28/10/14

Estruços

3 directius de l'Hospi, diumenge a Lleida. Imatge: Jordi Mestres / Futbol Catalunya
Diumenge, després de 82 partits sense faltar-hi, vaig fallar a Lleida en la meva cita setmanal amb el Centre d'Esports l'Hospitalet. Però vist com i què m'han explicat algunes de les persones presents al Camp d'Esports i llegides algunes de les reaccions, contrastades i no contrastades, abans i després del partit, encara podria sentir-me afortunat d'haver-me evitat un sidral tan vergonyós com, probablement, evitable. Evitable pels mateixos que ara diuen que ho volen arreglar i que, en el fons, no han tingut ni el tacte ni possiblement la intenció de voler-ho evitar quan tocava, ans al contrari: han atiat el foc al llarg del temps amb actituds que semblen no haver trascendit públicament i que resten potència a l'argumentació de qui ara diu sentir-se víctima. Sovint sobrevalorem el perdó i la disculpa pública fins a l'extrem de considerar-lo punt i final quan no és res més que una escenificació que només el temps converteix en sincera...o en "teatro del malo", com deia aquell.

Perquè vistes les reaccions i declaracions públiques dels protagonistes, sembla que s'hagin convertit en Dori, el peix de "Buscant en Nemo" que perdia la memòria. Sense anar més lluny, avui a l'Esportiu el president de l'Hospitalet Antonio Castellano ("senyor Casado", segons Albert Esteve -president del Lleida Esportiu-) deia en referència a la relació prèvia entre tots dos clubs que es tracta d'una "situació que es va donar amb l’anterior junta” i de la qual ell no en "tenia constància malgrat que en formava part". Caldria recordar, sense anar més lluny, que el passat mes de març el senyor Castellano va ser el màxim representant de l'Hospi al partit de Lliga que el seu equip va disputar al Camp d'Esports. L'aleshores president riberenc Miguel García era fora i Castellano, com a vicepresident primer, va viatjar en representació del club juntament amb el tresorer Antonio Ruiz. I el senyor Castellano sap, perfectament, dels problemes que ja hi va haver fa set mesos amb alguna integrant de la Junta Directiva del club de la Terra Ferma o, per exemple, del fet que els lleidatans donessin a l'Hospi pilotes baixes de pressió per realitzar els exercicis d'escalfament. Res estrany si tenim en compte l'estil de fer de l'aleshores tècnic lleidatà Toni Seligrat. Dit d'una altra forma: l'ara president de l'Hospi no és ni molt menys aliè a la mala relació que acompanya tots dos clubs i no pot amagar el cap com si fos un estruç i fer veure que ell no sap de què va la cosa. Com al judici de la Seguretat Social, vaja.

També a Lleida es fan el discurs a la seva mida per traslladar tota la culpa al CE l'Hospitalet i convertir algunes actuacions de l'antiga Junta Directiva en una mena de guerra personal que escapa a la veritat. Deia el seu president, Albert Esteve, que en la seva darrera visita a l'Estadi al Lleida Esportiu no li havien donat ni aigua. Fals. O parcialment fals: durant un parell de temporades, l'Hospi ha ofert als equips visitants la mateixa aigua que beuen els jugadors del Primer Equip i que procedeix d'un aparell d'osmosi inversa per tal d'omplir ampolles o garrafes, com diríem col·loquialment amb "aigua de l'aixeta". S'hi podrà estar d'acord o no, però en cap cas aquesta era una actuació contra el Lleida Esportiu sinó un política de club que, fins i tot, 'afectava' els mateixos jugadors del Centre d'Esports l'Hospitalet. És a dir, que cal posar comes i punts al que es diu per tal de dir la veritat. Per cert, el senyor Esteve deia això abans d'assegurar que no consideraven que el camp del Pomar, on han de jugar diumenge, fos de Segona B; tot elegància. Però al final, als jugadors, tècnics i dirigents dels clubs de Segona B situacions similars tampoc els sorprendran.

L'afició del Lleida, el maig de 2011 a l'Estadi de Futbol de l'Hospitalet
D'altra banda, la relació entre les aficions de l'Hospi i del Lleida Esportiu, no ha estat precisament cordial al llarg dels darrers anys. Fins i tot, des d'abans de la creació de l'actual Lleida Esportiu. Es pot dir que tot va començar el maig de 2011, abans del darrer partit de l'extinta UE Lleida quan els blaus i l'Hospi es jugaven en la darrera jornada opcions de fer playoff d'ascens a l'Estadi. La Junta de l'Hospi va decidir que els ciutadans de l'Hospitalet tinguessin entrada gratuïta per aquest partit mentre que la resta d'aficionats haurien de pagar els 15 euros pertinents. Aquesta mesura no va agradar gens a l'afició blava, que va fer palès el seu malestar especialment mitjançant les xarxes socials fins al punt d'arribar a l'insult contra club, afició i ciutat de l'Hospitalet amb el ja clàssic i tòpic "xarnegos". Des d'aleshores, lluny de millorar, la relació ha empitjorat, també arran de les crítiques que alguns vam mostrar arran del procés de creació de l'actual Lleida Esportiu que li va permetre continuar competint a Segona Divisió B sense el deute de 27 milions de l'antiga UE Lleida. Una crítica que tampoc va agradar a alguns sectors i que es van prendre de forma excessivament personal.

Ingredients que alimenten aquesta nova rivalitat entre blaus i riberencs i que tampoc havia viscut cap episodi destacable fins el passat més de març, més enllà dels fets que exposàvem al segon paràgraf i que van tenir continuïtat dins un sector de l'afició del Lleida Esportiu amb els crits de "Puta Hospitalet" al llarg d'un partit que, recordem, va acabar amb victòria de l'Hospitalet per un contundent 1-4 (el mateix marcador que s'havia registrat dos anys abans). La sensació a l'Hospitalet va ser que s'havia traspassat la línia del respecte més enllà de la discrepància, també per les amenaces que van rebre els aficionats riberencs desplaçats a Lleida per part de quatre arreplegats sense massa motivacions vitals. Després, l'eliminació dels de Seligrat a mans del Leganés i l'eliminatòria dels madrilenys amb l'Hospi va ser la gènesi dels crits unitaris de "Puta Lérida" tant a Butarque com a l'Estadi com a resultat dels estira-i-arronsa que havien tingut aficionats lleidatans també amb el Leganés les últimes dues temporades. Però al final, i sense ànim de justificar, controlar una massa és prou complicat, sobretot quan l'encarregat d'intentar-ho tampoc és capaç de gestionar la situació.

I la prova la tenim diumenge, quan un desafortunat tuit d'una de les responsables de comunicació del CE l'Hospitalet -mitjançant el compte oficial del club- afirmava, literalment, que "la directiva de l'Hospi ha de pagar per entrar al Camp d'Esports de Lleida...". Obligació. Per poder comunicar cal, sobretot, saber-ho fer i com ja vam advertir, aquest no seria precisament el millor exemple. Després va haver de ser el president de l'Hospi qui va matisar o corregir una informació oficial del club que presideix des del seu compte de Twitter (del qual algun dia també n'haurem de parlar). Vaja, que com qui no vol la cosa un tuit que no reflectia la realitat va servir de metxa per atiar unes brases que ni de bon tros estaven apagades. Allò que vam dir fa unes setmanes: comunicar no és vomitar informació sense contrastar sinó que cal coneixement previ, bagatge informatiu per poder gestionar situacions com aquestes que, per una qüestió d'incompetència deriven en situacions tremendament desagradables. Desafortunades actuacions per les quals, a data d'avui, encara ningú s'ha disculpat.

I tot plegat pel sidral de les entrades i de les invitacions. És debat -per un altre dia- parlar de com s'aprofiten aquestes invitacions anomenades "de cortesia" i que sovint van a parar a d'altra gent. De la mateixa manera que cap club està obligat a concedir aquestes invitacions -com no ho feia l'Hospi i no ho va fer el Lleida Esportiu- resulta terriblement pueril que l'excusa més argumentada de l'entitat de Doctor Fleming sigui, en resum, un "ara m'enfado i no respiro pel que em vas fer no sé quin dia". Molt madur i coherent, això de criticar una actuació i respondre, justament, pagant amb la mateixa moneda. Per aquest motiu, vist en mans de qui es troben els clubs, demanar responsabilitat als aficionats és tan arriscat com hipòcrita, vista la incapacitat d'alguns de solucionar els problemes que la seva pròpia incompetència genera.

De tot plegat, probablement que el més preocupant no sigui el fet en sí sinó l'ús sectari que es fa de certes situacions o declaracions per part d'alguns mitjans de comunicació. No interessa si el què és veritat o no, ja no importa ni interessa contrastar dades: el rigor ja no és ingredient perquè només interessa vendre impacte i fer el caldo gros, "m'han dit que tal persona ha dit que...", deixar-ho anar i no preocupar-se per res més. Aquest interès és el que, al final, acaba generant problemes. No afrontar la realitat i amagar el cap sota terra, fer veure que passaves per allà i no assumir la part de culpa, no manar, no decidir, voler agradar tothom i acabar espifiant-la per fer la tàctica de l'estruç. Les declaracions d'intencions no són més que paraules i ja coneixeu aquella dita que les paraules, se les emporta el vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada