N’hi ha per donar i per vendre. Parlem dels diversos orígens del terme ‘derby’, adaptat a ‘derbi’ en català. Totes poden tenir el seu punt de veritat i el seu encant i al final, com en d’altres aspectes vitals, cadascú s’agafa a la història que més li pugui interessar d’acord amb les seves motivacions. Hi ha teories que apunten que la gènesi de ‘derby’ se situa en el multitudinari partit que des del segle XII se celebra a la localitat anglesa d’Ashbourne, al comtat de Derby i que enfrontava (i enfronta) els habitants de la localitat en dos equips de tants membres com faci falta el dimarts de Carnestoltes o el dimecres de cendra. D’altres fan referència a ‘The Derby’, una carrera de cavalls creada cap a finals del segle XVIII. La tercera en discòrdia ens porta a Liverpool, bressol de tot un clàssic del futbol mundial com és el Liverpool-Everton; és a la vora del Mersey on se situen Anfield Road i Goodison Park, estadis de Liverpool i d’Everton separats tan sols per l’Stanley Park, que resultava ser propietat del Comte de Derby. Sense referències sobre la data d’aquesta teoria, el fet que Anfield fos territori ‘toffee’ fins l’any 1892 (quan desacords amb el propietari de l’actual camp del Liverpool van provocar el canvi a Goodison) van que la teoria d’Stanley Park i el Comte de Derby sigui la més dèbil de les tres.Quants cops haurem sentit parlar de ‘derbi’ per un enfrontament entre dos equips de la mateixa ciutat, província, regió o, directament, entre dos equips importants del país com podrien ser Barcelona i Real Madrid? L’evolució de derbi a partit del segle o a ‘Clásico’ allibera l’enfrontament d’una connotació errònia com és definir un partit entre dos equips separats per més de 600 quilòmetres de distància com un partit de rivalitat local. Convindrem, però, que el factor rivalitat existeix en qualsevol dels encontres que els mitjans de comunicació han qualificat de derbi al llarg dels anys i és aquest tret definitori el que fa desmarcar uns partits de la resta, especialment pel que fa a connotacions que poc tenen a veure amb el que passa al terreny de joc.
A Segona B, més concretament al que podríem anomenar grup català (amb les variants corresponents pel que fa als rivals). Hem vist multitud d’exemples de partits de màxima rivalitat, sovint arran de la proximitat geogràfica entre dos clubs, de comptes pendents en el passat o, directament, d’una barreja de tots dos factors. Desgraciadament, alguns d’aquests clàssics formen part d’un passat recent que no sabem quan tornarà a produir-se. A Catalunya hem viscut partits entre Premià i Mataró, que ens han donat dies de tensió a Tercera tot i que només es van veure les cares a la categoria de bronze la temporada 2000-2001; molt més clàssic és el Sabadell-Terrassa, amb arlequinats visquent l’aventura de la plata aquest curs i amb els egarencs fent d’Au Fènix per retornar, mínim, a la categoria que per passat i ciutat els pertoca. Tot i això, la tradicional presència dels ‘ceballuts’ a Primera i Segona fan que aquest ‘derbi vallesà’ sigui un enfrontament més geogràfic que no pas futbolístic. Més difícil d’entendre a primera vista era la tensió que desprenien els enfrontaments entre dos equips enfonsats per l’economia com són la UE Figueres i la UE Lleida, un clàssic dels anys 80 i 90, especialment quan la zona alta de Segona A era territori d’empordanesos i blaus.
La cara amable d’aquests derbis sovint l’han protagonitzada els equips de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb els partits que han enfrontat la Gramenet, el Sant Andreu i l’Hospitalet, amb un Badalona que s’hi ha afegit en els darrers anys. Partits de sana rivalitat i de bon rotllo entre aficions (mítiques són les costellades pre i post partit entre aficionats de la Grama i de l’Hospi fa uns anys). Allunyats de l’interès de l’aficionat i més focalitzat en la batalla mediàtica es troben els derbis de filials entre el Barcelona i l’Espanyol, que com ha passat amb el Sabadell-Terrassa no sembla que s’hagin de produir en, minim, un quinquenni. El Nàstic-Reus (poc habitual), el Girona-Figueres o un Europa-Sant Andreu considerat ‘rara avis’ en això de la Segona B són altres exemples que focalitzen l’atenció mediàtica del #futbolcat.
Però no només de Catalunya viu aquest grup 3, ni molt menys. En un any sense Sabadell, Alcoyano, Alacant, Benidorm o Castelló, el grup ha perdut entitats potencials que generaven enfrontaments de rivalitat d’allò més interessants. “Al campo el Clariano vamos, a ver a esos fanfarrones del Deportivo Alcoyano” és tota una declaració sentimental, d’intencions feta des d’Ontinyent i adreçada als seus veïns d’Alcoi. Partit mític que l’any passat va tenir el seu punt àlgid amb les ampolles que aixecarien els fitxatges de Paco Esteban i de Fran Moreno per l’etern rival. Lluny queden ara mateix també l’Alacant-Hércules o el Castelló-Vila-real, amb els del Palamó i Castàlia deambulant amb poc lluïment per la Tercera Divisió valenciana. Pitjor li van les coses a un Benidorm ja extint i que no podrà rememorar els duels amb la Vila-joiosa, fos al Nou Pla, al José Calsita o a l’antic Foietes (ara Guillermo Amor).
Però no tot són males notícies: aquest cap de setmana (diumenge, 16:30 hores) torna a Pinilla, 21 temporades després, el derbi per excel·lència del futbol de Terol: Club Deportivo Teruel-Andorra Club de Fútbol. El retorn dels andorrans al futbol de bronze, un curs després que els de la capital hi retornessin ha fet possible reeditar un derbi que sí que ha tingut capítols d’allò més interessants a Tercera Divisió, però que des de la 26a jornada de la temporada 1990-1991 no es veien les cares a Segona B. I és que mudèjars i andorrans s’han vist les cares fins a 31 ocasions (font: futbolme.com) d’ençà que l’any1958 creussin els seus destins per primera vegada en la golejada més àmplia que s’ha donat mai: el Teruel golejaria l’aleshores Calvo Sotelo per 8-0. Més enllà de la classificació, Pinilla centrarà l’atenció de la 14a jornada en un duel que promet un ambient bonic, de germanor i rivalitat sana, en un camp mític i amb una afició, l’andorrana, que recolza els seus tant a l’Endeiza com a domicili sempre que sigui possible, encapçalats pel grup d’animació ‘Infierno Minero’. La llàstima, pels que no hi siguem, és que Aragón Televisión segueixi donant l’esquena al futbol aragonès més enllà del Real Zaragoza i de la Segona A.
Un clàssic com és l’Olímpic de Xàtiva-Gandia també l’hem pogut gaudir aquesta temporada, quan el passat 11 de setembre van enfrontar-se a La Murta amb el resultat final d’empat a 1 gol. I és que han hagut de passat molts i molts anys perquè els xativins, de la mà del mateix tècnic que havia ascendit el Gandia l’any anterior, tornés a la Segona Divisió B. És a dir, duel amb cert morbo afegit per la manera com Toni Seligrat va ser convidat a marxar de Gandia tot i quedar campió del grup valencià i ascendir al primer intent amb un gol in extremis de Marcos Estruch a la pròrroga. Aquest és el duel més destacat de la temporada al futbol valencià, amb Huracán com a equip inèdit. Si de cas, sempre podrem recórrer als Orihuela-Dénia amb el record del que va passar fa uns anys al play-off d’ascens a Segona Divisió B amb els incidents que van tenir lloc a la localitat de la Marina Alta i que s’han convertit en fantasma cada cop que escorpions i deniencs s’han de veure les cares.
Però si algun enfrontament aixeca passions en aquest grup 3, especialment per part de l’actual líder del grup tercer és l’Atlètic Balears-Mallorca B. Si hem de ser fidels a la realitat, aquest sentiment de rivalitat és més notori per part balearica que no pas per part de l’afició de Son Moix, sobretot si tenim en compte que estem parlant del seu filial. El diferent tractament que han donat els mitjans de comunicació a Mallorca i Atlètic Balears al llarg dels anys (en part comprensible per la diferència de categories i quan altres equips balears com Santa Eulària, Sporting Mahonés, Manacor, Eivissa o Sòller han estat per sobre de l’Atlètic en algunes temporades) han emfasitzat aquest sentiment de certa rancúnia cap als ‘barrals’, terme amb el qual part de l’afició de la Via de Cintura coneix el Mallorca. El retrobament l’any passat al futbol de bronze va desencadenar una autèntica passió per aquest derbi, especialent a Son Bibiloni i a causa de l’aforament del camp del filial mallorquinista i la polèmica que això va suscitar especialment l’any passat.
Per sort balearica, el balanç a dia d’avui és més que positiu amb un empat el curs passat i l’1-2 que Perera, in extremis, donava a l’Atlètic en un partit èpic disputat sota una pluja forta que va deixar en la celebració d’aquest segon per part de jugadors, banqueta i afició una de les imatges de la temporada al #2bg3. El millor, segurament, va ser el 4-0 i l’exhibició de la passada tardor a l’Estadi Balear, amb un dels primers partits de l’ex mallorquinista Gustavo Siviero a la Via de Cintura i amb autèntics golassos de Peter o de Pedro Bigas, que aquesta temporada viu a cavall del Mallorca B i del primer equip. Camins creuats. És la cara curiosa d’una rivalitat que també ha tingut incidents desagradables en forma de pintades amenaçants i d’incidents en partits com el Manacor-Atlètic Balears d’aquesta temporada per culpa d’uns personatges, radicals mallorquinistes, que van apropar-se a Na Capellera amb l’únic ànim de buscar brega. Lamentable.
És la nota lletja, la foscor dintre del que són festes futbolístiques, partits amb més ingredients que no pas el propi joc i que haurien de convertir-se en tot un exemple de rivalitat sana, de manifestació cultural i d’orgull d’equip, de poble, de ciutat. Partits amb històries internes sovint desconegudes pel gran públic però que ofereixen un encant sovint superior, i segurament més sa (llevat d’excepcions) que alguns dels anomenats clàssics que acaben sent focus de tota atenció extrafutbolística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada