5/9/13

Som de... l'Olot

Una nova temporada en la qual (opinió personal) no hi ha massa novetats pel que fa a rivals. Només un, l'Elche Ilicitano, mai s'ha enfrontat a l'Hospi. Dos anys després torna al grup 3 el Lleida Esportiu. El tercer, la UE Olot, debuta a Segona Divisió B però ja s'havia enfrontat als riberencs a Tercera Divisió, el darrer cop fa ja 32 anys. No ha estat, tradicionalment, una plaça fàcil per als riberencs, que només han guanyat 2 dels 11 partits oficials que hi han disputat. Els olotins porten temps treballant perquè aquesta estada al futbol de bronze no sigui flor d'un dia i es converteixi en un hàbit pels garrotxins. Garrotxí, també, és l'Oriol Boix, periodista de la Xarxa, GolCat i futbolista del CF les Planes al grup 17 de Tercera Catalana, d'aquell futbol modest que fa anys que existeix tot i que alguns creguin haver-lo inventat. L'Uri ha tingut a bé aportar-nos el primer 'Som de...' de la temporada, on ens parla del passat, el present i el futur immediat de l'entitat que presideix Joan Agustí.

La il·lusió del debutant... o alguna cosa més? 
Per Oriol Boix

Fa 6 anys justos la Unió Esportiva Olot navegava sense pena ni glòria per la Primera Regional competint contra l’Amer, el Jafre o el Sant Miquel de Fluvià. Després d’una llarga travessia pel desert (amb el capità Abel Solé, Roger i Freixa de supervivents), els garrotxins han aconseguit fer el salt, per primer cop a la seva història, a la categoria de bronze del futbol espanyol. Una progressió meteòrica que no s’entén sense la gestió de Joan Agustí i la seva junta directiva, que han situat l’Olot entre els millors clubs de Catalunya. Tampoc s’entén sense una massa social que sempre ha estat al costat de l’equip i que ara no para de créixer. Sobrepassada la barrera del miler de socis, la fal·lera pel futbol a La Garrotxa sembla no tenir aturador ja que es pretén arribar als 1.400 abonats.

A nivell esportiu, després d’un any fantàstic a Tercera culminat amb aquella eliminatòria trepidant contra l’Arandina, és el moment d’acomodar-se a un nou món, una dimensió desconeguda que l’Olot afronta amb peus de plom però sense perdre l’ambició que el caracteritza. Una ambició que s’ha notat en el nivell de les incorporacions; s’han firmat jugadors contrastats a Segona B (no descobriré ara a Xavi Muñoz, l’exHospi David Corominas o Miki Martínez), joves amb experiència (Albert Canal o Guillem Savall) i talents amb una gran projecció (Ferrón, Reverter, Valentín...). A tot això, s’ha mantingut la columna vertebral del darrer curs, amb el gol i l’elegància de Carlos, la lluita i l’olfacte d’Uri, la seguretat de Fornés, Serra, Hostench, el capi Abel... En definitiva, una base imprescindible amb una remodelació profunda per afrontar amb garanties el debut. I comandant la nau “el Maestro”, Edu Vílchez, que ha abandonat el timó de Palamós per portar el nou Olot a bon port. Vílchez és un tècnic solvent, que sap on es posa i aconsegueix treure el màxim rendiment dels seus jugadors. Toca de peus a terra i sap que, com a novells que són, cal anar amb calma i prudència per consolidar el projecte sense perdre el nord.

A partir d’aquí, aflora la incògnita de saber com serà el procés d’adaptació a la nova categoria i les pretensions que pot arribar a tenir el club. De moment, les primeres sensacions són positives i, almenys a casa, el bloc olotí s’ha comportat com un autèntic veterà de Segona B, amb ofici i experiència en els moments més delicats. És aviat per extreure conclusions però, per noms i per plantilla, aquest Olot pot aspirar a alguna cosa més que la permanència. Es clar que el temps i els resultats l’acabaran situant al seu lloc. Veurem si entre la il·lusió del nouvingut o l’ambició de l’aspirant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada