I tot això, per què?

Establir les causes de la no classificació del Centre d'Esports l'Hospitalet 2011-2012 per la fase d'ascens a la Lliga Adelante (clar objectiu de l'entitat des d'inicis de temporades) té tantes lectures com aficionats té l'Hospi. En aquesta varietat, en aquesta dispartit d'opinions rau part de l'encant del debat que suscita el món del futbol, sovint abonat a la immediatesa i al resultadisme i excessivament carent de reflexió i de pausa. Alguns han vestit la temporada de "decepció", d'altres "d'oportunitat perduda" i fins i tot Jordi Vinyals, a qui ja podriem considerar extècnic riberenc, ha qualificat la temporada de "molt bona" i, fins i tot, de "magnífica". Partint de la base que qualsevol opinió és respectable, el cert és que es fa difícil no qualificar de fracàs la temporada de l'Hospi, el curs d'un equip que havia aixecat grans expectatives durant la seva configuració, que havia il·lusionat l'afició al primer tram de la Lliga, que havia arribat a 1/16 de final de la Copa i que, al final, ha repetit la posició a la classificació de l'any passat: sisè. A continuació, tractarem de desenvolupar les raons que, modestament, creiem que han contribuït a construir aquest fracàs riberenc.

Hi ha un tòpic futbolístic que serveix per resumir alguns trams d'aquesta temporada: "ni abans érem tan bons ni ara som tan dolents"; o a l'inrevés. Com ja apuntàvem, el resultadisme al futbol té un pes important i fins a cert punt lògic, però l'anàlisi d'una dinàmica s'ha de fer en base a més paràmetres que van més enllà del marcador final d'un partit en el qual poden haver passat mil i una coses que hagin influït en el resultat d'una manera o d'una altra. Ho diem, principalment, per la ratxa de set victòries consecutives entre els mesos d'octubre i novembre que va elevar l'Hospi a la categoria de 'clar favorit' pel play-off després de batre el Lleida Esportiu, l'Huracán, el Manacor, el Llagostera, el Gandia, el Sant Andreu i l'Orihuela. En total 21 punts de 21 possibles, 7 victòries... de les quals 6 van ser per la mínima. Partits en què l'equip va anar de més a menys, amb la fortuna o l'encert de poder obrir la llauna i amb la gairebé tradició d'acabar demanant l'hora per evitar l'empat del rival. La casuística, o el que sigui, va determinar que en aquest tram de Lliga la pilota no foradés gairebé mai la meta de Carlos Craviotto i que els homes de Vinyals fessin un salt classificatori que serviria per mantenir-nos en la zona alta fins les darreres jornades.

Un equip, l'Hospi, que des de fa unes temporades ha fet una aposta decidida per un futbol atractiu pel que fa a l'estètica, però que segurament aquesta temporada no comptava amb els jugadors necessaris per trobar el balanç entre estètica i efectivitat. Un equip que ha pretès oferir una proposta futbolística no massa habitual a la categoria: el joc de toc. Amb tot, la intenció hi compta ben poc quan la posada en escena posa de manifest un seguit de dubtes que han acabat tenint un pes determinant. Qui més qui menys, més enllà de la seva proposta o estil de joc, pot crear ocasions d'una manera o d'una altra i depenent de l'encert de qui remata, decidir un partit al seu favor en una categoria on el 80% dels partits es decideixen per la mínima o acaben un empat. Una categoria, doncs, en què els petits detalls (o alguns que són més importants dels que aparenten) tenen un pes cabdal en el desenllaç dels encontres.

Saber llegir els partits d'acord amb el context que els envolta, el tipus de rival, la superfície del terreny de joc, les dimensions, etc. ha estat un dels punts febles d'aquest equip. Sovint la lectura en el 85% de rodes de premsa ha estat "hem jugat bé, hem creat ocasions, hem estat superiors al rival però hem fallat en la definició". Després d'haver vist tots els partits, i sent generós, difícilment el 50% de partits puguin tenir una lectura similar. Especialment lluny de l'Estadi, l'equip ha estat incapaç d'igualar la intensitat d'alguns dels seus rivals, d'estar a l'alçada de la seva agressivitat (sempre ben entesa). Confiar-ho tot a la proposta futbolística i a la pressumpta qualitat de la plantilla no serveix de res si aquesta teòrica superioritat envers el rival es veu neutralitzada per manca d'agressivitat, intensitat o ambició en partits concrets. Una dada parla per sí sola: l'Hospi només ha estat capaç de guanyar dos parcials a les segones parts a domicili; en els 16 partits restants, l'Hospi ha mantingut el marcador del descans o, per contra, l'ha empitjorat.

Partits com els d'Andorra, Ontinyent, Saragossa o Dénia serveixen per il·lustrar el que exposàvem en partits anteriors. Les derrotes a Andorra i a Dénia, per la mínima, comparteixen una manca d'agressivitat respecte al rival; a l'Endeiza és cert que l'equip gaudeix d'ocasions, però sovint en jugades de xoc són els jugadors aragonesos qui guanyen la pilota en un alt percentatge d'ocasions. A Dénia, tres quarts del mateix amb la diferència que només David Prats és capaç d'inquietar Iván Vidal quan ja ha transcorregut més d'una hora de partit. A Saragossa, l'Hospi té una primera part per sentenciar clarament un rival pèssim amb el vent a favor; a la segona meitat, les tornes van cambiar i la manca d'ambició al primer temps va penalitzar els riberencs, que només reaccionarien amb el gol de l'empat.

Però segurament el partit que millor dibuixa la temporada dels riberencs lluny de l'Estadi sigui la derrota a Ontinyent: partit d'ínfima qualitat per part de tots dos equips, sense cap xut a porta al llarg dels 95 minuts, amb un rival que juga tota la segona part amb deu homes i amb un Hospi incapaç de fer res més que passades horitzontals demostrant una incapacitat alarmant de creació. Sense pla B. I sense riscos: ha estat difícil veure canvis més enllà de l'home per home; poca capacitat d'evolucionar el sistema d'acord amb la necessitat del partit en cada moment, especialment amb derrota al marcador. Alguns canvis, com el de Manel per Aday tot just després que l'equip fes l'1-2 a l'Estadi Balear envien missatges tan clars com perillosos a l'equip.

A casa, per sort, el fet de tenir el camp apamat ha servit per decantar encontres igualats del cantó de l'Hospitalet. Les victòries davant Dénia, Huracán o Reus són mostres de partits guanyats sense ser massa superior al rival. També a casa, a l'equip li ha costat en excés mantenir una dinàmica constant d'intensitat i pressió al rival per tal de matar els partits i no haver de patit. Una altra dada: a l'Estadi, l'Hospi només ha marxat al descans amb avantatge al marcador en 5 de 19 partits disputats; la resta, 14, han acabat en empat o en derrota. Més enllà de les xifres, també és cert que l'equip no ha tingut aquells moments de rauxa, de tancar el rival a la seva àrea. 10 minuts contra el Llagostera, el tram final contra l'Atlètic Balears amb defensa de tres a l'Estadi o la remuntada increïble davant l'Andorra suposen oasis enmig del desert. Massa 'deixar passar minuts' per un equip que no ha gaudit de l'esperit de remuntada de l'any anterior, del 'poc a perdre' que caracteritzava el conjunt de Miguel Álvarez.

En aquest sentit, Jordi Vinyals no ha sabut trobar la manera d'esperonar els jugadors en moments on les coses no anaven de cara. Sembla que hagi pesat el cartell de favorit (merescut) que molts li hem penjat des de l'inici, un cartell que l'equip de l'any passat no tenia, factor que va jugar al seu favor. En aquest cas, després d'un inici dubitatiu a la Lliga l'Hospi recuperava la zona noble per mantenir-s'hi amb cert marge durant més d'una volta. Les sensacions, però, s'allunyaven de la seguretat que es presumia a inicis de curs i tot i que alguns seguíem apostant pel play-off, d'altres veien apropar-se núvols ben negres que al final han acabat per descarregar en forma 'no classificació' pel play-off d'ascens. La moral, un altre factor clau en el futbol que aquesta temporada no ha jugat a favor de l'Hospi. O això, o que no s'ha sabut explotar-lo pel bé de la dinàmica d'un equip que, tot sigui dit, tampoc no ha tingut sort amb les lesions.

Sergio Cirio, Marc Pedraza, Hammouch, Peque, Dani Guillén, David Haro i Ángel Sánchez han passat per lesions relativament llargues que els han impedit tenir continuïtat en els onzes. Si bé els casos de Pedraza, Cirio o Sánchez tenen més a veure amb lesions fortuïtes, els casos de Peque o Hammouch, que han arrossegat molèsties en molts moments (igual que Manel Viale) conviden a reflexionar sobre l'efectivitat de la preparació física de l'equip, evidentment, des de la distància. A banda, els casos de Guillén i de Coro, que no van fer pretemporada a causa de les seves lesions i que han trigat a reenganxar-se a la dinàmica del grup. O ni això: el cas del maresmenc, flagrant, bé marcat d'una banda pel fet de veure's suplent per primera temporada des que està a l'Hospi i, de l'altra, pel constant judici a què ha estat sotmès arran d'una lesió fortuïta als primers minuts del primer entrenament de la pretemporada.

Perquè de tot plegat, el que menys discutible resulta és la configuració d'una plantilla que, en línies generals, es mostra equilibrada. Fins i tot, el mercat d'hivern serviria per fitxar Osado, un jugador diferent que aportaria altres formes de jugar i diferents variants que, en canvi, tampoc no s'han sabut explotar al màxim. Perquè es fa difícil qüestionar la qualitat d'una plantilla similar a la de l'any passat, sense la màgia dels tres Cristians, però amb jugadors de trajectòria i qualitat contrastades que res tenia a envejar a la resta de rivals si deixem de banda l'Atlètic. Amb oportunitats per gairebé tothom (Moragón i Toni Vela no han tingut minuts) jugadors com Manel o Ángel Sánchez han jugat un rol secundari a l'equip. El d'Horta ha tornat a ser el 'jugador número 12' i ha cobert bé el rol que se li ha encomanat fos com a central, lateral o al mig del camp. El canari, però, ha estat un jugador plenament desaprofitat, especialment abans de la lesió que va patir al camp del Dénia. Per sobre fins i tot de Pitu, i tot i jugar un paper important al vestidor, el de Las Palmas no ha pogut aportar tota la seva màgia en un equip precisament mancat de sorpresa, marcat per la previsibilitat del seu joc.

Capítol a banda mereix el capítol de la Copa del Rei, que en el fons no va afectar els resultats fins el 9-0 de la tornada de 1/16 al Camp Nou. De fet, el torneig del KO va servir com a revitalitzant després d'un inici dubitatiu a la Lliga: victòries solvent i amb bon futbol contra Manacor i Leganés van servir per enfrontar-se al Llagostera i aconseguir una victòria difícil d'oblidar en un desplaçament massiu de l'afició riberenca. A partir d'aquí, i de conèixer que el Barcelona seria el rival, l'exposició mediàtica va ser excessiva i alguns van decidir optar per gaudir de més protagonisme del que és necessari. A això hi podem afegir el plantejament 'amateur' de l'eliminatòria pel que fa a gaudir de l'eliminatòria sense parlar de 'competir' ni de donar la sorpresa. Massa conformisme i derrotisme que va desembocar en una lamentable derrota al Camp Nou que va obrir la caixa dels trons pel que fa a declaracions i que, potser, van afectar les relacions entre diversos estaments de l'entitat. I de nou, reiterem que la moral i la confiança, l'anar plegats, és vital per aconseguir els objectius. I en aquest sentit, és d'aplaudir la paciència de la Directiva amb el míster, Jordi Vinyals, per tal d'evitar capítols del passat arran de destitucions precipitades.

Són pinzellades (extenses, ho sé), per tractar d'il·lustrar què pot haver causat aquest fracàs de l'Hospi en una temporada destinada, mínim, a deixar-nos somiar en el futbol de plata. Al futbol les coses no sempre són com creiem que han de ser, dos més dos no són sempre quatre i aquesta temporada n'hem tingut una nova mostra. Parlar de mereixements és injust pels quatre equips que sí han entrat al play-off per davant d'un Hospi que ha fet, simplement, les coses pitjor que els seus rivals. Però no tot és dolent: de nou, un cop més, l'escassa però fidel afició de l'Hospi mereix un reconeixement especial. A casa sobretot, i a fora quan els que hem pogut hem estat al costat de l'equip quan l'economia i les prioritats ho han volgut. Sempre al costat de l'equip, amb esperit crític i llevat d'algun crit aïllat, l'afició de l'Hospi ha mirat de remar sempre junta pel bé de l'equip. I és que al final el que ens queda és això, la gent, la passió per uns colors i la perserverança. Aquella ràbia de final de temporada en què ho cremaríem tot i la clàssica il·lusió d'inici de Lliga peti que peti. Hem estat als moments bons i als dolents, i ho seguirem estant sempre que les circumstàncies ho permetin. Siguin quins siguin el president, l'entrenador o els jugadors. Amb els colors i l'Hospi per sobre de tot.