Som de... l'Orihuela

Aquesta setmana, i tal com sembla que passarà la propera, tocarà recórrer de nou a 'Juan Palomo' per apropar-vos el 'Som de...' setmanal, aquesta setmana dedicat a l'Orihuela CF. Els del Baix Segura viatjaran aquest cap de setmana fins a terres catalanes per visitar l'Hospi (diumenge, 17:00 hores, entrada gratuïta) en un duel que, com el del passat curs, es preveu gairebé vital per les aspiracions de tots dos equips de tenir vida més enllà del 13 de maig i poder disputar la fase d'ascens a la Lliga Adelante. Any rere any, el club 'escorpión' ha hagut de superar tot tipus d'impediments (de molts tipus) per arribar a final de temporada convertit en tot un clàssic de la zona noble d'aquest grup 3 de Segona Divisió B... tot i la també clàssica maledicció de les segones voltes. A continuació, algunes pinzellades més enllà de l'actualitat del conjunt que dirigeix el tècnic guipuscoà Asier Garitano.

La història recent del futbol a Oriola seria, possiblement, una de les més adequades per il·lustrar la situació actual del futbol espanyol. Ens situem a la primavera de 1991; en aquell moment acaba una temporada per emmarcar de l'Orihuela Deportiva, club que 38 temporades després vivia la seva experiència a Segona Divisió A. Amb 43 punts, dos mítics de les banquetes com Nando Yosu i Tolo Llompart van col·laborar en deixar l'Orihuela cinquè, a tants sols tres punts del també extint CD Málaga. Més que vertigen, el conjunt alacantí va acabar pagant els excessos per respondre en forma de categoria l'enorme resposta que la ciutat havia donat a l'equip, omplint Los Arcos partit rere partit. Espín, Verza, Subirats, Radmanovic, Sigüenza o García Pitarch van ser noms mítics d'aquella plantilla històrica. El somni, però, va ser tan efímer com el temps que es va confirmar el descens administratiu dels Oriolans a causa dels deutes amb els seus jugadors.

La desaparició del 'Deportiva' no va ser immediata, però les dues temporades d'agonia a Segona B i el descens esportiu a Preferent la temporada 1993/94 (més destacable pels 185 que el Calpe, cuer, va encaixar en aquell campionat) van ser una penitència innecessària que va retardar l'erupció de l'actual Orihuela CF, creuat en paral·lel a la mort esportiva del 'Deportiva'. Després d'any per Primera Regional i Preferent de la mà d'un clàssic del futbol oriolà com Machuca, no va ser fins la temporada 2001/2002 que l'Orihuela va aconseguir el primer 'retorn' a Segona B, derrotant el Sant Andreu per 3-1 i beneficiant-se del no ascens del Levante B. L'encert, però, tornava a ser efímer i una temporada després, els oriolans tornaven al pou de la Tercera Divisió juntament amb l'Hospi, el Gavà i el Reus.

Ni Xavi Julià ni Machuca van aconseguir l'ansiat ascens com ho van fer la temporada 2005-2006 Quique Yagüe i Verza amb un equip a cop de talonari... que acabaria passant factura. I és que les ambicioses primeres temporades de la 'rentrée' a Segona B van suposar una despesa econòmica per sobre de les possibilitats de l'entitat i d'una afició que amb el pas de les decepcions i de veure l'equip fora del play-off d'ascens s'anava reduïnt. 'Pujacarros'. Robert Fernández, el mateix que va aspirar a fer fase d'ascens fins la última jornada l'any 2007 va acabar demonitzat per bona part de l'afició l'any següent, fins que va ser destituït i Verza va agafar les regnes d'un equip que comptava amb Jonathan Torres, Verza Jr, Cases, Kiko Ratón, Iban Espadas i Diego Ribera... només en nòmina atacant. El Benidorm de Luís García, però, li va robar la plaça en una darrera jornada on l'empat de l'Orihuela a Eivissa va ser estèril davant del 'doble donut' del Benidorm a Badalona.

La segona decepció consecutiva desencadenaria un dels nombrosos i recordats estius 'del lloro' a la capital del Baix Segura. Mans i mànigues per assegurar la participació l'any següent, problemes de pagament als jugadors, condonacions de deutes i pròrrogues més enllà del termini oficial van convertir-se en una tònica habitual mentre diversos personatges amb més ànim de fer-se rics que d'ajudar desfilaven per Los Arcos (el cas de Verdejo l'estiu de 2009 n'és un exemple). Tampoc hi ajudaven les relacions amb l'Ajuntament d'Oriola, que sovint ha donat l'esquena a l'equip aliè a la situació que travessava l'entitat més representativa de la localitat. Amb tot i després d'una temporada de transició en què Tevenet va salvar l'equip en una bona segona volta, va ser de la mà de José Francisco Grao 'Pato' i d'una forma més sensata de formar equips que l'Orihuela va estrenar-se al play-off.

No va ser l'any 2009-2010, amb l'equip cloent la Lliga en vuitè lloc després d'una segona part de campionat irregular i d'una pretemporada inexistent. L'any passat, tres quarts del mateix però una primera volta excel·lent marcada per la inexpugnabilitat de la porteria de Ricardo Molina va servir de calaix per acabar la Lliga en quarta posició. Mèrit doble per un equip acostumat a estius moguts i que seguia notant una fuita de suport pel que fa a aficionats que només va revifar, i no com s'esperava, a la primera eliminatòria de la fase d'ascens davant d'un Guadalajara que va matar les esperances alacantines amb un 0-2 a l'anada. La tornada al Pedro Escartín va ser un premi pels jugadors, cos tècnic, i els aficionats més fidels de l'Orihuela, aquells que van gaudir d'una tarda de maig inoblidable a Terol però que també havien partit desfetes com el 0-3 davant l'Alcoyano o el 4-2 a Alzira. Aficionats de debò, com la Segona B ho és al futbol.