Dissabte el Centre d'Esports l'Hospitalet rebrà a l'Estadi (18:30 hores) un Centre d'Esports Sabadell que, 24 jornades després, supera els riberencs a la classificació en sis punts i quatre posicions. Més enllà de l'evident interès esportiu que es desprèn d'aquesta cita, el duel entre riberencs i arlequinats vindrà acompanyat de la notable càrrega emocional que comporta el retorn a l'Estadi de set integrants de les últimes plantilles de l'Hospi, un tècnic i sis futbolistes que, amb el seu estil personal, han contribuït a escriure la història recent del Centre d'Esports l'Hospitalet des de la modèstia, la honestedat i els peus a terra. Dissabte tornaran (per sort seva, ja que alguns estaven advertits de suspensió si haguessin vist targeta contra l'Espanyol B) Miguel Álvarez, Carlos Craviotto, Valentín Merchán, Lucas Viale, Agustín Fernández, Juan Antonio Osado i José Antonio Ruiz, més conegut pel sobrenom de Pirulo. Amics, coneguts i saludats durant molt de temps, durant dues hores passaran a ser rivals en un escenari que els resulta, de llarg, familiar.
Comanda el Sabadell Miguel Álvarez, el tècnic amb més partits dirigits a Segona Divisió B dels 19 que treballen enguany a Can #2BG3 i l'únic que, fins ara, ha estat campió de Lliga a la categoria de bronze amb el Centre d'Esports l'Hospitalet. Va ser el curs 2012-2013, ja en la seva segona etapa en una banqueta, la riberenca, en la qual s'hi ha assegut en 76 ocasions (és el desè tècnic amb més partits dirigits a l'Hospi); l'equip va quedar campió en la darrera jornada, després d'un agònic empat sense gols davant l'Olímpic en una tarda plujosa a l'Estadi i es va guanyar el dret, primer, a una eliminatòria directa per l'ascens contra el Tenerife. Eliminats pels canaris, els riberencs van redreçar el rumb a la segona eliminatòria fent fora el Caudal però no van poder repetir èxit dues setmanes més tard davant d'un Eibar que va ser molt superior als riberencs. Ja no queda ningú, d'aquella plantilla (de fet l'Aleix Coch és l'únic jugador de la plantilla del curs passat que encara continua) on també hi havia Carlos Craviotto, Valentín i Osado, que van arribar a Sabadell l'estiu passat de la mà d'Álvarez.
Parlar de Carlos Craviotto és parlar del segon futbolista amb més partits (286, poca conya) a la història de l'Hospi. Set temporades (en podrien haver estat més) d'ençà que l'estiu de 2008 va arribar al club procedent del Miapuesta Castelldefels de Vinyals i Kiko Ramírez, un altre que va entendre des del primer dia la filosofia de l'Hospi, aquella que alguns han volgut trepitjar des del desconeixement i la falsa superioritat. Craviotto va ser titular des de la segona jornada del curs 08-09 i des d'aleshores no va deixar de ser-ho llevat que el guió (sanció o descans volgut) ho exigís. Mai des de l'absoluta perfecció, va exercir de capità (oficial i oficiós) durant temporades i va salvar molts, moltíssims punts que van ajudar l'Hospi a mirar, sempre, cap amunt tot i no comptar ni de bon tros (com enguany) amb un dels pressupostos alts de la Lliga.
Coses d'interpretar bé el context, com un Valentín Merchán a qui l'oportunitat de debutar a Segona B li va arribar amb 27 anys, també de la mà d'Álvarez. Durant tres anys el lateral de Martorell ha estat un autèntic pulmó a la defensa riberenca; titular indiscutible, polivalent, la seva entrega va activar també des dels primers instants la connexió amb una afició que sempre li ha tingut una estima especial. Sense ser un golejador, una de les seves dianes, marcada amb l'ànima, a Magaluf, el 27 d'abril de 2014, va obrir a l'Hospi les portes d'una segona fase d'ascens consecutiva. 5 gols en 126 partits, gairebé tots els possibles, d'un futbolista que mai no es va cansar de córrer el carril esquerre de l'Estadi.
Allà també hi havia Lucas Viale, que mesos abans havia retornat a l'Hospi després d'una primera volta sense massa oportunitats al Nàstic. El central italoargentí supera el centenar de partits (126, concretament) amb la samarreta de la franja en les tres temporades i mitja que va defensar-la i, com la majoria dels seus companys, també ha estat present en moments històrics com el playoff d'ascens de fa dues temporades (i subcampionat setmanes abans) però també l'any 2010 en el retorn dels riberencs a Segona B davant l'Almería B. En una eliminatòria que es va resoldre pel valor doble dels gols en camp contrari, Lucas Viale va ser l'autor de l'únic gol dels riberencs, al Juan Rojas d'Almería, que set dies després es va mostrar suficient com per validar el sofert ascens a la categoria de bronze. Les seves llàgrimes d'alegria després de l'agònic empat a zero contra el filial almerienc i les seves llàgrimes de tristesa després de l'1-1 contra el Leganés a l'Estadi, després del que podria haver estat i no va ser, denoten el sentiment del 'Viale petit' per aquests colors.
Gols que mai no s'oblidaran com els que van marcar Osado i Pirulo contra el Caudal i el Cádiz en sengles promocions d'ascens a la Lliga Adelante. Osado és un altre dels nois d'Álvarez, tot i que va arribar l'hivern de 2012 amb Jordi Vinyals de tècnic; temporada i mitja del tarragoní a l'Hospitalet, 52 partits i 9 gols. Osado va ser, possiblement, el millor futbolístic d'aquella erràtica promoció d'ascens 2012-2013: ens va donar la vida amb un gol in extremis al camp del Tenerife i tres setmanes després completava la remuntada contra el Caudal a l'Estadi; desgraciadament, la seva bona estrella no va tenir continuïtat contra l'Eibar. Màgic, també, va ser el gol de Pirulo en aquella èpica jornada matinal a l'Estadi, un maig de 2014, contra un Cádiz que ja es veia guanyador. De Valentín a Akinsola, d'Akinsola a Pirulo i barraca del gadità per dur l'èxtasi, no sé si mai vist, a les graderies del millor estadi del món. Va ser un dels sis gols que Pirulo va marcar en 31 partits a l'Hospi, bons números per un atacant i fantàstics si els hagués marcat un defensa. Un defensa com Agustín Fernández, capità del CE Sabadell i dirigent de la rereguarda de l'Hospi la passada temporada. A diferència dels seus companys, l'extremeny no va tenir l'opció de disputar cap fase d'ascens però sí que va tenir l'oportunitat d'enfrontar-se a tot un Atlético de Madrid a la Copa del Rei. I ell va ser-ne un dels culpables, gràcies al seu gol en una inoblidable nit de setembre a Guijuelo, però també contribuïnt en la remuntada contra l'Izarra un mes després a l'Estadi. Atenció: Agustín va acabar anotant sis gols en els 37 partits que va jugar amb l'Hospi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada