30/3/16

Non ho l'età (*)

Menys de deu mesos. Aquest és el temps que Martí Cifuentes Corvillo (l’Hospitalet, 1982) ha viscut com a primer entrenador del Primer Equip riberenc. Un adéu prematur, al món del futbol, no acostuma a ser bona notícia, per diversos factors, imputables o no a la persona afectada, però és símptoma que alguna cosa (en el cas que ens pertoca, algunes coses) no s’ha fet bé. Se sol dir, també, que el que comença malament acaba igual. O pitjor. I probablement els inicis de l’etapa de Martí Cifuentes com a màxim responsable esportiu de l’entitat (no només pel que fa a la direcció esportiva), ja indicaven que les coses no anaven del tot ben encaminades. De maig de 2015 a març de 2016, d’un equip que venia de fer una temporada notable, mantenint aspiracions de playoff fins gairebé l’última jornada i havent disputat els setzens de final de la Copa del Rei davant l’Atlético de Madrid a una plantilla que poc o res té a veure (volgudament o no) amb la de fa un any i que a set jornades de cloure la Lliga regular ha d’estar pendent del Llosetense, la Pobla de Mafumet o l’Atlético Levante per mirar de salvar la categoria, objectiu diametralment oposat al que es va voler vendre en l’assemblea de socis el passat estiu: disputar la fase d’ascens a la Lliga Adelante. La inexperiència dels uns i l’excés de protagonisme, també des de la inexperiència, d’uns altres han acabat dinamitant el present i qui sap si també el futur d’una entitat que camina cap al 60è aniversari amb més ombres que clarianes.

Temps hi haurà, a final de temporada, d’analitzar tota la parafernàlia extraesportiva que ha anat germinant a Can Hospi al llarg dels últims mesos, sense que se’n puguin desvincular les conseqüències que això hagi pogut tenir en el capítol esportiu. En un projecte a “dos anys” que arrencava a mitjan maig, quan el dia 18 de maig, l’endemà de tancar la Lliga a Xàtiva. Evidentment, la contractació no s’havia tancat aquell mateix dia sinó que venia d’abans, fins i tot anterior a l’anunci d’Iván Hammouch, secretari tècnic de l’Hospi. Per tant, qui va decidir contractar Martí Cifuentes quan, se suposa, és el màxim responsable esportiu del moment (Hammouch, en aquest cas), qui hauria de donar el seu vist-i-plau a l’operació? Passant per sobre del criteri dels professionals, van ser Fernando Peña, gerent i Carlos Torres, vicepresident primer, els qui van prendre la decisió de contractar un Martí Cifuentes àvid de tornar a les banquetes després d’un any en blanc. El dia de la seva presentació, Cifuentes celebrava haver-se trobar amb “gent de futbol”, tot referint-se a un Fernando Peña i a un Carlos Torres que tenen un bagatge nul en la gestió esportiva. Potser, calia ser generós amb qui li havia atorgat, amb tan sols 13 partits d’experiència a Segona Divisió (i menys de quaranta en el futbol sènior), un xec en blanc per fer i desfer en el capítol esportiu d’un dels clubs històrics del futbol català.

Nou error. I ben evident: com a màxim responsable de la parcel·la esportiva (una figura similar a la de mànager general), Martí Cifuentes es convertia en el seu propi cap, en l’únic responsable del capítol esportiu amb un cert bagatge professional. Qui auditaria la seva gestió, al camp o als despatxos, en cas que aquesta no fos satisfactòria? Castellano, Torres o Peña? Amb aquest panorama, resultava prou clar que seria el tècnic vallesà l’encarregat de dissenyar una plantilla 2015-2016 que només va comptar amb Aleix Coch, Boris Garrós i Èric Via respecte a la 2014-2015, ja que el porter Oliver, al qual van decidir renovar poc abans d’iniciar la pretemporada, va acabar marxant cedit al Santfeliuenc. El trencament total amb el projecte anterior, voluntari per part d’algun membre de la junta que tampoc veia amb massa bons ulls les renovacions d’alguns elements importants d’anteriors temporades, va suposar una complicació més a la de per sí difícil tasca de conjuntar una plantilla de Segona Divisió B, habitualment sinònim d’una quinzena d’incorporacions que precisen ampliar el període d’adaptació per sobre del que seria desitjable.

Un període d’adaptació que Martí Cifuentes va xifrar en un parell de mesos arran de l’inici del Campionat a finals del mes d’agost. I això que l’entrenador vallesà va optar per tenir la plantilla gairebé tancada quan va iniciar els entrenaments, en una aposta per treballar amb garanties amb un bloc configurat que, potser, permetés reduir aquest procés d’adaptació. Tot això va provocar que les opcions pel que fa a les incorporacions es veiessin reduïdes i que existís certa precipitació a l’hora de tancar-les amb l’excepció d’un davanter centre que no va arribar fins el mes d’octubre. José Antonio Collado, més enllà de demèrits propis, va ser un dels damnificats d’una gestió grupal força deficient a tenor dels esdeveniments que s’han anat succeïnt i que, ni de bon tros, van tenir el seu punt de partida en l’incident amb David Medina que va desembocar en la rescissió del contractes del fins aleshores capità (i escollit per la plantilla) del Primer Equip. Futbolistes com David Bigas, Èric Via, Rubén Carreras, Boris Garrós o Javi Pérez van gaudir de ben poques oportunitats per sentir-se amb un tracte similar al de companys que sí que van gaudir de minuts i de regularitat per poder aportar tot el seu bagatge a l’equip.

Gairebé des de l’inici, Martí Cifuentes va convertir una plantilla generosa pel que fa a elements, tants com 23, en una plantilla que a l’hora de la veritat es veia reduïda a un grup de 17-18 elements dels quals poder disposar en qualsevol moment sabent que eren partícips del projecte i no peces d’atrezzo que només servirien per cobrir baixes eventuals, com a pedaç i no pas com a complement. El màxim exponent d’aquesta situació va tenir lloc el passat mes de gener, tot coincidint amb dos desplaçaments consecutius als camps de l’Alcoyano i del Villarreal B; a Alcoi, Cifuentes va convocar David Bigas, que no jugava des de la jornada 8 a Paterna i que ja se sabia fora del club (dies després s’anunciava la seva marxa a Olot). Per primer cop en tot el curs el tècnic riberenc només va fer dos canvis durant el partit, deixant el lesionat Alcover i el mateix Bigas sense participació. Set dies després a Vila-real la situació ja va fregar el surrealisme més absolut, ja que Cifuentes va convocar el lesionat Dani Fernández “pel pes que podia tenir dins el vestidor” i va deixar sense viatjar un Collado que estava en condicions òptimes per jugar. La setmana posterior, contra el Lleida Esportiu a l’Estadi i després de dos partits sense rematar a porteria, Boris i Collado ni tan sols van entrar a la convocatòria.

Això, més enllà que alguns futbolistes no hagin estat a l’alçada del que se’ls pot demanar o exigir. Cal, però, recórrer a aquella frase de l’ou o la gallina per esbrinar si part d’aquest baix rendiment és imputable a la gestió del grup que apuntàvem abans, de quina manera la manca de confiança en alguns dels companys ha anat deteriorant la relació del vestidor amb el cos tècnic, menys ideal del que s’ha volgut vendre. Si alguna cosa ha marcat el que portem de temporada és la desconnexió entre els diversos estaments del club; el perfil de futbolistes incorporats inicialment, escollits per Cifuentes i sense cap connexió amb el club, no ha ajudat a crear una relació especial com la que ha estat habitual a Can Hospi les últimes temporades. En cas que les coses anessin malament, era una altra pedra que calia superar, un altre obstacle que lluny de facilitar el trànsit de la temporada ha acabat resultant un llast per una plantilla i un cos tècnic que mai no van saber trobar el seu punt de connexió amb una afició peculiar, escassa, poc acostumada al caviar però si al tracte sincer i directe, a la honestedat i no pas al llenguatge artificial més dirigit a vendre que a convèncer.

Al final, tota aquesta escenificació ha resultat tenir els peus de fang. En realitat, no són únicament els resultats els que han sentenciat Martí Cifuentes, sinó la manca de coherència a l’hora d’argumentar les diverses situacions per les quals ha passat l’equip al llarg del curs. Coses de l’edat, però, sobretot, de la inexperiència d’un tècnic “d’escola” que ha oblidat alguns aspectes a dia d’avui cabdals com són la comunicació (sincera) amb qui, agradi o no, mou el club: l’afició. El recurs de justificar el que passava per mitjà d’excuses (comptem amb els dits d’una mà –i en sobren- els moments d’autocrítica externa) ha acabat traient de polleguera una afició que s’ha anat desencantant amb un equip desnortat, que des de l’estiu mai no ha trobat el seu lloc ni al camp ni tampoc a la classificació (això, com a conseqüència del primer). Ja des d’inicis de Lliga la sensació era que l’equip penjava d’un fil quan, màxim, s’enllaçaven tres partits sense guanyar o sense perdre, que el dia que s’arribés a un quart partit la cosa aniria cap amunt... o cap avall. I el 4-0 al camp de l’Espanyol B va acabar de definir el camí descendent d’un equip que mai va semblar en creixement, tal com ha argumentat Cifuentes en diverses ocasions en roda de premsa.

Sense entrar en conceptes futbolístics que, segurament, no estigui capacitat per debatre, el cert és que les xifres a nivell defensiu i ofensiu no demostren una millora evident si comparem l’inici de Lliga amb els últims 10 partits, per prendre una referència recent. L’equip ha encaixat més gols en els dotze primers partits de la segona volta que en els de la primera, i en el mateix tram ha anotat menys dianes que al primer torn de Lliga. Dades objectives, que deia aquell. La resta, situacions subjectes a criteris personals que, al cap i a la fi, no acostumen a ser garantia de res. Perquè les estadístiques són de les poques coses que cal quantificar, al món del futbol. La resta, l’esforç, les ganes o fins i tot les hores de treball no impliquen que una major dedicació resulti en un millor resultat. El perquè d’aquest esforç, d’aquestes ganes i la gestió d’aquest treball sí que és important. Saber per què es fan les coses en lloc de fer-les; sovint s’ha percebut un cert entestament a convertir els entrenaments en una mena de classe pràctica de la teoria del curs d’entrenador, oblidant que la competició genera un munt de factors que resulta impossible controlar, que responen a emocions, a actitud o d’altres aspectes no quantificables, que no s’entrenen però sí cal treballar.

D’aquesta absència de treball ‘eteri’ se’n deriva que l’equip mai no hagi trobat el seu lloc dins la competició. De fet, l’equip mai no ha estat capaç de fer-se fort en un Estadi de condicions favorables per a l’estil de joc que es pretenia desenvolupar el paper i, en canvi, ha donat un molt bon rendiment en situacions límit, ja bé sigui per l’estil intens del rival (desplaçaments a Cornellà i a Lloseta) per dimensions (Badalona) o per l’actuació d’elements incontrolables (l’arbitratge contra l’Eldense). Fa l’efecte que l’equip ha crescut davant les adversitats puntuals que han sorgit, però no pas perquè des de dins hagi estat capaç de créixer en base al treball, a l’acumulació de les vivències clàssiques d’un vestidor d’un equip de futbol al llarg d’una temporada. I això ha impedit que el creixement hagi tingut continuïtat al llarg de les jornades i s’hagi vist reduït a moments, una situació insuficient en una categoria exigent com la Segona Divisió B.

Menció especial mereixen les rodes de premsa posteriors als partits davant l’Alcoyano i el Valencia Mestalla, davant de dos partits tètrics de l’equip (3-0 al Collao i 0-2 davant el filial). En elles, Martí Cifuentes va carregar durament contra els seus futbolistes i la manca de caràcter que van mostrar. Ho va fer de manera sincera, però descobrint de forma poc hàbil (almenys fins aleshores), que s’havia cansat de protegir-los. És com quan fas un favor a algú i després li retreus. Més enllà del com és el què. I el que suposava: un motiu menys per part de (part) de la plantilla per confiar en qui es presumeix que ha de liderar un conjunt. Aquestes paraules van suposar un cop important al vestidor (i no precisament positiu, vista la ratxa i les sensacions), però també van deixar en entredit les explicacions postpartit de Cifuentes, conscients que l’ànim inicial de protegir la plantilla no havia servit de massa vist que ho passaria per alt quan la situació ho requerís. Tot plegat va resultar en una pèrdua constant de poder, exemplificada especialment en el moment que Fernando Peña deixa l’Hospi i el nou organigrama converteix Macanaz i Corominas en superiors d’un Cifuentes que veu reduït el seu àmbit d’acció fins el punt de convertir-se en entrenador ras.

De ben segur que totes aquestes situacions, ha estat capaç d’analitzar-les Martí Cifuentes, que el mateix diumenge després del partit del Cornellà deia que ningú del club li havia manifestat que ell podia ser el problema de la situació de l’equip quan, en realitat, ja feia setmanes que la idea d’un relleu a la banqueta era molt més que una simple reflexió en veu alta. Tot i que els partits davant l’Espanyol B i l’Atlético Levante ja van deixar una àurea de mala maror en la relació entre l’afició i Cifuentes, la derrota davant el Barcelona B a l’Estadi a finals de gener va ser l’origen d’un viatge sense retorn pel que fa al futur de Martí Cifuentes a Can Hospi. El principal impediment, de caire contractual, feia complicada la seva desvinculació de l’entitat a causa de la delicada situació econòmica que travessa l’entitat riberenca des de fa mesos (i això, evidentment no és imputable al fins ara míster de l’Hospi sinó al president Antonio Castellano i a la seva Junta Directiva). Cifuentes comptava amb el generós coixí que suposa, a Segona B, tenir un contracte de dos anys que, econòmicament, resultava profitós. És en la zona de confort del lligam contractual que Cifuentes s’ha fet fort després que el seu principal valedor, Fernando Peña, marxés el passat mes de gener després de la seva “dimissió”. Lícitament, Martí Cifuentes ha exigit el compliment del contracte fins que ha arribat a un acord amb el club, de manera que el relleu que ha arribat a set jornades del final podria haver arribat abans amb una altra predisposició. Resulta curiós, però, que les paraules contínues de lloança cap al club a inici de temporada, en relació a “l’esforç econòmic que ha fet l’Hospi en un any tremendament complicat” no tinguessin una resposta igualment ‘agraída’ a l’hora d’entendre que els motius de la destitució no obeïen, simplement, a un caprici sinó a la necessitat d’emprendre un canvi de rumb per tallar la inèrcia negativa que arrossega l’equip des de ja fa massa partits.

El temps dirà si la decisió és encertada o no. Si arriba massa tard o si ho fa en el temps just. Personalment crec que el relleu arriba amb la temporada excessivament avançada, de manera que el marge de maniobra es redueix gairebé a intentar un canvi de mentalitat en l’equip, sense massa temps per incidir en aspectes tàctics. Tanmateix, s’entén la motivació econòmica que ha generat dubtes a l’hora de maniobrar abans del que s’ha fet finalment, quan els actuals responsables esportius han entès que si no s’havia tocat fons s’hi estava ben prop. Es desprèn de tota aquesta parrafada que el problema més greu de l’etapa Cifuentes ha estat la gestió del grup a diversos nivells i la manera com això ha afectat al dia a dia i, també, al capítol esportiu. Segurament hi haurà més motius com ara les lesions o els arbitratges (aquelles magnífiques adversatives) que també hagin incidit en la disponibilitat dels elements de la plantilla, igual que alguns capítols extraesportius que no han transcendit i que, com és comprensible, també danyen la relació entre els diversos components d’un equip. Reduir-ho tot a una qüestió d'edat resultaria excessivament simplista, però resulta prou evident que la manca d'experiència en la gestió de situacions que no es poden estudiar sinó que cal viure han acabat fent pagar un peatge car a Martí Cifuentes, defensor d'uns ideals futbolístics clàssics de qui tot just comença en això del futbol (semi)professional.

Delibes es preguntava: “no et sembla significatiu que el concepte de justícia coincidís sempre sospitosament amb els nostres interessos?” Personalment, em sap greu poder haver decebut per “no haver remat tots junts”, però no sóc dels que creu en l’elogi per se, en fer o ser-hi perquè toca, simplement perquè tots som tripulació d’un mateix vaixell anomenat Centre d’Esports l’Hospitalet, de la mateixa manera que sóc del parer que un (bon) amic diu veritats, i no el que l’altra persona vol escoltar. Cadascú té la seva manera d’entendre el futbol i la vida, alguns com a treballadors més o menys efímers i d’altres com a aficionats de fa anys a aquest club i que mirem més enllà del tema esportiu. Sense interessos. Sense oportunismes. Al Martí, gràcies per la professionalitat en el tracte personal al llarg d’aquests mesos. I als futbolistes, ara és el vostre moment.

(*) "Non ho l'età" (No tinc l'edat) és la cançó amb la qual la cantant veronesa Gigliola Cinquetti va alçar-se amb l'edició del Festival d'Eurovisió l'any 1964, celebrada a Copenhaguen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada