Sempre havia tingut clar que el dia en què una afició passés a ser més obligació que passió el dia per plegar era a tocar. O, com a mínim, havia arribat el dia per fer una pausa, mirar a l’horitzó, agafar aire i reflexionar. No és una decisió fàcil, ni còmoda ni, sobretot, agradable, però ho seria encara menys allargar innecessàriament un model d’entendre una passió que considero que està esgotat i que necessita, almenys, un replantejament urgent. Dit d’una altra manera, a partir d’avui, el Blog de l’Hospi posa punt i apart a una etapa que durant una mica més de set anys m’ha permès viure emocions que poc m’hagués imaginat quan un calorós dia d’agost de 2009 (en què segur que algun imbècil duia màniga llarga per donar la nota) vaig decidir obrir aquest espai per mirar d’aportar una (altra) visió de l’actualitat del club de la meva vida, el Centre d’Esports l’Hospitalet.
Vaig fer-ho una mica a les palpentes, sense saber ben bé en quina història em posava. Érem a Tercera, importàvem a ben poca gent (vaja, com ara) i el seguiment mediàtic era força escàs. Vaja, que les coses no han canviat tant com set anys haguessin pogut permetre. La criatura es va anar fent gran, partit rere partit, estadística rere estadística, i ja a finals d’aquell curs 2009-2010 vam poder explicar, amb quatre setmanes de retard, el retorn de l’Hospi a Segona B, la ‘meva’ categoria. Set anys i una mica del vuitè explicant una categoria que em va meravellar des de petit, de la qual l’Hospi n’era habitual quan jo encara era petit, i que em va acabar d’atrapar quan vaig començar a viure-la des de dins, amb la innocència d’aquell que trepitja per primer cop un territori desconegut i queda fascinat per tot el que descobreix i que fins fa no massa li resultava totalment aliè.
Tot, sempre, des d’una òptica riberenca –i en català- que, considero, mai no ha entorpit l’interès de moltíssima gent de futbol que s’ha preocupat per la feina que hem fet al llarg de tots aquests anys. Gent desconeguda que, en major o menor mesura, s’han convertit en coneguts, saludats o, fins i tot, amics. Etiquetes que només el temps acaba definint de manera correcta. Un temps que acaba per ser jutge de tot el que (ens) passa a la vida. A la vida, i al futbol. Aquella fascinació inicial, la passió que he intentat transmetre en cada crònica, en cada article d’opinió, en cada frikada estadística que m’ha vingut de gust escriure, ha acabat mutant a una espècie d’obligació sense massa sentit que m’ha obert de bat a bat les portes per reflexionar sobre el futur d’aquest espai i, alhora, del meu lloc en aquest món del futbol.
Això del futbol és, com algú va dir algun cop, com una merda de color amb purpurina. De lluny sembla bonica i, fins i tot, sembla tot el contrari del que realment és. Però a mesura que t’hi apropes coneixes la realitat, olores coses que et fan plantejar-te el sentit d’algunes situacions. Els que em coneixeu (bé) sabeu de la meva visió utòpica del futbol, poc habitual, no sé si realista, però crec que perfectament lícita. I mai no aconseguiré entendre la mentida com a vehicle per acumular objectius personals, per assolir interessos tot i que calgui passar per sobre dels demés. Puc entendre-ho de gent sense escrúpols que simplement passa pels clubs amb l’ànim de fer diners, però em fascina la facilitat amb la que gent ‘sense corbata’ es deixa entabanar per les mentides de molts personatges que, tal com passa a la vida, serien capaços de vendre’s a ells mateixos per satisfer les seves fites.
Alguns pensareu que sóc negatiu o, simplement, exagerat. Que hauria de procurar quedar-me amb les coses bones d’aquest món, que n’hi ha. I probablement sigui per això que hagi decidit pausar aquest projecte, per pensar-hi. Per definir quin encaix té la meva manera de fer, de veure el futbol, en un món on la crítica no està massa ben valorada, especialment pels qui veuen perillar la cadira cada cop que algú gosa criticar alguna imperfecció que posi en dubte la seva aparent perfecció. D’aquella gent que necessita dir que mai menteix, d’aquells que necessiten inventar-se històries per defensar el seu territori peti qui peti, dels que diuen que no els agrada parlar d’un tema per acabar-ho fent com la resta de mortals. Potser empassar-se tota aquesta merda tindria sentit si aquesta fos la meva feina, però conviure amb el joc de personatges d’aquest nivell quan, al cap i a la fi, aquest espai hauria de ser una expressió de sinceritat, sentiment i gaudi, requereix aquest pas al costat i el període de reflexió pertinent.
Ens seguirem veient, parlant i llegint, que 140 caràcters són menys i ara que les fotos a Twitter no ocupen ‘espai’, sempre em podré esplaiar una mica més. No canviem d’un dia per l’altre, ni ho pretenc. És cert que els motius que he exposat m’empenyen a agafar-me aquest descans i per tot el que suposa, especialment quant a temps i dedicació, el Blog és el que paga els plats trencats. I perquè en ocasions, a la vida, hi ha moments en què cal (i ve de gust) diversificar l’oci. Seguirem amb la passió i la honestedat com pal de paller d’una manera d’entendre el futbol i, sobretot, la vida. Podem prioritzar, podem reformular, podem reflexionar, però l’essència ha de perdurar, per coherència i per convenciment, perquè poder anar amb el cap ben amunt es un luxe cada cop a l’abast de menys gent. I tocar els collons, en tots els aspectes de la vida, hauria de ser una obligació. Ah, i moltes gràcies a tots els protagonistes i seguidors que heu acabat de donar sentit al Blog durant aquests set anys.
