16/9/14

"Mi querido presidente", per Jordi Mèlich

Dimarts, 17 de setembre de 2014. Primer dia de mandat d'Antonio Castellano, nou president del Centre d'Esports l'Hospitalet. Ahir, al Blog, ja feiem un breu balanç dels gairebé 19 anys de l'etapa de Miguel García del Valle com a president de l'Hospi. Fets i xifres més enllà d'opinió per situar tota la feina en diversos aspectes que s'ha dut a terme durant gairebé dues dècades a l'entitat. Però calia donar-hi una volta i aprofundir en l'aspecte personal. En aquest sentit, ningú millor que l'amic i periodista Jordi Mèlich, que ha viscut tota l'etapa de Miguel García al Centre d'Esports l'Hospitalet, per aportar-nos el seu punt de vista sobre aquests 20 anys de miguelisme a l'Hospi. Un article d'opinió en què la persona, el personatge i la personalitat del ja expresident del club prenen protagonisme i que serveix per complementar el balanç de fets que us oferíem ahir dilluns.

“Mi querido presidente”
per Jordi Mèlich

L’hora de l’adéu és una qüestió d’elecció. Uns es quedaran amb la figura del president (per cert, el més longeu de la història del club. D’altres escolliran el personatge que ell mateix ha creat i que segueix alimentant sense aturador possible. 

Com a president, mai no podrem negar que sempre ha defensat al club. Això sí, amb la seva particular i peculiar manera de fer i dir: l’Hospi, per sobre de tot  i “peti qui peti”. Unes formes d’actuar que no han deixat ningú indiferent i que han provocat un munt d’amics i d’enemics, a casa i fora del club. Una lluita diària per preservar l’entitat que deixa massa ferits, fins i tot del seu bàndol, en el camp de batalla. 

Personalment, haig de confessar que, de vegades també m’he sentit víctima d’aquesta guerra de guerrilles... i  suposo que a la inversa també. Notòries diferències, en més d’una ocasió, ens han separat però mai no hem perdut el do de la paraula ni traspassat la línia del respecte. I és que, darrera d’aquesta façana d’intransigència s’amaguen els ulls d’un home, de vegades insegur, que busca i necessita la mirada de complicitat i comprensió de la gent més propera. 
Tot i això, el balanç del president és més que notable en aquests 20 anys. García presenta una economia equilibrada, un Primer Equip més a prop de la Segona A que de la Tercera i un Futbol Base nombrós... això sí, punxa amb el poc suport social que té el club.

El personatge va néixer un desembre de 2001 en un part massa còmode. Tots els micròfons de l’España futbolera envoltaven Miguel García que, va desafiar el futbol professional i les seves normes absurdes. Quin caramel més dolç! Va ser l’afer de la Copa del Rei, la gespa artificial i el Deportivo de la Coruña. El tret de sortida del personatge que creix exponencialment cada vegada que obre la boca, que trepitja un plató o que es fa còmplice de les causes perdudes  i que es menja la figura del president. Una situació rendible per a un Miguel García que té d’altres objectius, però que molt possiblement no ajuda al club, sobretot en l’aspecte social.

Arribats a aquest punt és molt difícil separar el Miguel García president del Miguel García personatge, ja que es tracta de la mateixa persona. Per tant, personalment,  em quedo amb el president que ha lluitat, a la seva manera, per fer gran el club que tots estimem, malgrat haver hagut de conviure amb el personatge. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada