15/10/13

Posse: la baula dèbil

L’adéu d’un entrenador mai pot ser una bona noticia. Ho pot arribar a ser el seu recanvi, l’inici d’una nova dinàmica positiva, que capgiri l’anterior, però una dimissió, una destitució, un cessament… implica que un seguit de coses no s’han fet bé, que una sèrie de fets negatius desencadenen una situació límit, desagradable. Em va saber greu la marxa de Martín Posse; diumenge va fer la roda de premsa més sincera de les nou que ha fet aquesta pretemporada. Perquè va recórrer al sentiment, a les emocions i perquè va deixar entreveure un perfil personal honest i sincer. En els temps que corren, l’honestedat és un valor cada cop menys habitual i el pas a un costat que Posse va fer diumenge (i que ja tenia coll avall feia dies) diu molt (de positiu) al seu favor. Perquè si hi ha una persona interessada en créixer com a entrenador és, precisament, el mateix Martín Posse.

La figura de l’entrenador és complicada. Tant (o similar) a la de president o a la de secretari tècnic/director esportiu/director tècnic. Prendre decisions. És fàcil quan l’encertes, però un ‘marró’ quan no ho fas. Figures sempre subjectes a la crítica externa, sovint crítica sense cap tipus de mala fe però mancada de background, del dia a dia (i no de 90 minuts cada dos diumenges) que precisa fonamentar una opinió crítica. És evident que Martín Posse té una part important de culpa en la trajectòria de l’equip i que, com resa el tòpic, és més fàcil fer fora a una persona que no pas a 22 (sobretot perquè el mercat està tancat si ara Cárcel/García decidissin cardar tota la plantilla, vaja). L’evidència és que l’equip, després de nou partits, només ha estat capaç d’empatar-ne tres (deixem a un costat la impugnació de Paterna). L’evidència és que un equip que l’any passat va disposar de dues boles de partit per ascendir a la Lliga Adelante ara mateix lluita per no baixar a Tercera. Com fa 11 temporades. Com fa 6 cursos.

Igual que els éssers humans ens enamorem sense saber ben bé com, a vegades al món del futbol els equips es submergeixen en una dinàmica negativa (o positiva) sense una raó aparent, però amb un cúmul de detalls previs que condicionen aquesta immersió. Posse no va arribar a l’Hospi amb el tracte de favor de l’entorn, en general. La seva inexperiència en el futbol nacional (només havia entrenat un any el Juvenil A de l’Espanyol) provocava desconfiança en un sector important de l’afició. Desconfiança lògica, d’altra banda, però un factor que calia administrar en positiu, aportant tranquil·litat i en cap cas pressió per deixar treballar correctament un projecte nou i en constant evolució, un projecte que no es tancava fins la darrera setmana d’agost i que no començava a rodar fins a finals de juliol.

Des del primer dia, la pesada motxilla que suposava la comparació constant amb l’any passat (probablement per inèrcia) es va anar omplint de crítiques pedres que complicaven la tasca d’un equip que, a la Lliga, va començar amb un punt èpic a Paterna. Era ben cert que les sensacions a la pretemporada no havien estat les millors (el partit contra el Marianao va ser entre fluix i caòtic), però res fora de lloc en un equip en ple creixement. L’Alcoyano va guanyar a l’Estadi en un mal partit de l’Hospi (l’Alcoyano va ser menys dolent) i va iniciar la caiguda en picat de l’Hospi, una caiguda en què hi van influir diversos factors.

Ja aquell 31 d’agost, algun crit en contra de Posse, alguna veu crítica s’havia alçat. Massa d’hora, massa impaciència. A l’Hospitalet no som 5.000 aficionats (per desgràcia) i la menor crítica, justa o no, té un efecte evident, gairebé dominó. Sigui en viu, a Twitter o a Facebook, tots acabem llegint què diem de l’equip, d’un jugador en concret o dels tècnics. I això afecta en positiu (any passat) o en negatiu (temporada actual). I la llibertat d’expressió va lligada al sentiment de club i remar en positiu, a no cremar-ho tot a les primeres de canvi. No ha estat possible i aquesta espiral negativa d’opinió ha marcat de forma evident l’inici de Lliga de l’Hospi.

En paral·lel a la crítica constant, tres partits seguits (Olot, Racing i Badalona) en què l’equip va acabar en inferioritat. 40 minuts amb 10 i 20 amb 9 homes a Olot (2-1), 105 minuts contra el Racing amb 10 jugadors i uns 20 minuts més contra el Badalona. Més enllà de la lectura futbolística, les expulsions mediatitzen qualsevol anàlisi que puguem fer d’aquests marcadors. A Olot, l’equip va dominar, va marcar i hauria pogut encarrilar abans de l’expulsió de Pau; amb 10, l’equip va tenir l’1-2 fins que va acabar amb 9 i, tot i així, va buscar l’empat. De l’èpica derrota contra el Racing, amb Pau expulsat al quart d’hora de partit, tres quarts del mateix: lluita i compromís fins que la desgràcia va voler que els càntabres fessin el 3-4 al darrer minut. I contra el Badalona, l’expulsió de Moyano no va fer que l’Hospi fos inferior als de Piti.

Però ja contra els escapulats, els crits en contra de Posse s’havien fet evidents. Partit complicat a Tarragona amb una bona primera meitat i una segona part fluixíssima, amb un plantejament poc intel·ligent i errades puntuals que van costar els 3 punts al temps de descompte. Ja a Tarragona, Posse havia decidit començar a tocar tecles de forma aparentment inconnexa, buscant la solució en una rotació constant de noms i posicions que complicava mantenir la identitat i la confiança a un grup important de jugadors. Durant quatre jornades consecutives el tècnic argentí decidia canviar la parella de centrals (Badalona, Nàstic, Reus i Llagostera); jugadors que sortien de l’onze i no entraven a la següent convocatòria... i viceversa.

En definitiva, ‘pals de cec’ que no eren el millor símptoma (ni la millor recepta) per un equip necessitat d’un resultat positiu per capgirar una dinàmica negativa. Lectura parcialment interessada la de que l’equip “no era inferior a cap rival”. Tampoc havia estat superior, igualtat màxima en una categoria que precisa més de bloc que no pas, únicament, de qualitat. La derrota a l’Estadi amb el Reus va desencadenar les crítiques més ferotges i directes cap a Posse, que va preferir ser diana dels crits de part de la parròquia riberenca per protegir uns jugadors... que també van notar el ‘mal rotllo. Un 0-2 ràpid als 10 minuts de la represa, amb errades individuals poc dignes d’un equip de Segona B van ser massa llosa per un equip angoixat i nerviós, com el ciclista que perd una minutada en plena pàjara pujant Cerler.

I calia jugar-se les garrofes a Llagostera, en un camp fotut per fer-ho. Els gironins superaven l’equip en intensitat a la primera mitja hora i això a Llagostera es paga car. Intents estèrils i poques, molt poques ocasions tot i els intents. El canvi al descans d’Aridai va encendre algun que altre ànim (ja ho havia fet el dia del Badalona) i la derrota per 1-0 va suposar un ultimàtum que el mateix Posse es va col·locar: guanyar el Levante B o prendre una decisió clara. Setmana que va avançar amb la soga acabada d’arribar a l’Estadi i la necessitat imperiosa de vèncer. L’aposta del filial va marcar un partit de bojos, amb arribades per tots dos equips: més presència ofensiva de l’Hospi però desgavell greu al darrere. 1-1 com podria haver estat 4-4. Per novè partit consecutiu, Craviotto encaixava un gol com a mínim.

Dissetens amb cinc punts, 2 d’ells virtuals. Situació complicada de pair per un equip massa ben acostumat al caviar i poc a la mortadel·la. Abans de la roda de premsa de diumenge, el poc tracte que havia tingut amb el tècnic ja m’havia transmès transparència i honestedat, ganes de fer feina, sense escarafalls. Perquè Posse no és l’entrenador (ni ho serà) que estarà els 90 minuts dempeus, cridant, donant ordres constants. És un altre perfil d’entrenador. Potser aquí està el problema de fons, en el perfil necessari en una temporada postèxit com l’actual; fins i tot, en el perfil de la plantilla. Vista l’experiència dels dos descensos anteriors (2002-03 i 2007-08) l’aposta per l’ambició de repetir zona noble és lícita, però tampoc cal elevar el llistó per sobre de l’exigència i de la realitat.

Probablement alguna de les lectures sigui aprofitada, ‘aposteriorística’ tot i que alguns coneixíeu la meva opinió des de fa algunes setmanes, algun mes. L’Hospi post Álvarez necessitava seguir apostant per l’exigència i el bon futbol, però el nou projecte havia de comptar (i ara ha de comptar) amb un pes emocional important. A vegades és més fàcil vendre il·lusió que realitat fins al punt que la il·lusió pot arribar a modificar la realitat. Però el crèdit que Cárcel s’havia guanyat mereixia la confiança en qualsevol decisió que prengués en relació al nou tècnic, confiança real i no pas de copet a l’esquena. A l’espera del nou tècnic, qui també haurà de donar un pas al front és la plantilla. Posse tenia part de culpa, però els jugadors no són convidats de pedra d’aquests dissetena posició i sense el paraigua d’un tècnic qüestionat des del mes d’agost, tots hauran (haurem) de seguir sumant per evitar repetir tragèdies del passat recent de l’Hospi.

1 comentari:

  1. Després de llegir la crònica no puc estar mes d'acord amb el que expressa. Un cop passada la pretemporada a les tertúlies de Can Hospi ja es parlava de si Martín Posse es menjaria els panellets o els torrons. Com diu Cristian l'aficionat estava acostumat al caviar i ara tocava mortadel·la, però potser ens haguéssim conformat amb un bon espetec ... Ser del CE L'Hospitalet implica aquests desencants. Crec que necessitem un bon fonament esportiu, una xarxa de jugadors del club i de la ciutat que nodreixin el primer equip. Però això necessita anys, paciència, compromís i recursos, tant humans com econòmics

    ResponElimina