prat. Dues temporades després, l’equip és campió de lliga i torna a jugar playoff; aquesta vegada, amb només una eliminatòria. I vas a Sanlúcar de Barrameda, i empates en un infern. I jugues la tornada al Sagnier. Es guanya i s’assoleix l’ascens a Segona B per la porta gran. Per primera vegada. El gust de les primeres vegades.

I així es presenta el Prat a la Segona Divisió B un mes d’agost de 2012. Amb sabates noves. Amb molta il·lusió, mantenint el bloc de l’equip de l’ascens i amb Agustín Vacas al capdavant. Com juga el Prat? D’on són aquests? Són preguntes que el primer any, sobretot la primera volta, em feien molt periodistes i es deurien fer aficionats de la categoria. Comences guanyant a casa, contra el Reus. I et comences a trobar còmode. Avancen les jornades, l’equip manté la bona línia de la temporada passada i va sumant. Sortim de Catalunya a jugar. Veus altres camps i perds contra equips com l’Alcoyano. I no passa res. Som el Prat, un equip simpàtic i nou a la categoria, que a casa segueix jugant amb una gespa artificial pèssima que incomoda als rivals, i fa del Sagnier un fortí. Si a tot això li sumem el somni de la Copa del Rei i les tres rondes disputades, la temporada va avançant a ritme de creuer, amb el públic entregat a l’equip i la premsa lloant a un Prat revelació. A la segona volta, la cara de la Segona B canvia de rostre. Ja coneixen el Prat, saben com juga i que el futbol al Sagnier és complicat per la gespa. I així avança una segona meitat de campionat amb registres més pobres. L’equip entra en una dinàmica més complicada. Les sabates noves de la il·lusió comencen a tenir pedres i fan mal als peus. I el fantasma de la zona baixa s’albira a l’horitzó. Toni segueix aturant.Fins i tot pateix al tram final de lliga, però es solventa una permanència que posa la cirereta golejant el Villarreal B a l’última jornada i que maquilla el que havia passat només feia una setmana. L’ambient de l’inici de lliga s’havia perdut, l’equip no estava fresc.

A l’estiu sonava el run-run de la destitució del míster Vacas. El president Quiñonero, com reconeixiria més tard, el renova amb el cor. És l’entrenador de l’ascens, de la Copa del Rei i de la permanència a la categoria i es mereix una altra oportunitat al capdavant de l’equip. Torna Kante i marxen alguns jugadors com Charly Ruiz, Matamala, Ferran Vila o Cazorla, i el capità Jaime, cansat de no tenir oportunitats en l’equip de la seva vida. I es trenca una mica el vestidor.  La temporada comença. Es guanya a Reus. I… s’obre la caixa dels trons. S’arrosseguen els vicis de com s’havia acabat la temporada, i l’equip no respon a les exigències d’una categoria com la Segona B. La destitució de Vacas sona amb força fins que és un fet. Amb només una victòria a favor, el club anuncia que no segueix amb un dels artífiexs de l’ascens. I la tempesta començar a ser forta. En una maniobra estranya, el club anuncia la contractació de Miguel Zurro com a entrenador i de Juanma Barroso de director tècnic, amb nul bagatge al futbol català. Però no arriben ni a exercir. El club diu que no té diners per pagar-los perquè no pot afrontar l’acomiadament de Vacas, i els diu que “gràcies per venir”. 

 

El Prat, club respectat al futbol català, puntual pagador i simpàtic per a bona part d’aficionats, era focus d’atenció mediàtica per afers que s’oblidaven d’un equip en descens i amb Manolo Anguas dirigint els jugadors amb gran voluntat i una gran pissarra. I rodes de premsa després, i negatives d’alguns entrenadors, arriba Pepe Delgado amb Matías Borsot. I imposa seny i realitat. Som el Prat, i hem de seguir lluitant per salvar-nos. L’estil Pepe triga en plasmar-se al camp, però va oferint pinzellades de millora. I la segona volta dona ales a un equip que estava abatut. Van arribant empats, i victòries. Unes quantes. I es comença a somiar amb la remuntada potablava. Afició i equip van de la mà (i també la premsa que segueix l’equip, que som quatre, que volem que guany i no conspirem contra ningú) i s’arriba a un tram final de lliga emocionant. Movent tres-centes persones fins a Paterna per animar l’equip. Amb opcions de salvació fins a la última jornada. Però s’arriba tard i tornem a Tercera. 

Com a narrador dels partits de l’equip per al Prat Ràdio, he viscut dues temporades inoblidables. Inoblidables perquè he sigut testimoni directe de dos anys històrics pel futbol pratenc, he viatjat amb l’equip, he vist camps mítics i he mantingut una bona relació amb els jugadors, amb alguns amics entre ells, i amb el Robert, el xofer de l’autocar, amb el Miqui, el fisio, i amb Anguas, el preparador de porters.. Inoblidable també perquè no vull tornar a viure un episodi tan surealista com el de l’adéu de Vacas, l’arribada de Zurro el breu i més coses que a vegades un ha de fer mans i mànigues per no dir en directe. De tot s’aprèn. I aquests dos anys hem après que som el Prat. Que sabem plorar d’emoció i de tristesa. Que ningú dubti que ens ha agradat la categoria i hi volem tornar. Quan? Tant de bo sigui el més aviat possible.

Fins aleshores, benvinguda de nou, Tercera Divisió.

Imatges de José David Muñoz.

Foto 1: David Casellas, incombustible Pollo del Prat, com a reconeixement a l'afició.

Foto 2: la il·lusió del primer viatge fora de Catalunya a Segona B. Ignacio i Cano, donant gas.

Foto 3: Robert Xaudiera, conductor de l'autocar de l'AE Prat les dues temporades

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada