Davids de bronze per un dia (o dos)

Divendres, 6 de desembre. 12:00 hores. No és massa arriscat aventurar que aquell dia el Camp d’Esports registrarà la millor entrada de la temporada amb permís del playoff. Aquell dia, el Lleida Esportiu rebrà per primer cop en la seva curta història un equip de Primera Divisió: el Real Betis Balompié. Aquell dia en què el camp de l’equip de categoría inferior es vesteix de gala per acollir la suposada grandesa de l’equip professional, que sovint vindrà amb “el carro del peix” degut al coixí d’un partit de tornada que molts cops no deixa de ser un pur tràmit. Un dia en què pobles i ciutats adormits futbolísticament reaccionen davant l’arribada d’un invisible Mr. Marshall, que aporta poc més que una quota mediàtica passatgera que els mitjans de comunicació acostumen a dibuixar com la lluita desigual entre el semiprofessionalisme o amateurisme i un conjunt d’estrelles més preocupades que no se’ls acabi la gomina que no pas de posar la cama quan un jugador de Segona B vagi al xoc. Contes de fades, com Ventafocs, un ball amb el príncep fins que a les mitjanit acaba l’encanteri i torna la misèria i la realitat. Pels qui així la defineixen, és clar.

El Narcís Sala tornarà a omplir-se

Lleida obrirà el foc en una jornada de 1/16 de Copa que utilitzarà el pont de la Constitució per distribuir els 16 partits d’anada en 13 franges horàries diferents. Vaja, panorama ideal pels clubs que no han tingut l’encert d’arribar a aquestes alçades de competició i hauran de jugar Lliga. El Lleida Esportiu, però, no serà l’únic equip de #2bg3 que aculli un d’aquells partits que passen automàticament al llibre d’or de l’entitat. Sant Andreu, Xàtiva i Tarragona també es vestiran de gala per rebre l’Atlético de Madrid, el Real Madrid i el València. Un cap de setmana ‘ideal’ perquè la ja de per sí nul·la repercussió del futbol més enllà de la LFP gaudeixi d’encara menys altaveu. Amb tot, tres ciutats i un barri voldran gaudir el seu minut de glòria, alguns més pendents de xisclar desaforadament quan el seu ídol toqui la pilota encara que sigui a l’escalfament. Potser, per als més joves al Nou Estadi, al Camp d’Esports, a Murta o al Narcís Sala serà una nit inoblidable; per als més grans, també, però el record se sumarà a una llista més o menys extensa de tardes i nits de futbol que busquem recordar tot seguit.

Club Gimnàstic | 41a participació en Copa del Rei.

Rivals de 1a Divisió: Espanyol (43-44), Hércules (45-46), Sporting (46-47), Barcelona (46-47), Espanyol (46-47), Athletic (48-49), Real Madrid (49-50), Betis (74-75), Zaragoza (76-77), Burgos (78-79), Espanyol (81-82), Espanyol (82-83), Celta (87-88), CD Logroñés (91-92), Betis (94-95), Real Madrid (01-02), València (02-03), Zaragoza (04-05), Atlético (04-05).

Imatge: Mundo Deportivo

La trajectòria històrica del Nàstic, incloent-hi 4 temporades a Primera i 18 a Segona ha permès que els aficionats grana hagin viscut multitud de vespres copers amb rivals de classe alta. Sense anar més lluny, la del València (diumenge 8, 17:00) serà la 20a eliminatòria del Nàstic contra un equip de Primera Divisió, tot i que els anys 48 i 49 va jugar contra l’Athletic i el Real Madrid sent, també, equip de la màxima categoria. Precisament un el duel contra el Real Madrid, fa 12 temporades, suposa una de les nits màgiques de la història recent grana, potser només superada per l’ascens a Chapín l’any 2006. S’enfrontaven un equip que no alçava el vol en una Segona A acabada de recuperar i el vigent campió de Lliga; s’enfrontaven dos tècnics de ressò diferent: un modest farmacèutic de Valls (Jaume Bonet) i un que uns anys després passaria a ser marquès i campió europeu i mundial amb la selecció espanyola (Vicente del Bosque). Però com si d’una festa de màscares venecianes es tractés, aquella nit de desembre (12-12-01), Tarragona va reproduir l’etern relat de David contra Goliat en una nit inoblidable, en què Aitor Karanka (aleshores actor principal en això del futbol) es feia en pròpia porteria l’únic gol de la nit. 1-0 pels Grana que, prèviament, havien eliminat l’Eibar i la UE Lleida. Avantatge exigu per la tornada al Bernabéu, un escenari que no havien trepitjat en partit oficial des de feia 50 anys.

Font: portada Mundo Deportivo 19-12-01

Set dies més tard, 35.000 persones mig omplien un Bernabéu a mig gas que assistia atònit al que pocs, ni els grana, esperaven: el 0-1 d’Ángel Cuéllar al primer minut de partit feia que l’utòpic somni del passi a ¼ de final pogués ser realitat. Cuéllar, per cert, havia guanyat la Copa del Rei al mateix escenari 4 anys abans amb el Barcelona i davant el ‘seu’ Betis. Raúl redreçava el rumb al minut 4 amb el primer dels tres gols que marcaria aquella nit, tot i que l’1-2 de Manolo Herrero tornaria a fer gran el Nàstic. Dos gols més de Raúl i un quart de Guti farien retornar la lògica al minut 48 de partit, poc després que la segona part comencés amb el Nàstic jugant amb 10... perquè Carmona Méndez no havia volgut esperar el grana Cuéllar a qui li estaven fent un embenatge. El 4-2 va donar el passi als merengues pels pèls, ja que l’expulsió de Casillas a 8 del final va tornar a donar emoció a una eliminatòria que perdurarà molts anys a la retina dels aficionats nastiquers.

Olímpic | 16a participació en Copa del Rei

Rivals de 1a Divisió: Zaragoza (76-77)

Rivals de 2a Divisió: Recreativo (74-75), Murcia (77-78), Elche (79-80).

Onze de l'Olímpic 1976-77. Font: web Olímpic

La modesta història del CD Olímpic passa actualment per un dels seus moments àlgids. A Segona B, la quarta posició de la temporada 1987-1988 és la fita més alta mai assolida pels de la Costera, que enguany viuen la seva novena temporada a Segona Divisió B. Tercer any consecutiu al futbol de bronze d’un Olímpic que amb la visita del Real Madrid (dissabte 7, 22:00 hores) rebrà a Camp Murta un Primera Divisió... per segon cop a la seva història. La temporada 1976-77, l’equip que aleshores entrenava Vicente Iborra va enfrontar-se al Real Zaragoza a la 1a eliminatòria d’aquella edició del torneig del KO. Els aragonesos, dirigits pel francès Lucien Muller, van passar per sobre de l’Olímpic al partit d’anada disputat el 22 de setembre de 1976 a Murta: un 0-5 ben clarificador que sentenciava l’eliminatòria. Aquell vespre, l’Olímpic va tirar d’homes com Villalba, Miguelín, Alba, Rielo, Frígols, Santi, Cambra, Aragón, Cristóbal, Morera, Aldás o Ramírez.

Font: Mundo Deportivo

Així, el partit de tornada es convertia en un pur tràmit per a tots dos equips, però l’Olímpic va tenir l’oportunitat de jugar davant d’una de les millors entrades de tota la seva història: 18.000 persones assistien a la Romareda el 9 d’octubre per presenciar l’exigu triomf aragonès per 1-0. Curiosament, aquell any l’Olímpic no es quedaria sense marcar a la Romareda, ja que un mes després, Santi va fer el gol que donava l’empat (1-1) a l’Olímpic davant l’Aragón, denominació de l’època pel filial del Real Zaragoza. Aquella va ser l’única experiència contra un ‘gran’ a la Copa del Rei en una època dels 70 que sí va veure enfrontaments contra equips aleshores a Segona Divisió com són Recre, Murcia i Elche. Precisament davant el Recreativo (74-75), els xativins van caure en la que havia estat millor campanya copera fins enguany: els de Paquito Roig havien eliminat dos equips que ja no existeixen, Orihuela Deportiva i Yeclano CF. Enguany, després de quedar exempts a la primera eliminatòria, dos equips bascos com Barakaldo i Laudio han passat pel sedàs de l’esquadra de Toni Aparicio.

Lleida Esportiu | 3a participació en Copa del Rei

Rivals de 1a Divisió: 0

Rivals de 2a Divisió: 0

Imatge: Segre.com

Dos anys d’història no acostumen a poder donar massa de sí i en el cas del Lleida Esportiu, les aventures a la Copa del Rei no havien durat més que 90 minuts en les dues anteriors participacions. Ni Emili Vicente ni Toni Seligrat, ni al Camp d’Esports ni a domicili, els de la Terra Ferma havien estat capaços d’avançar ronda. L’any del debut, l’Andorra CF va passar per sobre dels blaus guanyant-los per 3-1 en un Juan Antonio Endeiza que dies després acolliria una còpia duel en format de Lliga. Pere Milla empatava (1-1) a deu minuts del final, però una diana de Goran Drulic i la sentència d’Alberto Morales van donar una de les poques alegries que els terolencs van tenir el curs 2011-12. El curs passat, la frustració encara va ser més evident: derrota dura al Camp d’Esports per 0-2 davant d’un Eibar que, al final del Campionat, també quedaria per davant dels lleidatans i que acabaria aconseguint retornar a la Lliga Adelante. Dos gols del gegant Mikel Arruabarrena afegien pebre a un inici discret de l’equip de Seligrat.

Vells coneguts en gestes de l'extinta UE Lleida. Imatge: Xavi Martín

Enguany, l’atzar va convertir els lleidatans en exempts de la primera eliminatòria; després el Caudal va caure a Lleida i els lleidatans van aconseguir el passi a 1/16 a la Granja de Jerez de la Frontera, derrotant l’històric Xerez per 1-3 en un duel marcat pels incidents provocats per part del públic local. Contra el Betis (divendres 6, 12:00 hores), el Lleida Esportiu buscarà competir amb l’esperança de reverdir els capítols viscuts per l’extinta Unió Esportiva Lleida. Capítols, per exemple, com el del curs 2001-2002, on un gol de Nakor Bueno va ser suficient perquè el Lleida que aleshores entrenava Carles Viladegut derrotés (1-0) l’Espanyol de Paco Flores. 2.000 en un Camp d’Esports que reunia, sobre la gespa, actors coneguts a #2bg3 com Martín Posse (Espanyol) i Edu Pérez i Óscar Sierra (UE Lleida). El Nàstic de Bonet frenaria els blaus a 1/16 de final en el darrer any en què tres catalans de Segona B van arribar a aquesta fase; Figueres i Hospi també s’hi plantarien... per superar Osasuna i Logroñés, respectivament.

UE Sant Andreu | 30a participació en Copa del Rei.

Rivals de 1a Divisió: València (39-40), Sporting (70-71), Elche (70-71), Sevilla (70-71), Real Madrid (71-72), Betis (72-73), Elche (73-74), Espanyol (73-74), Barcelona (74-75), València (75-76), Sevilla (77-78), Logroñés (90-91), Valladolid (91-92).

Font: De Cap a Peus.

La visita de l’Atlético de Madrid (dissabte 7, 16:00 hores) serà el primer enfrontament oficial entre andreuencs i matalassers, però ni molt menys el primer encreuament davant d’un “grande de España”. Veient el llistat d’il·lustres rivals de renom, el més fàcil seria quedar-se amb l’emparellament que va enfrontar el Sant Andreu amb el Real Madrid el curs 1971-72 als 1/8 de final de la Copa del Generalísimo; els quadribarrats van posar les coses complicades als merengues amb l’1-1 de l’anada al Narcís Sala, però el 5-1 va fer imposar la lògica prevista. Malgrat el cartell, de les 13 eliminatòries que els barcelonins han disputat davant d’equips de Primera ens quedem amb la penúltima, la que fa 23 cursos va enfrontar el Sant Andreu amb un CD Logroñés que vivia la seva època daurada a la màxima categoria del futbol espanyol. Capitanejats per l’histriònic David Vidal, noms com el de Cristóbal Parralo, Nacho Martín, Quique Setién, el Tato Abadía, Manu Sarabia, Jesús Dulce... o un tal Edu Vílchez (actual tècnic de l’Olot) encara resten en l’imaginari dels que vam quedar enamorats de l’essència d’aquell futbol modest però a l’elit.

Font: Mundo Deportivo

Al davant hi havia una UE Sant Andreu que va protagonitzar una discreta campanya de la mà de Jordi Gonzalvo, actual comentarista de futbol a Televisió de Catalunya. Amb tot, els andreuencs van eliminar el Reus, el Blanes i el Levante abans de plantar-se a la quarta eliminatòria. Com 23 després, un tal Morales també guardava la porteria quadribarrada, escudat per noms com Calderé, Hans, el killer Manolo Rueda o l’exriberenc Totó. Precisament el davanter del Poble Sec va ser l’heroi del partit d’anada, disputat al Narcís Sala l’11 de desembre de 1990. Els riojans van avançar-se al marcador amb un doblet d’Albert Aguilà, davanter nascut a Almacelles que també va passar pel Lleida. L’expulsió de Cristóbal Parralo amb més d’un quart d’hora pel final va esperonar els de Gonzalvo, que van aconseguir mantenir viva l’eliminatòria amb els dos gols de Totó. A la tornada, pocs dies després, els catalans van tenir esperança de passar ronda, però els logronyesos es van acabar imposant per 1-0.