Fer-se soci de l'Hospi? No ens preguntin com. Digui'ns-ho!

Una autèntica odissea. A això pinta una tasca aparentment senzilla com és la de fer-se soci d'un club de futbol, concretament de Segona Divisió B, el nom del qual comença per L'H i acaba per 'ospitalet'. Us sona, oi? En parlàvem fa tot just quinze dies en un article titulat 'No news... good news?' en què tractàvem d'exposar la trista realitat social que viu una entitat tan històrica com important com és el Centre d'Esports l'Hospitalet i en la falta d'autocrítica que existeix en alguns dels seus dirigents, una mancança que no deixa de ser un altre pal a les rodes a l'hora d'avançar com a club, a l'hora d'assolir un seguit de mínims que un club com l'Hospi ha de tenir. Entre d'altres problemàtiques, parlàvem de l'absència d'informació sobre la campanya de renovacions i d'altes pel que fa als carnets de soci i d'abonat, ja que a data del 3 d'agost, des del club no s'havia dit res al respecte.

La situació, lluny de canviar, ha empitjorat notòriament, en gran part per la paràlisi que viu l'entitat aquest mes d'agost en particular i al llarg de tot l'any en general. Res de res, podria ser un titular adient per resumir la situació. A data d'avui, 18 d'agost de 2010, pel que ens consta ben pocs socis i abonats han tingut l'oportunitat de renovar els seus carnets. De fet, aquests mateixos socis són la única font d'informació per conèixer els preus dels carnets de cara a la nova temporada, que pel que sembla es mantindran estables pel que fa al carnet de soci (145 euros) i s'apujaran pel que respecta al carnet d'abonat (uns 75 euros). Això dóna a peu a un altre debat: si la diferència entre ser abonat i soci és el dret a opinar i a votar, estan comprant el dret a la llibertat d'expressió, el dret a la democràcia? Però el que diem, és tema (n'hi ha tants!) per una altra entrada.

Aquests dies hem tractat de fer els passos necessaris per tramitar una altra com a soci del CE L'Hospitalet. Per començar, vam descartar la pàgina web del club, "caiguda en combat" des de fa setmanes i sense símptomes (ni notícies aparents) de resurrecció. El següent pas era buscar una forma de contacte amb el club, difícil des del moment en què la pàgina web no existeix. Curiosament, la nostra taula de salvació és... la web de la Federació Catalana de Futbol, que tan cordial relació manté amb l'entitat riberenca. Hi apareix un número de telèfon (93 335 03 04), que apareix com a contacte del club. Vam provar de trucar-hi dilluns (matí i tarda), dimarts (de nou a doble jornada), i la resposta va ser sempre la mateixa: cinc tons i contestador. Què ens quedava? Anar-hi personalment; la veritat, ens ho podríem haver estalviat. Si bé l'Estadi era obert (el primer equip s'hi ha estat entrenant fins fa uns instants), la imatge de la zona d'oficines era gairebé digna d'una pel·lícula de terror d'Amenábar: llums apagats, portes tancades, el telèfon sonant sense que ningú l'agafés, un cartell de les quotes de soci de fa dues temporades i, és clar, ningú, absolutament ningú, que ens pogués aportar cap informació.

El pitjor de tot és que aquest tipus de comportaments, de manera de fer no ens resulta gens estranya, fins al punt d'haver-nos-hi acostumat i de prendre'ns les coses amb resignació i, fins i tot, amb un cert punt de conya. Però és trist, molt trist, l'estat de semiabandonament en què es troba sotmès el club a dia d'avui, precisament dos mesos després d'haver aconseguit el retorn a la Divisió de Bronze. Precisament ara, des del club, no s'està fent res per ser a l'alçada del que aquests jugadors s'han treballat, guanyat i merescut durant més d'un any. Al cap i a la fi, estem igual que fa quinze anys: a Segona B i amb menys de 500 socis (sent molt però que molt generosos). Una situació que, segons Miguel García es podria qualificar de "molt dolenta". Ara també, no?