22/3/12

Som del... Sant Andreu

En una setmana de molta activitat, no hem deixat enrere encara els efectes del partit contra el Gandia que ja comencem a encarar un cap de setmana que viurà, en clau riberenca, el darrer enfrontament de la temporada contra un equip català. És, també, l'última ocasió que el 'Som de...' estarà dedicat a un equip del país. En aquesta ocasió l'encarregat de fer els honors i d'apropar-nos l'article/reflexió sobre la Unió Esportiva Sant Andreu és un conegut del futbol català com el Sergi Vargas, narrador a dels partits màster a Ràdio Marca, amb recorregut per d'altres mitjans com l'Sport, el 9 o el diari Marca i un autèntic malalt del #futbolcat com es pot apreciar a la seva darrera creació, el blog 'El món del #futbolcat'. A més, per si no ho sabíeu, és del Sant Andreu... només una miqueta. Fora bromes, us deixem amb el 'Som del... Sant Andreu' de Sergi Vargas; com sempre, gaudiu-lo!

Som del Sant Andreu
Flames i ginesta, són nostres colors...així comença l'himne de la Unió Esportiva Sant Andreu, el més antic en llengua catalana del futbol de casa nostra. Un himne inconfunsible, estimat, sentit, irrepetible, amb sentiment d'orgull i pertinença. Un himne antic, vell i històric que treu el cap els diumenges de partit al Narcís Sala i que busca, de nou, el seu moment de glòria. Perquè l'himne també diu "que la història va unida i això cal fer-ho constar a l'època més florida del bon futbol català". Himne i història; història i himne, tant és com es digui, com es llegeixi... Al cap i a la fi "flames i ginesta són nostres colors".

La història comença el febrer del 1909 amb la creació del Club Z (Zeta), equip que, posteriorment, esdevingué l'Andreuenc Club de Futbol. Ja feia anys que al poble hi corria la pilota i es jugava a aquest esport, però no fou fins a aquell any que es creava oficialment el que, amb un altre nom, és avui dia la Unió Esportiva Sant Andreu. Els anys posteriors l'equip es va dissoldre en dos i, fruit d'una escissió de l'Andreuenc, es creava l'Avenç del Sport, nom que, per cert, l'himne actual recull en una de les seves estrofes. Els dos equips van anar disputant el Campionat de Catalunya fins que finalment, l'any 1925, es tornen a fusionar i donen lloc al club que ja porta l'actual nomenclatura oficial: Unió Esportiva Sant Andreu.

No fou fins la temporada 1950-1951 que l'equip assoleix per primera vegada la Segona Divisió, la que va ser la millor temporada de la història del club, classificats en 4a posició i a només 3 punts de la promoció a Primera Divisió. Però només es van poder aconseguir encadenar tres temporades seguides a Segona, ja que els problemes econòmics l'estiu del 1953 van empènyer l'equip a renunciar a la categoria i baixar, doncs, voluntàriament a Tercera on van ser-hi ni més ni menys que 16 temporades. El cicle més gloriós del Sant Andreu arribà l'any 1969, quan per fi es recupera la Segona Divisió. La magnitud i el creixement de la massa social del club van obligar a construir el camp Narcís Sala al mateix recinte on hi jugava l'equip, oficialment inaugurat l'any 1970. Van ser 8 temporades forjant futbolistes i il·lusionant el poble. No només a la Lliga, sinò també a l'anomenada aleshores Copa del Generalísimo, on a la 1970-71 el Sant Andreu va aconseguir la seva millor classificació en aquesta competició, ja que va ser capaç d'arribar fins a 1/4 de final on va caure eliminat pel Sevilla.

I aquí potser s'acaba la història més màgica del club! La Segona Divisió B, la Tercera Divisió i, fins i tot, la Primera Divisió Catalana, ja són les categories que els més joves del poble tenim més presents. El Sant Andreu 2011-12 és un Sant Andreu diferent. Sense el comandament de Joan Gaspart i amb un timó nou, el de Manuel Camino, a qui li ha tocat dirigir el torn de l'austeritat, tal com manen els temps. Ben és cert que encara tenim ben present el record de la temporada 2009-2010, on amb Natxo González com a director d'orquestra l'equip va fregar per dues ocasions, Ponferradina i Barcelona Atlètic, la mel de l'ascens, del retorn a la glòria, a la nostra gran glòria. Els Miguélez, Máyor, Lanzarote, Luso, Abraham, Daní Martí, etc ja són part del record, d'un bell record. I a l'actual plantilla només hi queda una petita, minúscula, essència d'aquell equip. Parlem de l'incombustible Morales, del mestre Moyano i de l'actual pitxitxi Marcos.

Piti Belmonte és l'encarregat de donar forma a un equip que, sense presses, vol construir un projecte a mitjà termini. Pau Núñez, Quim Araújo, David Llobet, Marc Martínez, Fran Grima, Lluis Blanco, Xavi Jiménez, Arnau Tobella, Eloi Fontanella... són alguns dels triats, sense oblidar les darreres incorporacions al grup d'Àlex Fernández i Édgar Hernández, per tornar a situar l'equip on, per història, es mereix i a portar, de nou, la il·lusió de tot un poble. Un inici dubitatiu, una reacció fulminant, una etapa de desencís i un present realista resumeixen la trajectòria irregular d'aquest equip enguany. Perquè tal i com resa l'himne Flama i Ginesta, són nostres colors. Visca el Sant Andreu i visca l'esport!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada