5/4/12

Som del... València Mestalla

Dels articles que he hagut d'escriure d'ençà que vam encetar la secció el passat mes de desembre (com corre el temps!), segurament el d'aquesta setmana sigui un dels més complicats de redactar; res a veure amb cap component emotiu que dificultin l'empresa, sinó més aviat per culpa del desconeixement d'un equip, filial, que més enllà dels discrets resultats esportius en temporades pretèrites tampoc no ha destacat per cap assumpte de caire extraesportiu, a diferència dels filials del Mallorca i el Zaragoza, que mereixin una incidència especial. Potser, perquè en aquest terreny tot el protagonisme se l'ha emportat el València Club de Futbol com a entitat: el seu deute inacabable (i creixent), un estadi tan nou i inacabat com fantasma, amb aquella pressió de club gran que, des de la distància, sobta per un cert aire d'exageració en una entitat que ha estat tan gran com els dos grans d'Espanya i d'Europa... quan aquests no eren tan grans. A l'ombra d'aquesta lluita per recuperar el prestigi 'robat' tracta de fer-se un lloc el València Mestalla.

Una dada: de les 15 vegades que el Mestalla/València B ha viscut a Segona B, n'ha acabat 11 per sota de la desena posició. A la seva dècada daurada, als 90, el Mestalla enllaçava vuit temporades consecutives a la categoria de bronze amb dues promocions d'ascens incloses (94-95 i 95-96). Primer, el filial perdia la gran oportunitat en una 'final' a Paterna davant l'Almería CF. El Mestalla en feia prou amb una victòria més enllà del que passés entre Racing de Ferrol i Beasain (molt de miticisme!), però els Bartual, Melgarejo, Clotet, Medina, Simeón, Adelantado o Mullor no van poder amb un Almería que va vèncer per 0-3 gràcies a un doblet de Sousa i a un altre de Manuel Luna per pujar a Segona A... amb el seu president, Guillermo Blanes, desmaiat. L'any següent, amb menys dramatisme, el filial es quedaria sense opcions després de perdre consecutivament contra l'Ourense (0-4) i l'Sporting B (1-2) a casa en una lligueta que va tenir el Granada com a cuer destacat amb només dos punts.

La resta de temporades? Patiment. Per salvar-se... o per no fer-ho: quatre de les últimes 7 temporades a Segona B han acabat en descens. La 2006-2007, amb un dramatisme que es va girar en contra: a la darrera jornada el filial vencia 0-1 a Osca en un gol molt al final del partit (com el de l'Hospi a Elda) que enviava el Sant Andreu a Tercera. El València B, que aniria al play-out, seria incapaç de remuntar el 2-1 de l'anada al camp del Valladolid B; l'1-1 a Paterna, insuficient, tornava a enviar a Tercera el València B només un any després de treure-li l'ascens al Vilanova. Un altre català, el Santboià, seria la víctima del filial l'any 2007-2008 en una eliminatòria final marcada per algun aldarull a l'anada a Sant Boi (1-2) i per una tornada en què la calor va tenir un pes important, en què el Santboià de Miguel López va meréixer més premi i en què el gran, el filial, va acabar emportant-se el premi.

Van ser, però, només dues temporades de gaudir (patir) la Segona B pel València Mestalla, justament els dos anys que l'Hospi passaria a Tercera Divisió (l'últim cop que els riberencs trepitjaven Paterna, Markuleta va veure la seva única targeta groga amb l'Hospitalet). L'any passat, via ràpida: imbatut fins la jornada 21, dues derrotes (0-2 Crevillent i 1-0 Borriol), 13 punts d'avantatge sobre l'Olímpic i ascens directe a la ronda de campions derrotant l'Alcobendas per un global de 3-0. A la recerca de no repetir errades anteriors, l'equip es reforçava amb jugadors contrastats com Eldin, Dalmau, Pol Bueso o Armiche, a banda dels Alcácer, Cristian o Bernat que ja despuntaven a Paterna. Massa qualitat com per considerar normal una mala primera volta, un flirteig amb el descens que li costaria el càrrec a Vicente Mir. Amb Sergio Ventosa l'equip ja porta 10 partits invicte, acaricia la permanència i fa que el futur 'miniche' pinti millor del que els darrers temps haurien fet pensar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada